Enric Jiménez i Sara Martínez es van conèixer als 14 anys. Tenen dos fills. Ara es passen les vint-i-quatre hores del dia junts. El 2010 van fundar Somríe –Som resposta immobiliària eficaç–, una empresa humil, però que aplega cinc línies de negoci. Ell, més llançat; ella, més reflexiva. Tots dos, amb un seguretat i un cert sentit de l’humor. Finalment, guanyen diners. Només una mica, però en guanyen. Els mouen –diuen– uns valors que no són els generals del sector. Assessoren i acompanyen el comprador, “que és qui paga la festa a tothom”, i volen traure al mercat “habitatge assequible”. Això és funció social? Quan algú els diu que no per això els deixaran de dir voltors responen: “Voltors? Nosaltres som colometes de la pau”.
Vostès naixen el 2010, tot just quan hi ha el gran esclafit de la denominada bombolla immobiliària. Com se’ls passa pel cap crear una empresa en el moment en què en tanquen tantes?
Jo vinc del sector de fa trenta anys. Durant el primers quinze treballo en promotores i constructores. Començo com un petit comercial a Mataró a Finques Pous, una immobiliària que ja tenia 90 anys. D’aquí passo a treballar amb la família Sans, a Volumètric, els antics propietaris de les marques de roba interior Abanderado i Princesa. Més tard, a una promotora més gran, valenciana, que evidentment en aquell moment peta. Finalment, treballo dos o tres anys amb la família Abad, amb les germanes Abad, a Barcelona, com a gerent.
Una vegada tinc tota la visibilitat del sector immobiliari, com que jo era el director comercial i de vendes de les promotores, em vaig adonar que el comprador tenia un problema seriós. Era el que pagava la festa a tothom. El que acabava pagant els bancs, els notaris, els immobiliaris… Ningú vetllava pels seus interessos. En un moment de crisi –diuen que crisi és oportunitat–, sabia que en altres països –Estats Units, França, Canadà…– hi havia una figura que treballava únicament i exclusiva per als compradors. I llavors vaig pensar: “Home, si ara el moment és tan difícil i els compradors tenen problemes per a comprar perquè tot està parat, per què no comencem amb una empresa diferent?”. Li vam posar Somríe, perquè jo venia d’estudiar a Esade, a màrqueting. Els companys em van dir: “Tu que ets molt positiu, Somríe: Som Resposta Immobiliària Eficaç”. [Riem].
Recordo que vam fer la nostra pàgina web plena de somriures i que ens demanàvem si érem dentistes. Una cínica dental. En fi, allò era pegar la volta al sector i pensar una cosa una miqueta diferent.
De tota manera, en plena crisi, decantar-se pel comprador quan ja no n’hi havia, perquè els bancs ja no donaven hipoteques, era molt temerari.
Era difícil, sí. A més, jo tenia un bon sou. La meva dona treballava també i teníem dos nens petits. Era difícil prendre una decisió arriscada. Els amics i la família ens van prestar suport, però… Jo vinc d’una escola que pensa a mitjà i a llarg termini. El curtterminisme no m’interessa. Vam prendre una decisió que segur que resultaria molt dura a curt termini, sí. I va ser duríssima. Hi havia mesos que pagàvem el lloguer de l’oficina o la hipoteca. L’una o l’altra. Tots dos al mateix negoci, amb nens petits… Cada mes que passava era una làpida. Cada mes eren tres mil euros del lloguer, la hipoteca… Anàvem demanant pòlisses de crèdit que pagàvem les unes amb les altres. Vam apostar per un projecte que crèiem que a llarg termini seria prou bo. El temps ens ha donat la raó.
Van entrar vostès en un sector desprestigiat. Moltíssima gent es pensa que és el regne dels especuladors, dels abusananos i dels voltors…
Jo sempre he dit que ens veuen com pirates.
