Cañete: “Les grans empreses tenen 83.000 milions impagats, fora de la llei”

Antoni Cañete (Barcelona, 1964), ens rep cordial al seu nou despatx de la seu de Pimec. Fa un any i mig que va saltar a la vida pública de primer nivell quan es va imposar en les eleccions, esdevenint el segon president de la patronal de les pimes catalanes. En aquests 18 mesos no s’ha cansat de repetir tres grans missatges que no defuig d’insistir en aquesta entrevista. S’ha de legislar per enfortir a les pimes, lluitar contra la morositat i les pimes han d’estar al pont de comandament, tot plegat amb la voluntat de reivindicar-los i explicar per què és tan insistent amb ells. Alhora, reclama responsabilitat els partits per tirar endavant els pressupostos.

No puc començar d’una altra manera: en les últimes setmanes s’ha trencat el govern, cap on creu que anem? Com ho valora Pimec?

Quan va començar el mandat, quan encara no hi havia cap acord, nosaltres ja ho vam dir: hem de tenir un govern que doni la màxima estabilitat possible, perquè estem en un moment de màxima complexitat en què s’han de prendre decisions difícils. A més, amb la conjuntura inflacionista necessitem governs forts i estables i, lògicament, el que ha passat en les últimes setmanes no ha donat la imatge d’estabilitat, fortalesa ni d’un executiu que pot prendre decisions en moments complicats. Per tant, una vegada hi ha hagut aquesta crisi, com a les parelles, amb un moment de trencament, desitgem que totes les parts ho portin bé. Però, sobretot, demanem responsabilitat al govern i a tota l’oposició a fi de generar l’estabilitat necessària per superar la situació complicada que estem vivint.

Parlant de responsabilitat, s’han de tirar endavant uns pressupostos i l’encarregada de fer-ho serà Natàlia Mas, nova consellera d’Economia i Hisenda, quan qui els va començar a negociar va ser Jaume Giró. Se n’acabaran sortint?

Jo sempre dic que no importa tant com comença això, sinó com acaba. Respectant -no entenent, però sí respectant- les decisions polítiques dels partits i la seva situació, nosaltres demanem que els pressupostos siguin una prioritat. Necessitem pressupostos i que estiguin orientats cap a la situació i les necessitats actuals. Aquesta és una reclamació clara, perquè, igual com una empresa no pot funcionar sense pressupostos, un país tampoc ho pot fer. A més, prorrogar-los no seria la millor de les solucions, perquè els anteriors es van fer en un context de covid molt determinat, que actualment ha canviat molt. 

Hi ha una qüestió que reclamem especialment, i aquesta és que es prioritzi el manteniment de l’activitat econòmica. Això no és cap eslògan, perquè, si ens cau l’activitat econòmica, cauran tots aquells que paguen impostos i que permeten les polítiques socials. Tot plegat té un ordre: generar riquesa per poder tenir recursos i crear polítiques socials. Si l’activitat econòmica cau, tindrem dificultats per a desenvolupar polítiques socials. Per tant, sense fer demagògia, hauríem de centrar-nos a tenir uns pressupostos que donin resposta a la situació complexa que vivim, centrats a mantenir l’activitat econòmica, no perdre la capacitat de generar riquesa i mantenir llocs de treball. 

D’altra banda, fa poques setmanes, vau publicar un informe on s’exposava que el 25% de les empreses destinen més del 15% dels ingressos a pagar la factura energètica. La crisi energètica cada cop s’està complicant més i més, sobretot per a les pimes. Com s’ha d’encabir això dins dels pressupostos?

Quan diem que vivim una conjuntura complexa, volem dir que necessitem una anàlisi de la situació actual i, a partir d’aquí, veure quines decisions podem prendre perquè la crisi ens afecti el menys possible. Si mirem l’Anuari de la pime, veurem que les empreses tenen poc més del 4% de marge de beneficis. Bé, si som generosos, el 5%. Si fem números, si les empreses han passat del 5 al 15% en la partida de costos energètics, vol dir que aquestes empreses ara estan en pèrdues. I què vol dir això? Que quan una empresa obre la persiana cada dia perd diners. Per tant, som davant una situació insostenible. En conseqüència, si l’empresa perd diners de forma continuada, acabarà tancant. Si tanca l’empresa, deixarà de pagar impostos i, a més, hi haurà acomiadaments. Al final, el que necessitem és un pla de xoc per a les empreses electrointensives. I això és vital per a Catalunya, salvar activitat econòmica i llocs de treball.

D’altra banda, Catalunya ha d’activar la transició energètica. És una de les prioritats que hauríem de tenir com a país, perquè estem perdent la possibilitat d’autogeneració de l’energia que necessitem. Els pressupostos i la normativa haurien de contemplar aquesta transició, i actualment tenim alguna de les palanques, com els NextGenerationEU, per poder produir tota aquesta transició energètica. Ara només falta focalitzar aquestes palanques en la direcció adequada per no perdre un tren com aquest.

