El grup de solucions tecnològiques i3e ha fet vint-i-cinc anys i va superar els 35 milions de facturació consolidada abans del darrer trimestre del 2025. i3e integra unitats de negoci en l’assistència tècnica, la ciberdefensa, l’aplicació de la intel·ligència artificial, l’ocupació temporal, el sector agrari, els serveis d’hoteleria… Dins el grup la unitat Keyjob, orientada a l’ocupació temporal, compta amb 2.000 persones en borsa de treball. En total, el grup suma més de 230 empleats. La seua cartera de clients supera les 300 empreses, entre les quals hi ha companyies com T-Systems, Telefónica, Toyota, Panasonic, Fujitsu, Epson o Grifols.
Francisco Garcia Parra n’és fundador i CEO. Economista de formació, ha saltat d’un bancal a un altre, “per no tenir tots els ous al mateix cistell”. Ha liderat la diversificació del grup, fent de “director d’orquestra”. Ara afirma, segur, que vol crear una línia de producció audiovisual. Que els déus l’emparen. Sergio García Estradera n’és gerent. Obsedit en la ciberseguretat i la intel·ligència artificial, reivindica la formació contínua perquè les empreses “no llepin com llepen, encara que dediquin partides bestials a defensar-se”.
i3e ha fet vint-i-cinc anys. Com ha canviat el sector en dues dècades i mitja?
Sergio García: Ha canviat tant com el nostre dia a dia. Fa vint-i-cinc anys els sistemes informàtics estaven molt menys evolucionats. Això ha canviat molt, clar, però hi ha un punt important que encara s’ha transformat més, que és la professionalització de la informàtica. Per contra, els empresaris més grans, els de tota la vida, continuen pensant que la informàtica és una despesa, en lloc d’una inversió, i aquest és un aspecte que encara hem de millorar. És una inversió i massa sovint la consideren una despesa.
Les empreses continuen pensant que la informatització és una despesa? Em sorprèn…
Sergio García: És com anar al dentista. La majoria hi anem quan ens fa mal un queixal. La gent ve als analistes informàtics a resoldre els problemes quan en té. No fan una programació prèvia per no tenir-ne. Hi ha empreses que sí que se n’han adonat, però encara no és un estàndard.
Per això vostès diuen que hi ha una política reactiva i una de preventiva, i que és aquesta darrera la que ha de millorar.
Sergio García: Treballem les dues, perquè el mercat demana les dues, però la preventiva, al nostre entendre, hauria de ser la prioritària. És exactament com la salut i allò que sempre es deia, que és millor prevenir que no curar.
Francisco García. A més, hi ha un factor en què convé insistir. Al teixit productiu català les pimes representen el 98 % del total. En aquest àmbit ha costat molt. Les generacions anteriors, que encara les governen, han estat molt refractàries a aquestes inversions. Des del primer moment, quan es començava a parlar d’ADSL o d’internet, els costava molt invertir-hi. Ells volien produir només. Produir, produir i produir. Guanyar diners, però no invertir. Gràcies a Déu les generacions que ha vingut darrere han anat prenent consciència que això ja no és cap despesa, sinó una inversió. Però costa molt. Encara ara costa molt. Fins que no es troben que els cau el sistema, que deixen de produir per una fallada del servidor, que no han actualitzat el Windows o el Microsoft… Fins que no tenen el mal a sobre no reaccionen. Encara sort, com dic, que les noves generacions en van prenent consciència i s’ho miren d’una altra manera. Són vint-i-cinc anys de lluita contra aquesta mentalitat.
Supose que les noves empreses ja es miren tot això d’una altra manera…
Sergio García: Normalment, sí. Per exemple, en el cas de les startups són empreses que es formen amb gent que tot just ha acabat els estudis. Han crescut amb les noves tecnologies. Són gent 2.0, que tenen tot això totalment introduït al seu ADN.
[Somric] Potser són gent que poden prescindir de vostès perquè en saben molt més…
Francisco García: El nostre paper és ser constantment a l’avantguarda de la tecnologia. Avançar-nos. Això no ho pot fer el client. Informem els nostres clients de totes les novetats, que canvien cada dia. Avui dia qualsevol sistema pot quedar obsolet en sis mesos.