En lloc d’un somriure, podien haver posat a la pàgina web la bandera pirata…
[Riu] Amb cama de fusta i lloro al muscle. Sí, però precisament això motiva la nostra filosofia: voler fer diferents. La nostra intenció era justament la contrària. Recordo una de les primeres entrevistes que ens van fer quan arrancàvem amb un titular que deia: “Vull canviar el sector immobiliari”. I la gent em deia: “Olé, molt bé, ànims, campió!”. En tot cas, va ser així i més, perquè nosaltres hem acabat formant els nostres competidors. Sempre hem pensat que, si formem la competència, hi haurà més pastís a repartir.
Ara són, doncs, una plataforma immobiliària integrada…
Correcte.
I això què és?
[Somriu]. Nosaltres hem aconseguit amb el temps anar de zero a cent i cobrir tot el procés. Tenim una empresa que es dedica a aconseguir producte, actius i oportunitats al mercat. Per als nostres clients i per a un club que tenim. Això és Property Buyers, que capta actius immobiliaris al mercat. Gent que treballa per trobar oportunitats. Des de fons com el de la Sareb fins a petits propietaris que tenen un problema i volen desfer-se’n. Nosaltres captem oportunitats i les portem a un club que és una coinversió, no un crowdfunding. Allò que fem és invertir entre el deu i quinze per cent de cada projecte. Busquem socis que hi puguin invertir la resta. Amb rendibilitats assegurades al deu per cent, que poden arribar al vint.
És a dir, que jo tinc una certa quantitat, em pose en contacte amb vostès i…
I et diem: “Tens aquests projectes”. Un a les Borges Blanques, un altre a Mataró, un altre a la Vall d’Aran…
Projectes de promoció immobiliària.
El vuitanta per cent són promoció immobiliària i un vint per cent definits per una paraula que ara està molt de moda: tòxics. Què és un actiu tòxic? Un actiu amb ocupes.
Ocupes vulnerables?
No! A nosaltres no ens agrada sortir a la tele. Gent que no és vulnerable. Hi ha uns senyors que s’hi dediquen professionalment i nosaltres tenim les eines per negociar amb ells i que marxin. Hi ha gent que, senzillament, no paga el lloguer. I encara n’hi ha que trafiquen amb drogues o fins i tot que trafiquen amb pisos. Hi ha gent que es dedica professionalment a ocupar, que venen claus… Nosaltres el que intentem és negociar sempre a través del nostre departament legal. No els enviem els catxes aquests que surten per la tele. No hem treballat mai amb aquesta mena de perfils. Solem enviar-hi dones, que en la negociació són molt més properes. Una dona permet tranquil·litat en el moment de la negociació. I ens en sortim. Desocupem, pintem, netegem i transformem i venem.
Lloguen i venen?
No. Sempre venem. Nosaltres tenim també una patrimonial, però que no es dedica a l’habitatge. Portem una residència d’estudiants a Lleida; un edifici turístic a Triana, un petit hotelet amb un restaurant a Sietemo, a Osca; una residència d’avis…
Diu que busquen fons de la Sareb. Van també a subhastes públiques?
No. Havíem fet alguna prova en això, però ens va sortir malament. Van guanyar-ne una i en vam perdre una altra. La que vam guanyar no la vam guanyar, perquè el deutor pot igualar-te i s’ho queda ell. Si guanyes, pots no guanyar i si perds, perds. Per tant, vam perdre totes dues. I van trigar a tornar-nos els diners un any. Vam provar, però vam veure que no pagava la pena. I no hi hem tornat.
Una rendibilitat del deu fins al vint per cent és especulació.
No, perquè hi aportem valor. Si comprem a la Sareb, per exemple, comprem habitatges que estan acabats al setanta per cent. Que ells es volen traure de sobre. Després automàticament adjudiquem a cada habitatge entre 70.000 i 80.000 euros d’inversió. Busquem un marge de promotor. Aquest vint per cent teòric, que acaba sent entre un quinze i un divuit, quan has pagat totes les despeses, acaba en un onze o un dotze per cent, que és un marge de promotor. I sempre venem a preu de mercat. Tenim promocions que venem a preu de VOP, per exemple, a Lleida. Sense ser-ho.