Parlant dels NextGenerationEU, hi ha moltes empreses que es queixen que no estan arribant. Com valoren la situació des de Pimec?

El problema amb els NextGenerationEU és que està començant a passar allò que deien els gallecs respecte a les meigas, que “haberlas, haylas”, però on? Potencialment, hi ha molts recursos, però, sobretot a les pimes, no hi arriben. Hem passat d’una situació d’expectativa a una altra de frustració. No hi arriben per moltes circumstàncies. Quina és la gran dificultat? Crec que el punt clau és que els NextGenerationEU no poden arribar a les pimes de la mateixa manera que a les grans corporacions. Bàsicament perquè, per fer un PERTE, que pot tenir un gran impacte, necessites una gran empresa tractora. Aquesta mena d’empreses ho tenen molt més fàcil, ja que compten amb els recursos tècnics, la visió estratègica i les relacions necessàries per engegar aquests projectes.

Però quan es tracta de pimes hi ha tres factors que són determinants. En primer lloc, la informació molts cops no arriba a les petites empreses. Molts cops no els arriba que hi ha convocatòries obertes, i la pime necessita una fase prèvia d’informació. Després, en segon lloc, necessita un acompanyament, perquè les pimes tenen la dificultat de poder demanar, sol·licitar o fins i tot focalitzar què han de fer. I, per acabar, les pimes necessiten simplificació. Si tenim una administració garantista, que requereix molta burocràcia, més que en un incentiu, els NextGenerationEU es converteixen en una dissuasió. 

En general les convocatòries no han funcionat, però hi ha algun cas que sí, com el Kit Digital, perquè la primera cosa que fa fer Albert Martínez (director general de Red.es) quan va arribar va ser preguntar a les pimes com es podia fer de la manera més senzilla possible. Efectivament, el disseny del Kit Digital sí que està fet pensant en la necessitat de retirar la burocràcia i facilitar enormement la gestió a les pimes. A més, és molt digital i el concepte és molt bàsic. Tot això es va traduir en el fet que en molt poc temps milers d’empreses s’hi van apuntar, que es van homologar per poder vendre els seus productes o donar aquests kits. Per tant, hem d’anar més cap a polítiques de kit digital i menys cap a les convocatòries burocràcia o convocatòries exprés, que allunyen els NextGenerationEU de les pimes.

Un dels problemes del teixit empresarial català és que necessitem musculatura i que les empreses han de créixer. Pot ser que les pimes prioritzin els beneficis a curt termini en lloc de les inversions estratègiques a llarg termini? 

És important centrar aquest tema. Primerament, cal destacar la importància que les nostres empreses puguin guanyar dimensió, i la paraula és poder, perquè les empreses que agafen múscul són empreses més competitives, més resilients, més exportadores… O sigui que tot és bo i, per tant, hauria d’haver-hi polítiques que permetessin agafar aquest múscul. Quan pots agafar-ne i no n’agafes, ha d’haver-hi una causa que ho expliqui, perquè, si tu pots ser més fort, no seràs tu el que vulguis estar més feble. I encara menys en el cas d’un empresari o un emprenedor, que allò que vol és tenir la màxima fortalesa per poder ser el més potent possible. Pensar que si les empreses no fan això és per guanyar més diners, és no analitzar bé la situació o, fer-ho, possiblement, de manera poc realista. En termes generals, no hi ha cap empresari que no vulgui fer-se fort. Cap ni un. Ara, per poder fer-te’n, has de tenir la possibilitat de tenir condicions que ho permetin. 

Per exemple, si resulta que et paguen a 300 o 400 dies, no et pots fer fort perquè estàs venent, has pagat els impostos, els salaris, els materials… però ho has de finançar, perquè encara no has cobrat. I no només ho has de finançar, sinó que, a més, perds liquiditat, perquè has de pagar l’IVA. Per tant, has de demanar un crèdit fins que t’arribin a pagar els altres, que a més ara són molt més cars perquè s’han apujat els tipus d’interès. I aquesta és una situació que perjudica el més petit, perquè és el que té menys capacitat d’exigir que es compleixi la llei. Al final, resulta que el petit, que és aquell que volem enfortir, no pot fer-se fort perquè no el deixem. 

En segon lloc, amb el millor contractador que hi ha, que és l’Estat, el que ha de tenir unes condicions que et permetin ser més competitiu, les pimes estan per sota del 30%. Això va en contra del que diu Europa, ja que haurien de tenir un pes equivalent al que aporten al PIB. En conseqüència, no estàs podent muscular-te a través de la contractació pública.