Vostès estan especialitzats en ciberseguretat avançada. M’ha cridat l’atenció que al seu web expliquen que en alguns casos han reduït els ciberatacs de 90.000 a zero en una setmana. Això és de veres?
Sergio García: I tant! Això li va passar a una gran empresa. No et podem dir quina, però va ser una gran empresa de l’àmbit de la comunicació. Tenien una porta d’entrada brutal. Quan tens molta gent treballant en diferents punts del món, et pot passar. I encara et pot passar més quan tens una infraestructura de seguretat mal protocol·litzada, perquè tens mil portes obertes. Aquesta empresa rebia 90.000 atacs al dia.
Contínuament arriben notícies de grans empreses en sectors amb informació molt delicada, molt fràgil, com ara hospitals importants, que pateixen atacs greus… Això es pot evitar?
Sergio García: Depèn. Es pot evitar del tot? No. Tu hi pots posar moltes defenses, però hem de pensar que a l’altre costat hi ha gent que estan estudiant també com trencar-les. Entres en una disputa en què tu treballes per evitar d’alguna manera que t’entrin, però sempre hi ha persones que treballen en sentit advers. És una lluita contínua, amb l’evolució de la tecnologia al fons. En un hospital no hi ha una persona especialitzada que diàriament estudiï totes les possibilitats dins la mateixa ciberseguretat per evitar totes aquestes entrades. Això ho hem de fer empreses que ens hi dediquen. El nostre personal es forma constantment, perquè, si no, ets fora del mercat. Això evita totes les entrades a tots els clients? No. En tot cas, nosaltres posem totes les eines per evitar-ho, però al final el client n’és l’usuari.
Francisco García: Hospitals, energètiques, el Clínic, Iberdrola, Endesa… En aquestes empreses la inversió en ciberseguretat comporta partides bestials, però, en canvi, llepen… Per què? Perquè tot canvia cada dia. Virus i antivirus, virus i antivirus… Sempre hi ha gent pensant com millorar i gent pensant com trencar. Això continuarà. No té fi.
Tenen gent que gaudeix guanyant els atacants? Gent que hi competeix per veure qui és més llest o més hàbil?
Francisco García. I tant! Tenim hackers ètics. Els hackers són un món. La seva és una ment estranya. El seu ego es dispara. Conceben tot això com una lluita d’espadatxins. A veure qui pot ferir primer, qui fa el toc determinant. Ells en gaudeixen.
N’han contractat algun els altres sabent que era bo?
Francisco García: Sí…
Sergio García: [Mira de matisar-ho]. A veure… [Riuen]. Dins l’equip tenim persones que han estat dels altres en algun moment i que van anar del costat fosc al costat clar de la llum…
Perquè supose que n’hi ha que, en primer lloc, exhibeixen les seues qualitats agressives i després s’ofereixen per evitar-les si els contracten…
Sergio García: Això ha passat. I hem vist com un hacker ha entrat en la base de dades d’una empresa per després poder anar-hi a dir-los: “He estat jo!”. L’ego de l’ésser humà és molt difícil de tractar. Varia segons les personalitats. Ho vulguis o no, entres en aquestes competicions. Nosaltres treballem perquè els nostres sistemes de seguretat siguin impenetrables. Quan impedim els atacs estem contents perquè fem bé el nostre treball. I de vegades, no només impedim que hi entren, sinó que podem arribar a saber qui ens està atacant.
Es comuniquen amb ells?
Sergio García: Normalment, no. No val la pena.
Francisco García: L’ego de la gent… Cada vegada són més joves. Es dediquen a això. Sembla que sigui l’única manera de destacar en tot aquest món. Intenten trencar les barreres i s’ho prenen com un repte. Això, per a ells, són medalles que es van posant.