La Sareb té molts pisos que es van quedar aturats en el primer moment de la crisi, sense acabar de construir. Les plataformes reivindicatives demanen a les administracions que els acaben i que els dediquen a habitatge de protecció oficial…
Com que no ho fan…
I per què no ho fan?
Ni en saben, ni volen saber-ne, ni tenen els diners.
Això és un desastre. No m’estranya que la gent es queixe.
És un desastre, sí. Jo demà solucionaria el tema. Aixecaria el telèfon i els diria: “A veure, Sareb –com que la Sareb és pública…–, de tots aquests pisos els que es puguin habitar, tots a lloguer social, tots. I s’ha acabat”. Si són 200.000, doncs, 200.000.
I per què no ho fan?
Perquè no pregunten a professionals. Els ministres d’habitatge ni en saben ni volen saber-ne. I el seu entorn no és professional. Els professionals que som al dia a dia els en podríem oferir a raig, de solucions. De mitjana, Pedro Sánchez ha fet 9.000 habitatges de protecció oficial. Els anteriors governs, del PSOE o del PP, n’havien fet molts més. Felipe González, 100.000. Aznar i Zapatero, 60.000 o 70.000. De mitjana anual, eh? I ara tenen rècord històric de recollida d’impostos. Si amb aquest rècord històric no fan habitatge, els transports públics van com van, la sanitat va com va… No sé on els fiquen, els diners.
Parlàvem de Property Buyers…
Són els agafen els actius. Gent que treballa a València, a Sevilla, a Barcelona… Som a unes vint ciutats. Ells capten el producte. Nosaltres no en tenim. Quan ve algú i ens demana una cosa concreta, mirem si és viable i, si ho és, el busquem. Així vam començar i quan sortia un producte que el client no volia o que no responia a la demanda, ens el quedàvem nosaltres. Per exemple, en el cas d’una herència complicada no s’hi vol ficar ningú. Llavors ho agafem nosaltres i ho transformem.
En un moment determinat vam entendre que necessitem inversors perquè nosaltres no som milionaris. Hi ha gent que ens truca, per exemple, ens diu que té 20.000 euros i que òbviament amb això no pot comprar res ni pot donar una entrada. O no vol. Vam començar així el club. Amb préstecs participatius a projecte. Ells poden escollir on els inverteixen. El mateix producte és el que dona la garantia, perquè, a més, el nostre grup té zero palanquejament bancari. Com que en el moment de la crisi els promotors amb qui jo treballava van patir molt i vinc d’una escola de no hipotecar els actius, tenim zero palanquejament bancari en tot el grup.
Jo crec que tot això no els deu evitar una certa mala imatge. El sector on treballen ho propicia…
Ens poden dir fons voltor, perquè un fons voltor comporta ser un gran tenidor. És a dir, tenir més de deu habitatges a tot Espanya.
[Somric]. Són un fons voltor.
[Riuen]. Més simpàtics, això sí. No aquells consells amb vint senyors amb corbata i cara de dolent. Però ens en poden dir, sí. I que consti que estem intentant donar habitatge assequible al mercat. Nosaltres tenim dos fills de 21 i de 23 anys. Ells i els seus amics tenen molt difícil de poder trobar habitatge. Nosaltres els n’oferim amb un preu que oscil·la entre 150.000 i 220.000 euros. Amb 30.000 d’entrada i una hipoteca mensual de 500-600 eurets poden anar fent…
A Barcelona?!
A Barcelona, impossible. A la rodalia, sí. Nosaltres som de Mataró. Hi ha poblacions que sí i n’hi ha que no.
A Barcelona, doncs, no tenen res.
Nosaltres no invertim ni a Barcelona ni a Madrid ciutat ni a Màlaga. Fugim de les grans ciutats, del mercat calent. Com que ja me’l conec, aquest mercat, en fugim. Anem on hi ha una necessitat d’habitatge. I ho fem per proximitat. En el cas de Lleida, treballem a les Borges Blanques, a Alcarràs… Allà farem ara cent habitatges. A la ciutat de Lleida un pis costa 380.00 euros i nosaltres en venen d’obra nova per 220.000.
