L’economia catalana no gaudeix d’un equilibri saludable. Segons les darreres dades recollides per la Cambra de Comerç de Barcelona al seu índex de Progrés i Benestar, el PIB per càpita de Catalunya es troba durant el segon trimestre de l’any “estancat” a nivells del 2007, just abans de la crisi financera. Tot i això, com apunta el cap del gabinet d’estudis de la corporació Joan Ramon Rovira, el patró evolutiu del valor econòmic del país no és ni molt menys estable. Segons Rovira, el PIB català mostra un comportament “ciclotímic”, amb creixements disparats durant períodes molt curts seguits de davallades intenses. “Això no és creixement de qualitat”, lamenta l’expert, tot criticant la fragilitat del model productiu del país. A futur, Rovira veu els vímets per evitar el que titlla d’un “model productiu ineficient i poc equitatiu”, si bé encara hi ha patrons que mantenen aquest caràcter; de l’educació a la sanitat passant per la competitivitat empresarial.
Tot plegat se’n desprèn del balanç que la Cambra ha fet dels seus diversos informes d’indicadors de progrés i benestar. Segons recull el resum dels IPB, la primera xifra que pateix aquesta inestabilitat és el PIB per càpita. En les darreres dues dècades, la Cambra detecta dos augments aguts del PIB per càpita -la bombolla immobiliària i la recuperació de la crisi financera- seguits de dos enfonsaments, el 2008 i la pandèmia. Es tracta d’un dibuix econòmic que es reprodueix en la resta de magnituds. El salari mitjà per hora treballada, sense anar més lluny, arriba a màxims l’any 2010, durant els anys més durs de la crisi; així com el 2020 i 21, sota els efectes de la pandèmia. Rovira explica aquest fenomen com a conseqüència de l’anterior: l’elevada taxa d’empreses de baix valor afegit que desapareixen durant els moments de crisi econòmica fa que en contextos recessionistes el salari mitjà pugi, perquè només queden vius negocis estables, altament productius i que ofereixen salaris més elevats.
La inestabilitat al llarg dels cicles econòmics respon, segons els informes de la Cambra, a la mala salut de la productivitat de les empreses catalanes. De fet, tot i que Catalunya ja fa diversos trimestres que ha recuperat el PIB anterior a la pandèmia, el PIB real per hora -que concreta la productivitat del treball- encara queda lluny. Durant el primer trimestre del 2023, es trobava un 3,4% per sota del del mateix període del 2019. Si bé la baixa productivitat del país respon a una munió de circumstàncies, la baixíssima inversió en recerca i desenvolupament tecnològic hi és al centre. Segons la corporació, el valor de la inversió en R+D de les empreses catalanes es queda en un 1,02% del PIB, molt lluny de la mitjana de les principals economies europees, que s’eleva fins a l’1,59%; i més lluny encara de l’objectiu del 2% que es repeteix fa dècades. L’escletxa al sector públic és més discreta, si bé encara és important: el 2021, la dedicació a recerca pública se situava en el 0,64% del PIB, una dècima i mitja per sota de la mitjana de la UE-5 (Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia i els Països Baixos).
Aquesta manca d’inversió en innovació va acompanyada d’un important alentiment del progrés a sectors que confien en les noves tecnologies, com ara el de les energies renovables. Segons expliquen des de Cambra, caldria una inversió anual propera al 0,7% del PIB en energies verdes fins al 2050 per assolir els objectius climàtics europeus, un llindar “molt llunyà de la realitat” del país. L’estoc de potència d’energia renovable instal·lada es troba al país en el 31% del total, molt lluny del de la resta de l’Estat, que ja super el 62,4%. De fet, en comparació amb el mercat espanyol, Catalunya està estancada des del 2015, mentre que l’Estat registra un creixement de més de 13 punts en comparació amb el 2018.
Un sector públic limitat
La limitació del progrés de la productivitat al sector privat va acompanyat d’una important escletxa en el consum de serveis públics respecte de la Unió Europea. De fet, el consum públic català -el valor dels serveis oferts per les institucions públiques als seus ciutadans- amb prou feines superen el 75% del que gaudeix la població dels principals països de la Unió Europea. De fet, segons els estudis de la corporació, en dos serveis clau com són la sanitat i l’educació, Catalunya inverteix substancialment per sota del que li correspondria respecte del seu PIB per càpita. En ambdós casos, segons la Cambra, hi ha una escletxa superior a 700 euros per usuari -per alumne en el cas de l’educació, per ciutadà si es parla de la salut-. En el cas del sistema educatiu, l’escletxa de despesa s’eleva fins als 629 milions d’euros l’any; mentre que en el sanitari el dèficit escala fins als 5.450 milions d’euros l’any, un 2,2% del PIB català.
Diverses escletxes
Més enllà de les dificultats que troba la Cambra al desenvolupament general de l’economia catalana, l’informe revela una ampla escletxa generacional al nucli de l’economia catalana. Segons l’estudi de l’organisme, els menors de 24 anys pateixen una diferència salarial del 53% respecte de la mitjana salarial del país; mentre que els treballadors entre 25 i 34 anys cobren de mitjana un 18% menys que el conjunt dels empleats. Així, la taxa de risc de pobresa a Catalunya entre els menors de 29 anys escala fins al 21,2%, set punts per sobre de la taxa del conjunt de la població. Tot i que Rovira reconeix que la reforma laboral està solucionant aquesta tendència, la temporalitat i la parcialitat encara marca la realitat dels joves catalans: els menors de 29 anys pateixen encara un percentatge d’ocupacions a temps parcial del 26,8%; mentre que la població major de 30 anys cau fins al 9,8%. Pel que fa a la temporalitat, els menors de 30 tenen feines temporals en un 41,8% dels casos, mentre que els més grans només ho pateixen en l’11,6% dels casos.
1 