Per als ciberatacs un àmbit atractiu deuen ser els bancs…
Sergio García: Això és delicte. La línia més dura. És una altra cosa. Són professionals que volen delinquir. Aquells que volen entrar a les dades d’una empresa i encriptar-ne el que puguin. Els hackers que tenen la intenció de dol, de maldat. Els que busquen la medalla ho fan sense maldat. És pura exhibició: “Mira, soc molt bo i ho he fet”.
De fa temps els clients dels principals bancs reben sovint comunicats en què es diuen què han de fer per evitar l’estafa. Els estafadors entren fins i tot al compte del correu oficial de l’entitat i els envien missatges des d’allà dins…
Sergio García: Això passa en els bancs, a Correos, arreu… Notificacions de factures de la llum d’empreses energètiques. “Cliqui aquí i podrà veure aquesta transferència que li ha arribat…”. La usurpació de la identitat ara és el pa nostre de cada dia.
Quins són els millors hackers del món? D’on procedeixen els atacs més eficaços?
Francisco García: De qualsevol part del món. Ara venen de tot arreu. Fins i tot hi ha una web on es poden mirar els atacs que hi ha en aquell moment en qualsevol part. Ara mateix hi podríem entrar i veure, al mapa del món, on hi ha tots els atacs. Hi ha diferents orígens on treballen el ciberatac molt bé. No només un lloc. I més en el moment geopolític que vivim, que no és que sigui el més tranquil de la nostra era.
Sergio García: Al principi, tots els atacs procedien de països de l’est europeu. Ara no. La Xina és important…
Francisco García: Fins i tot, Espanya. Aquí a Catalunya, també. Pensa que tenim un personal molt bo. Tenim una fortalesa de coneixement important. I és una llàstima, perquè no en traiem tot el suc. La gent ha de buscar-se la vida fora. Però aquí hi ha un nivell d’innovació i tecnologia molt alt.
A vostès els ataquen?
Sergio García: Sí, és clar.
I es defensen bé o els han fet mal en algun moment? Ja saben allò: A cal sabater, sabates de paper…
Sergio García: De moment no ens han entrat. I no és posar-nos medalles, però no han entrat, tot i que ho han intentat moltes vegades. Som un bon trofeu i per això ho fan. S’entén que ens ataquen. Aquesta setmana n’hem patit uns quants.
Francisco García: El que passa és que, com que nosaltres no tenim informació dels nostres clients, l’interès d’atacar-nos tampoc és tan extrem. No som un objectiu prioritari, perquè el que realment importa són els clients dels nostres clients, als quals no tenim accés.
Quin és el principal defecte que tenen les empreses en ciberseguretat?
Sergio García: La poca formació de l’usuari. La majoria dels atacs venen perquè un usuari d’aquella empresa ha fet clic a un correu electrònic, perquè ha obert o ha enviat un arxiu que no hauria d’haver obert o enviat, perquè ha fet un mal ús del telèfon de l’empresa. Aquestes són les causes d’un gran percentatge de les entrades a la xarxa empresarial. Si hi hagués una prevenció, amb formació contínua, els usuaris no obririen tan tranquil·lament segons quines coses. Les empreses ho poden detectar. Per exemple, cada setmana haurien d’enviar als seus treballadors un fals correu electrònic i comprovar quants usuaris hi han picat. Això permet conèixer la teva situació, el nivell de la formació dels teus empleats.
Una vegada es va fer aquesta prova en una gran empresa de comunicació d’aquest país i el percentatge de treballadors que van clicar on no ho havien de fer va ser del 70 %…
Sergio García: Perquè no hi ha aquesta formació. Si fas això de manera constant durant un temps, la gent al final ho entén. Si tens a l’empresa un servei de sistemes informàtic, els envies l’arxiu dubtós. Ells s’ho miren amb una aplicació i saben si és correcte o no. L’altra part important és la teva infraestructura. Si en tens una que no rebutja, és molt més fàcil entrar. aquestes són les dues grans branques de la ciberseguretat.
Treballen també la intel·ligència artificial. Aquest és un oceà del qual només ens han arribat les primeres ones. Deu resultar difícil especialitzar-s’hi quan els canvis, les innovacions, són tan ràpids i constants…
Francisco García: És un núvol tan i tan gran, que està tot per descobrir. Tot està per descobrir, per exemple, en la rendibilitat. Com aprofitar-la en un projecte.