El vuitanta per cent del nostre negoci és aquest. També hem tingut algunes grans cases. A Marbella, per exemple. Perquè ha estat una oportunitat i perquè allà tenim socis. Però normalment ens agrada l’habitatge assequible.
Per què hem arribat a un punt en què hi ha tan poca oferta i tan cara? Què ha fallat en tot el sistema pel camí?
Els polítics i els tècnics d’ajuntament estan espantats. No desenvolupen sòl, perquè a l’època de ¡Viva la vida! tothom feia l’egipci. Feien molta més oferta que demanda hi havia. Ara què passa? Com que la gent està espantada, tothom s’ha frenat. Nosaltres triguem dos anys i mig per aconseguir una llicència. Tarden moltíssim. És horrorós. I igualment has de tenir la inversió feta mentre esperes dos anys perquè et donin aquella llicència. I en dos anys s’ha encarit el preu de construcció. Jo avui tinc un pressupost que d’aquí a dos anys ja no em servirà.
Qui pateix aquest preu de pujada? El comprador final, que paga més car. Si això ho agilitzem, el comprador comprarà més barat. La inversió de qualsevol promotor és dins el temps. Al final el temps fa que una aposta sigui bona o dolenta. El temps és bàsic. La part política és un fre, però després la part tècnica encara ho complica tot més. Tenen tantes normatives… L’europea, l’estatal, l’autonòmica, la local… Un diu això i l’altre diu allò, i el tècnic diu: “Jo no signo res, perquè, si signo, me’n vaig emmanillat”.
Tot això és un desastre.
Total. I al final pateix qui no hauria de patir, que és la gent jove, la gent que necessita un habitatge. Tot això podria ser molt més àgil i molt més econòmic. Es va encarint tot perquè es va fent bola. Això no ve d’avui. Això ve del 2015. L’obra nova ha caigut en picat. Després hi ha tota la història de l’habitatge de protecció oficial. Se n’ha de fer, és clar, però, quan t’obliguen, com és el cas de Barcelona, a fer-ne un trenta per cent en cada promoció, ni que et regalin el sòl. Els costos de construcció es disparen. Ningú s’hi ficarà per perdre diners. I tampoc a fer VPO.
Explique-ho bé…
Sí. Jo tinc un sòl que val zero i construir val més en algunes zones que l’habitatge de protecció oficial. Qui s’hi ficarà per perdre-hi diners? Els preus de les VPO s’han d’anar modulant. Si jo tinc un baix al carrer, de 70 metres, i tinc un àtic que dona a mar amb aquesta superfície, això no pot valer igual. Està mal resolt.
I encara una altra cosa en el cas dels lloguers. Imagina’t que els faig cas, poso preu d’índex i un pis que val 1.200 el trac a mercat a 800. L’endemà tinc 800 trucades, de les quals 80 són gent que m’agrada. Tinc una llista i al top hi ha enginyers, gent que ve d’altres països i que cobra 8.000 euros al mes… A la posició 70 o 80 hi ha el pobret que treballa a Mercadona. Llavors, deixo fora de la partida qui necessita l’ajuda. Què fa el propietari? A sobre, no li diràs a qui ha de llogar l’habitatge.
El 30 per cent de construcció d’habitatge públic en qualsevol promoció quins resultats ha donat? Va ser una idea de l’alcaldessa Ada Colau, Jaume Collboni va dir que la modificaria, però necessita el suport dels Comuns i no ho ha tocat.
Ha perjudicat molt el mercat. Ara ha millorat perquè pots fer les VPO en un altre lloc. Tu imagina’t això abans en el cas d’un edifici al passeig de Gràcia. Els propietaris d’habitatge públic no podien pagar ni les despeses de comunitat. Ara hi ha més sentit comú. Però és allò que diem. En un altre lloc si el promotor guanya diners en la part del setanta per cent i la del trenta és “lo comido por lo servido”, hi jugarà. Però que sigui “lo comido por lo servido”, que no li costi diners. Perquè, si no, li pot restar de l’altre costat.