En tercer lloc, com tothom té clar, la fiscalitat ha de ser justa i competitiva. Com que estem parlant de dimensió, parlem de justícia i competitivitat. Resulta que la fiscalitat que tenen les pimes és inversament proporcional a la mida de les empreses. No sembla quelcom que pugui enfortir el petit. En conclusió, dir que els empresaris el que volen és quedar-se els beneficis i no invertir i que per això no creixen és tenir un desconeixement molt gran de la realitat. En definitiva, necessitem prendre decisions respecte als canvis de les pimes en aquest sentit.

Morositat. Ho ha portat per bandera des que és president. De fet, fa temps va reclamar que aquelles empreses que no paguessin a temps no haurien de poder optar als NextGenerationEU. Com està aquesta situació?

El canvi que s’ha produït fa dues setmanes amb la llei Crea y Crece és d’una gran transcendència legislativa i legal. Pimec ha aconseguit un canvi legislatiu que ha anat més enllà del que fins ara s’havia aconseguit. De fet, és tan important el que hem assolit, que la presidenta de la Unió Europea, Ursula von der Leyen, en el discurs de l’Estat de la Unió, posés sobre la taula un canvi en la directiva de morositat… Això ho hem de fer valdre! A la comissió de reconstrucció del Congrés vaig exposar que aquestes empreses tenen més liquiditat que mai, però les cotitzades espanyoles estaven incomplint la llei i tenien més de 83.000 milions d’euros, més que els NextGenerationEU que rebrà Espanya, fora de la llei dels 60 dies de pagament. És a dir, aquests 83.000 milions s’haurien de moure, però estan immòbils. 

D’aquí sorgeix la proposició de la llei, encara que estava mal plantejada. Una vegada més, el fet que a les lleis i la interlocució que hi ha Espanya les pimes no tinguin veu pròpia -i això tampoc és un eslògan- fa que aquestes proposicions de llei es facin amb trampa. Per tant, Pimec, a través de la Plataforma contra la Morositat, vam estar treballant i vam aconseguir donar-li la volta a la llei. A partir de l’aprovació de la nova llei, per poder obtenir diners públics hauràs de demostrar amb un document oficial que estàs pagant correctament. Això és un canvi molt important.

D’aquí a poques setmanes hi ha eleccions a la presidència de la CEOE, creu que hi ha alguna possibilitat de canvi de presidència? Si fos el cas, creu que les pimes estarien millor?

Des d’un respecte total i absolut amb el procés electoral, sigui qui sigui el nou president de la CEOE, jo crec que ja n’hi han passat molts i la situació respecte a les pimes no ha canviat. Per tant, sigui el senyor Garamendi, que ja coneixem, o qualsevol altra persona que pugui venir, no tenim cap esperança de canvi. Ells tenen la visió d’un model determinat que és molt vertical quan el nostre és més horitzontal i, sobretot, molt més europeu i raonablement més coherent, perquè no pots tenir dins de la mateixa organització El Corte Inglés i la botiga que tens al costat, perquè, si això és així, et garanteixes que la botiga no serà qui prendrà les decisions. Per això, des de Pimec ja vaig recordar al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, durant l’entrega dels nostres premis, que Espanya no haurà acabat la transició democràtica fins que les pimes no puguin seure al diàleg social d’aquest país amb veu pròpia. 

Aquí a Catalunya passava exactament el mateix i ho vau lluitar fins a aconseguir-ho. A Espanya l’estratègia serà la mateixa?

Absolutament. Ja hem anat als tribunals. És un camí irreversible per tenir veu pròpia al diàleg social. Ara bé, és molt trist que hàgim de lluitar-ho a través d’un procés lent i complex, com és la via judicial. A Catalunya per assolir-ho vam estar onze anys i vam haver de superar vuit processos judicials. La responsabilitat política i de la ciutadania no hauria de permetre que això passi. És perdre el tren del canvi, i que el motor de l’economia no tingui la capacitat de participació ni de proposar. No pot ser que, si tu ets el motor de l’economia, no estiguis on es prenen les decisicions. Per tant, és una reclamació claríssima. Hem d’estar al pont de comandament i amb veu pròpia. 

De tot el que hem parlat, nosaltres reclamem als governants, als partits i a la societat, que es legisli pensant en les condicions dels més petits per poder créixer. No ens fem grans perquè no es legisla pensant en les condicions per fer-nos grans. Al final, el que reclama Pimec és fer-nos el més grans possible. Treballem per tenir el màxim nombre de grans empreses, però, per a això, cal crear les condicions en les pimes perquè les micro passin a ser petites, les petites, mitjanes, i les mitjanes, grans. És important fer aquest camí i que posem damunt la taula aquesta realitat. Tothom parla de pimes, però no veig els canvis necessaris perquè siguin més fortes.