Per on comencen quan han d’assessorar una empresa en IA?
Francisco García: La primera pregunta que els fem és per a què la volen. Quin ús en faran? No és el mateix un despatx d’assessoria jurídica que una clínica o una empresa del Baix Llobregat. Tothom en parla i tothom es pensa que els resoldrà tots els problemes. No, no. Depèn de què en vols traure.
Com se l’apliquen vostès?
Sergio García: És molt fàcil. La IA ha vingut com un tsunami. Va arribar com una gran onada que ho escombrava tot. Després ha baixat, perquè hem vist que no s’ho emportava tot, però s’ha mantingut la por que no destrueixi llocs de treball. Com tot a la vida, hi ha hagut una evolució. Abans hi havia gent que venia el butà al carrer i ara ja no perquè utilitzem molt més el gas natural. Hi haurà llocs de treball que desapareixeran, però per evolució. La IA hi és per ajudar-nos. Nosaltres considerem com podem ajudar cada empresa que ens ho demana. En el nostre cas, a què ens pot ajudar? A millorar les eines de gestió. La IA ens permet utilitzar-les millor. Quan anem a les pimes, com comentava Francisco, mirem a què es dediquen, com podem ajudar-los. Tothom necessita eines de gestió, però hem de mirar cada cas concret.
Francisco García: Si he d’estar constantment formant la meva gent, agafo el coneixement de la competència, de tothom, i la IA em serveix de complement per obtenir solucions.
En els casos personals, sembla perillós que la gent la utilitze com a psicòleg de capçalera…
Sergio García: Això es pot encarrilar. Hi ha un pas inicial. Li has de dir a la IA quines fonts ha de consultar. Si no l’ajudes en aquest sentit, s’ho mira tot a internet. Llavors et pot tornar de tot. Però si tu li dones pistes, bases de dades, universitats…, ella buscarà només on ha de buscar.
Però si acabes dient-li que estàs deprimit…
Francisco García: Sí. Això ara òbviament és un perill. Tinc un amic que és cardiòleg. Li va arribar un pacient amb problemes de cardiopatia. Va estudiar el cas i li va donar el diagnòstic. Aquell senyor va agafar el seu maletí, va traure un paper i li va dir: “Ah, doncs miri, l’ha encertat vostè, perquè he fet una consulta a la IA i em diu exactament això”. Aquell home va deixar en mans de la IA una qüestió tan determinant per a ell! Ara es qüestiona la professionalitat de la gent d’aquesta manera. Confiem més en una base de dades de ves a saber on. Sobre la base d’uns símptomes que no sempre són precisos en el cas del meu amic. “Doctor, vostè l’ha encertat!”. Ha encertat ell perquè arriba a la mateixa conclusió que la IA! No anem bé. No anem bé!
Sergio García: El gran problema és que ens prenem la informació de la IA com la veritat absoluta. Manca una informació general als usuaris perquè n’entenguen el funcionament. Tornem al mateix punt. La formació dels usuaris és importantíssima. Si tu utilitzes qualsevol eina, has de saber utilitzar-la. Si no, en fas un mal ús. La formació ha de ser contínua, vulguis o no.
Abans tu aprenies un ofici i, quan ja el tenies controlat, no se t’exigia aquest sobreesforç constant. Ara has de millorar cada dia en tot.
Sergio García: Sí. Això ara mateix és prescriptiu. Fa quinze anys els periodistes anàveu amb una gravadora i ara pots anar amb el mòbil o amb una targeta. I en evolució permanent. Des de les màximes categories fins als més mínims detalls.
És pitjor que això. Ara la IA de Google ens furta la informació sense citar-nos i Google ja no ens ho compensa ni amb publicitat programàtica. L’intrusisme és intens.
Passa en tots els àmbits. Ho comentaves abans en l’àmbit psicològic. Tens un presumpte especialista a la butxaca. La gent ho consulta tot a la IA. Per això, la formació. Si la gent sabés quins en són els límits, en faria un bon ús. Si no els ho diem mai, segur que ningú hi pensa.