Si li resta de l’altre costat, els pisos sense protecció seran més cars encara…
Correcte. Aquí està. Això passa.
O siga, que la majoria de compradors pagaran més. I vostès com sobreviuen en aquest eixam?
Nosaltres patim. Però jo sempre he tingut dues línies a seguir en la vida. El mitjà-llarg termini i la microeconomia, no la macroeconomia. Entenc totes aquestes històries d’Ormuz, però no hi he passat mai. Miro de fer bé la nostra feina, el dia a dia. La gent parla bé de nosaltres. Si pugem dalt del tot i mirem, ens espantem, ho deixem córrer i entrem de directius d’una gran promotora, amb dos bons sous i cap a casa. Tenim un equip maco i ens agrada fer el que fem. Per tant, microeconomia, mitjà-llarg termini i fer les coses bé.
El sector és un bosc ple de llops. Com es pot competir amb els llops per molt bé que miren de fer-ho bé?
Sent bona persona.
Ep!?
Sí.
Els llops mosseguen.
Sí. Però quan els respectes et respecten. Quan tens una línia molt marcada i ningú et por dir que te n’has anat… el llop ens pot trepitjar i ens pot esclafar, sí, però els evitem. Quan hi ha llops en un projecte, doncs, cap a l’altre costat. Ja s’ho faran entre ells. Tenim un volum que no és gran per aliar-nos amb els llops, perquè som mitjanets, però tampoc no és allò de fer algun piset i anar tirant. Som en un punt on no tothom és i, a més, on no agrada a tothom ser-hi. Invertim a Chiclana de la Frontera, als voltants de Lleida, on hem fet molta compra, a la Vall d’Aran…
A la Vall d’Aran?! Això és el bosc!
Sí, però en un lloc diferent. La família de la Sara és d’allà. Hem pujat a Bausen i allà encara hi ha bordes. Hem hagut d’esperar dos anys, però bé…
No res. Comprar una borda a la Vall d’Aran…
En tenim tretze i d’aquí a res lliurem la primera. Són cases unifamiliars, que surten entre els 250.000 i els 300.000 euros.
Massa barat em sembla a mi.
A veure. Són el que són. A Salardú en tenim altres dues i cadascuna val més d’un milió, però són a peu de pista. Com et deia, la família de la Sara és de Bossòst i coneixem bé la zona. Vam pensar que a Bausen –sobretot, també, per la part dels francesos, que és molt a prop–, per a la gent que busca tranquil·litat i no el vesper… Són unes casetes petites, de cent cinquanta-dos-cents metres…
Home, això no és una caseta petita…
Sent una borda, tampoc són grans cases. A més, estàs allà, no tens res i has d’agafar el cotxe per a tot. Hi ha un petit bar i prou. És un lloc que t’ha d’agradar. [Riuen].
A la pàgina web diuen que triplicaran el lliurament d’habitatges. Passaran dels 75 de l’any passat als 225 de l’any que ve. En un mercat tan dur i tan tensionat, com es pot créixer així?
Perquè ja els tenim comprats. Els habitatges de Borges Blanques, per exemple, els hem comprat aquest any i els entregarem l’any que ve. En són 63. Tenim producte per entregar aquest 26 i el 27 que ja és un fet.
És una previsió fàcil…
Aquesta l’hem clavat. [Riuen]. Ara, per al 28 potser només en farem cent. No és un creixement exponencial que tripliquem cada any.
Quants habitatges han lliurat ja?
Des del començament, amb els que ja tenim tancats per lliurar, serem a prop dels cinc-cents. Som petits.
I ara diuen que es volen expandir a Mèxic, al Brasil i a Argentina. Que no els passe res!