Una altra de les claus d’i3e és l’ocupació temporal. S’hi dediquen des de Keyjob, una empresa del grup. Com es pot circular des de l’assessorament tecnològic a l’ocupació temporal?
Francisco García: Per estratègia empresarial. Cal tenir els ous en diferents cistelles. La meva formació és economista. Econòmica, no empresarial. La part tecnològica és la nostra matriu, la part important, i aquesta ens permet tenir el suport per a tot. La part de recursos humans, de Keyjob, té darrere plataformes potents. Dos mil o mil cinc-centes persones per tot Espanya et donen l’agilitat necessària. No ens plantem amb això. També gestionem serveis hotelers i l’àmbit agrari. Jo vull informatitzar aquest darrer àmbit. La gestió dels recursos al sector agrari, que està canviant molt amb protocols de la Unió Europea. Hi hem de ser. Per a mi és una aposta.
Ocupació temporal no equival a ocupació precària?
No.
No? Una persona que es mou segons on el criden per fer faenes temporals no treballa en precari?
Francisco García: No. És l’oportunitat de demostrar a un client que aquella persona és bona per fer una feina. L’hoteleria, per exemple, està vinculada a la temporalitat. Un estudiant, una persona que pugui guanyar-se uns diners ara i fer la temporada de l’estiu i després fer una altra cosa, hi té una oportunitat. Això és ideal per a un determinat perfil de gent. Un estudiant que estudiï enginyeria o dret pot treballar en la recepció d’un hotel temporalment o de cambrer en un banquet. Es guanya uns diners i fora. Això és la temporalitat. Ara, si en fa la seva vida i no es guanya el client final… Perquè el client final és qui selecciona la gent. La gent bona en una empresa industrial hi arriba pel treball temporal. És el filtre natural ara mateix. Si encaixes dins el projecte o amb les persones encarregades, de la filosofia de l’empresa, si ets bo, ja ho tens. La temporalitat et durarà tres o sis mesos. El nostre paper dins la normativa legal és regularitzar la temporalitat. Amb un bon ús. Una persona que està dos anys en una empresa com a temporal és un mal ús. Això no ho desitges a ningú. A part que és una il·legalitat. El 99 % dels casos utilitza aquest trampolí. Si els nostres clients veuen que aquestes persones funcionen, els incorporen. Jo mateix ho faig. Si algú encaixa dins la nostra filosofia, no el deixem escapar.
Quin és el retrat robot d’aquestes dos mil persones que integren la vostra cartera de recursos humans?
Francisco García: Personal no qualificat. En la divisió agrària, en la collita de la cirera, per exemple, quan comença la temporada movem 300 persones, que s’hi han de dedicar un mes. Posa’t a buscar 300 persones per collir cirera a tones i que arriben al mercat… Però això durarà un mes. El perfil en aquest àmbit és personal no qualificat majoritàriament. També n’hi ha de qualificats, que s’hi volen guanyar uns diners i fora.
És en aquest àmbit on hi ha més abusos. Cada any es repeteixen les mateixes escenes en la collita de la fruita a Lleida. Gent que dorm en barracons, en condicions pèssimes…
Francisco García: Això no es pot generalitzar. Hi deu haver persones o empresaris o gestors que en faran un mal, d’aquesta gent. Pensa també quin era el codi ètic quan els pagesos espanyols anaven a la verema a França…
Home, no m’ho compare. Allò era horrible.
Francisco García: Efectivament. Doncs, tot això ara ha canviat. Nosaltres no juguem al maltractament, a apilar persones en unes males condicions. Tenim locals i instal·lacions. O contractem gent local, de prop, que fa la seva jornada i torna a casa. Reben un salari dins conveni. Jo estic per regularitzar aquestes condicions. La justícia ha de perseguir qualsevol mal ús. La gent necessita un treball digne. També com a jornaler temporal. I si ets bo, t’enviarem d’un lloc a un altre. Si t’interessa. Però sempre en condicions dignes.
Els beneficia la regularització de sensepapers que ha decretat ara el govern de Pedro Sánchez?