Sí, perquè allà hi ha gent d’aquí. Tenim amics i socis que són d’aquí, que treballen allà i hem convingut amb ells de replicar el model. Nosaltres no ens ficarem a fer una inversió a països estrangers que no coneixem. A Argentina, per exemple, ens vam trobar amb un problema. Hi vam fer una operació amb un amic que és d’aquí, d’Arenys, i que viu allà tota la vida, i què ens va passar? Guanyes un 15 o un 20 per cent, però la moneda va baixar i vam perdre diners. Són tan fluctuants, aquelles monedes… A més, hi ha la inflació… Qui està allà sí que guanya, però tu no. La idea és copiar un model que funcioni allà. Que ho facin des d’allà. L’inversor ha de ser d’allà i has de rebre allà, perquè, si ho fas des d’aquí, no surt.
Per tot l’estat tenen 95 franquiciats. Què és un franquiciat?
Algú que té tota l’estructura, una plataforma… Els ensenyem el nostre model i ens quedem una petita part de la seva facturació. Copien el model i el desenvolupen en una zona concreta.
Això també es fer el voltoret.
[Riuen]. No. Nosaltres som colometes de la pau.
Tota la gent que passa per les seues mans queda contenta?
Sí. Sempre ho hem lliurat tot, sempre hem donat la cara. Podem fallar en algun punt concret en algun moment, perquè no som perfectes. Però jo vinc de promotora i sé que la gent és molt exigent quan agafes un pis d’obra nova. Et mires el parquet, que si sona, que si tal… Si hem fallat en algun moment, evidentment, hem donat la cara. Nosaltres no som perfectes. Això ho tenim claríssim. Però ho intentem fer de la millor manera possible. Som persones que sabem guanyar, però que també sabem perdre. De vegades s’ha de perdre per a aprendre. Nosaltres hem perdut molt. Ens hem equivocat molt. Hem perdut diners, ens hem ficat en històries que no tocaven, com el món de la restauració… Vas punxant i vas punxant fins que dius prou i et dediques a allò que controles. Què sap el gat de fer culleres?
L’empresa fa beneficis?
Sí. Ara sí. Fa dos anys que en fem. Hem patit durant cinc anys, però ara ja no. Nosaltres dos ens coneixem des dels catorze anys. Estem junts i tenim els mateixos amics. Ens ajuntem cada divendres amb els amics de l’escola, que venen a casa de fa trenta anys. Òbviament, no per Nadal. No cada divendres, però quasi. Tenim els mateixos amics, doncs. Sortim de casa de bon matí i hi tornem a la nit parlant de tot el que ens preocupa. Que si un fill, que si un milió en aquella inversió…
Quin rotllo! I què passarà el dia que se separen?
[Contesten alhora]. Nooooo. És difícil. Això és complicat. Ens coneixem tant, que és molt difícil. Les coses que hem patit i que hem viscut ens han fet més forts. Ara que ens va millor potser discutim més, però la base familiar que hem tingut sempre… Ens ha passat de tot i això ha reforçat molt la relació. Ara, vas en un avió, tornes en un tren, discuteixes per això o per allò? És evident, però és que estem vint-i-quatre hores al dia junts. [Riu ell].
Mare meua… Quines expectatives tenen de creixement, a part les aventureres ultramarines?
El creixement, el determinaran l’oportunitat i el mercat. Nosaltres anem a velocitat de creuer. Encara que tinguem menys facturació, l’estructura està coberta perquè hem començat a patrimonialitzar i amb els lloguers de la patrimonialització fem. L’any que ve crec que acabarem en break even per pagar l’estructura. Una vegada pagada l’estructura, que tothom té el sou assegurat, anirem prenent decisions. Que un any hem de créixer i hem de vendre 300 habitatges? Perfecte. Que l’altre any n’hem de vendre 100? Perfecte. “Què li ha passat al grup Somríe, que en facturava trenta i ara en factura dotze? Res. Que hem comprat menys.
No són una empresa gaire convencional.
No. Ara hem començat a guanyar diners. Una vegada pagats els sous i tota la festa, ens queden 200.000 euros, que per a una empresa d’aquest volum tampoc és tant. Em diuen: “Tu no ets molt crac en tot això, oi?”. No. Jo soc una persona que m’agrada que el meu equip estigui content, que la gent estigui contenta i, si ens sobra una mica de diners, doncs, perfecte.