Francisco García: Tant a Catalunya com a Espanya és necessària. El que no volem és gent que no tingui papers. Necessitem gent que en tingui. Qualificada o no. I s’han de regularitzar. Necessitem molta gent. Cambreres de pis, ara en hoteleria, o cambrers… Passeja’t ara per la Rambla de Barcelona i veuràs quants cartells als restaurants en demanen… Cuiners,. ajudants de cuina… Aquesta gent ens ve, volen treballar. Si no els regularitzem, els obliguem a delinquir. A ells o a l’empresari desesperat perquè no troba personal. És trist que hi hagi empresaris abocats a agafar gent en negre per mantenir l’establiment en marxa.
I no seria convenient que les oficines diplomàtiques espanyoles serviren com a oficines de contractació en origen? I intentar regular el flux de gent…
Francisco García: Això és un tema polític. D’acords polítics entre governs. Sempre ho hem defensat. Vam defensar, per exemple, els acords amb Polònia quan aquí no hi havia soldadors o torners. Ara mateix no n’hi ha. No tenim una formació que els generi.
I això no hauria de ser el procediment habitual?
Francisco García: És una qüestió de política de formació professional. Tothom no hauria de ser enginyer o arquitecte. Un bon lampista, un bon pintor, un bon cambrer de sala… A França un bon cambrer està molt dignificat. Aquí n’estem ben lluny. Són professions, són feines que haurien d’estar molt més dignificades.
La Formació Professional sempre ha fet aigües…
Francisco García: Hi fallem totalment. Si nosaltres tinguéssim 150 programadors, ja els tindríem contractats. És més greu, perquè no tenim la capacitat per atraure de fora personal qualificat. No els podem pagar com els paguen en altres llocs. I amb el sol i la bona vida no n’hi ha prou. Els podem oferir 30.000 o 40.000 euros quan a Alemanya en cobren 90.000.
És un desastre en tots els sentits, un cercle viciós…
Francisco García: És el que està passant. Tots ens barallem per aconseguir gent de ciberseguretat, de programació… No n’hi ha. Mira la manca que tenim de personal qualificat. El no qualificat, bé, el necessitem i l’aconseguim per altres vies. Pel que fa al qualificat, és una qüestió de salaris, de condicions. No els podem pagar. Ara no hi ha fronteres. Podem portar un tècnic de l’Índia, amb la seva família, però quant els podem pagar?
Una de les seues empreses, Iberservicios, es dedica a la gestió hotelera…
Francisco García: Què fan els hotels? Venen estades. Nosaltres els gestionem tot el que necessiten. La governanta, la supervisora, tot el personal, els productes de neteja, els amenity…
I no és per tornar-se boig? Assessorament tecnològic, ciberseguretat, treball temporal, agrari, hotels…
Francisco García: No! Tenim equips diversificats i funcionen com cal. Cada àmbit, cada zona, té gerents que gestionen els seus equips. El meu paper és com el d’un director d’orquestra. Cadascú sap què ha de fer i gestionen sols. Tinc uns equips fantàstics. El que és més important és que darrere de tot hi ha eines. Si no, seria impossible.
Quin és el següent pas, la pròxima inversió?
Francisco García: Vull entrar en audiovisuals.
Marededéusenyor!
Francisco García: [Riu molt]. Bona rendibilitat. [Riu més]. En tot cas, són reptes. Quina cosa ens faltava? L’audiovisual!
Amb aquesta intenció, d’ací a 25 anys, quan en facen 50, potser no els podrem felicitar com fem ara…
Francisco García: En tinc seixanta. Tinc sis anys per muntar una bona divisió…
Sí que dividirà, sí…
[Riu]. Francisco García: En tot cas, hauré de fitxar bona gent que vingui d’aquest sector. Jo no m’hi puc ficar, perquè desconec com funciona. Zapatero a tus zapatos. Anirem incorporant gent a aquest projecte, que s’hi trobin a gust… Jo hi posaré tota la inversió, crearé l’autopista. Que em diguin què necessiten i jo els posaré tot el que calgui.