Colometes, queda clar…
La gent em diu: “Escolta, Enric, per què no vens una mica més car, que podries fer-ho?”. Perquè a mi em sembla que ja tenim prou marge. Pot quedar prou bucòlic i fins i tot aquell que no em conegui pot creure que estic una mica flipat, però de veritat que ajudar la societat, la gent jove, la gent gran, és un dels nostres objectius. Pensar en immobiliària i que la gent que hi hagi al darrere sigui normal és inversemblant. “Què em contes? De debò?”. Doncs, sí. Som gent normal. Venim de família humil. Tot el que tenim ens ho hem pencat. Com que sabem que la gent pot patir, estem alineats amb ells. Tenim un sou que de moment ens permet viure bé. Estem bé. Els nostres fills estan bé, estan sans. Tenim els pares vius i uns amics que ens estimen. I dius: “Si us plau, que no es trenqui res, que amb tot això anem sobradíssims!” I si a sobre guanyem diners…
S’han referit adés a comprar pisos ocupats. Què opinen d’un sistema que és tan permissiu amb la picaresca?
Òbviament, jo diferenciaria les ocupacions per necessitat. En aquestes no hem entrat mai. Hi ha gent que és vulnerable i s’ha d’ajudar. Però estic en desacord que qui els hagi d’ajudar sigui un altre senyor que té un problema, que potser està pagant una hipoteca i que paga els seus impostos. Se’ls ha d’ajudar? Sí, però que ho faci l’estat.
Després hi ha els dolents. Amb els dolents tot hauria de ser molt més àgil, molt més executiu. La mare de Sara va tenir a la primera planta del seu edifici durant la pandèmia uns senyors que no pagaven i que, a més, traficaven amb droga. Cada setmana venia la policia i res. La seva mare va tenir una depressió. En un altre país hauria arribat la policia, els hauria emmanillat i cap a casa. Dos anys va durar tot allò. Venia la policia i els tios fumaven i els tiraven el fum a la cara. Aquesta part hauria de ser molt més executiva. Hi ha gent dolenta ocupant habitatges. Clar que hem d’ajudar algú que no pot pagar la hipoteca. També ho haurien de fer els bancs. Ara, quan algú té la cara dura…
En quina mena de grup inclourien Maricarmen?
Crec que en aquest cas hi ha un mixt. Fa molta pena que una senyora hagi d’estar així en els seus últims dies de vida. Però també et dic que se la veia una dona reivindicativa i que li agradava el rock & roll. Si en veus la història total, hi ha coses d’un costat i n’hi ha de l’altre. En el nostre cas què hauríem fet? Nosaltres hauríem negociat amb ella abans i no hauríem arribat en aquest punt. Van reaccionar massa tard.
Arribem a eleccions a Espanya amb Maricarmen de bandera i amb el seu sector, el de vostès, com l’home del sac…
Amb el nostre sector i amb el que està passant estem més tranquils perquè a Catalunya n’anem ben sobrats. Aquí s’han limitat els preus i s’ha fet de tot. Com que ja ho coneixem, no estem tan espantats. Ara, jo demanaria pactes d’estat. Que algú es pugui entendre en allò que realment és important.
Això no és possible.
Hauria de ser-ho. Nosaltres anem cada dia en transport públic. És tan dur el que ens passa… I nosaltres, al final, encara podem treballar amb l’ordinador, però hi ha gent que arriba cada dia tard a la feina, pateix estrès… Després veus els Ferrocarrils de la Generalitat, que pateixen alguna incidència, però… No poden copiar-ne el model? No poden fer les coses millor? Els polítics haurien de posar al centre les persones. Aquesta seria la solució…
Ai! En el seu cas, potser convindria que els governs parlaren més amb vostès…
Se solucionarien moltes coses, perquè el que els diríem és de sentit comú. És obvi que nosaltres busquem un benefici quan fem una inversió, per això treballes, però hi ha tantes coses que es podrien arreglar si parlessin amb els professional, si es deixessin assessorar per professionals… Tot seria molt més ràpid, arreglarien moltes coses. Prenent decisions que serien molt positives, ajudarien la societat.
