L’estratègia comercial de la Comissió Europea ha patit un batzac que no esperava. La revolta francesa i polonesa contra el tractat comercial amb el Mercosur -la iniciativa econòmica de bandera de l’executiu d’Ursula von der Leyen en el seu segon mandat a Brussel·les- sembla haver aconseguit prou suports per crear una minoria de bloqueig que faci caure, com a mínim temporalment, l’entesa transatlàntica. El passat dissabte, el ministre d’Economia del govern de Sébastien Lecornu, Roland Lescure, va posar peu en paret en alertar que les condicions acordades amb les quatre potències llatinoamericanes que formen part de l’àrea de lliure comerç -Brasil, l’Argentina, Uruguai i Paraguai- són “inacceptables”. Ho va dir en una setmana clau per a l’expansió del lliure comerç europeu; només set dies abans que la màxima dirigent dels 27 viatgés a Brasília per ratificar definitivament el pacte, en una reunió d’alta volada amb el líder de torn de l’associació comercial, el president brasiler José Inácio Lula da Silva. En les darreres hores, francesos i polonesos han sumat a les seves files contra el Mercosur el govern austríac i, encara més important, l’italià; assolint els mínims per formar un obstacle infranquejable en el Consell Europeu. Cal recordar que un acord d’aquestes característiques exigeix el sí de 15 països membres que agrupin com a mínim el 65% de la població regional. Amb l’aliança entre la primera ministra italiana Giorgia Meloni, el líder francès Emmanuel Macron, el primer ministre polonès Donald Tusk i el jove canceller austríac Sebastian Kurz, sumen prou representativitat per aturar el pacte i, amb ell, les ambicions de Von der Leyen. Tant que la Comissió ha acceptat ajornar “unes setmanes”, fins al gener, la ratificació del pacte, per continuar unes negociacions internes que desbloquegin les postures opositores, especialment la de Roma.
L’acord amb el Mercosur, cal recordar, forma part del dia a dia europeu des de fa més de 25 anys. Va començar a negociar-se l’any 1999, i sempre ha estat una de les espines que més s’han clavat als consensos de la Unió. Von der Leyen s’havia marcat l’objectiu de desbloquejar les converses i llançar-se a comerciar amb els socis llatinoamericans sense els aranzels que ara llasten les relacions mercantils. Segons les anàlisis comunitàries, la indústria europea seria la gran guanyadora; especialment la de maquinària, l’automobilística i la química, que tenen en el Con Sud una bossa de clients especialment atractiva. Aquest dibuix sectorial explica el suport del canceller alemany, Friedrich Merz, i també del govern espanyol que comanda Pedro Sánchez, al pacte amb les quatre potències de l’Amèrica Llatina: les empreses alemanyes busquen desesperadament mercats per revifar les seves vendes de cotxes, llastades pels plans -ara lleugerament més flexibles- d’electrificació de la UE; mentre que les químiques de l’Estat, moltes d’elles amb seu i operatives a Catalunya, tindrien un soci prioritari especialment en els importadors brasilers. Von der Leyen, val a dir, ha estat obligada a reconèixer que encara hi ha “problemes” amb el pacte, i ha acceptat la demanda de Macron i Meloni d’ajornar fins a l’entrada d’any la firma a la cerca de “nous controls i salvaguardes” per als productes alimentaris que entrin als 27. Tot i això, sosté encara que el pacte és positiu, i que “obre noves oportunitats comercials i econòmiques per als nostres estats membre”. “En un any dominat pels aranzels i les restriccions al comerç, l’impacte positiu d’aquest pacte és important per a tota l’economia global”, ha insistit la cap de l’executiu comunitari.
El factor Meloni
Val a dir que aquesta equació també inclouria Itàlia, que exporta maquinària industrial per valor d’uns 3.000 milions d’euros l’any als països del Mercosur. Tot i això, a diferència del cas espanyol, Meloni ha cedit a la pressió dels seus agricultors; que fa anys que identifiquen diversos greuges competitius, com ara la inaplicació en els països tercers de les normes sanitàries de la UE, que facilita que els aliments importats siguin molt més barats. Ja en les primeres negociacions directes, l’executiu de Roma mostrava els seus dubtes, si bé no va arribar a alinear-se amb la posició crítica francesa. Ara, a última hora, sí que ha accedit a plantejar un bloqueig, si bé la seva posició és lleugerament més oberturista que la dels seus aliats. En un discurs davant la Cambra de Diputats -la cambra baixa del legislatiu italià, equivalent al Congrés espanyol- Meloni va cridar a “esperar a un paquet de mesures addicionals per protegir el sector agricultor; i que aquest estigui explicat i coordinat amb la pagesia”. En aquest sentit, la líder ultra va aclarir que “no pretén bloquejar el tractat”, si bé només s’avindrà a aprovar-lo “quan inclogui garanties i reciprocitats per als nostres productes agraris”.
La demanda de les anomenades “clàusules mirall”, apartats de l’acord que obliguin els països tercers a aplicar sobre el producte que venguin a la UE les mateixes condicions sanitàries i ecològiques que s’imposen als productors interiors, ha estat ubiqua durant les negociacions. Fins i tot l’Estat espanyol l’ha intentat aplicar, per mitjà del ministre Luis Planas; però l’encaix legal és pràcticament impossible, en tant que la legislació de l’Organització Mundial del Comerç no preveu que un territori apliqui les seves normes sobre un altre, ni tan sols mitjançant un pacte comercial. De fet, el Parlament Europeu va intentar, aquest mateix dimecres, afegir a les clàusules de salvaguarda i defensa dels agricultors europeus que inclou el tractat -i que el camp titlla d’insuficients- una obligació de reciprocitat. No va arribar a l’esborrany final, però, i finalment ha caigut de l’agenda. Llavors, el partit de Meloni, Fratelli d’Italia, va declarar per mitjà del seu portaveu a l’Eurocambra, Carlo Fidanza, que “les salvaguardes actuals són insuficients, massa difícils d’aplicar, i no protegeixen el principi de reciprocitat”. La defensa europea es limita a posar palanques per limitar les importacions en cas que un producte estigui distorsionant el mercat local; si bé serà especialment complicat demostrar el greuge, i encara més lent posar en marge el tancament fronterer.
La pagesia, a foc
Coincidint amb les negociacions a l’Eurocambra i al Consell de la UE, la pagesia europea ha tornat a prendre els carrers per esmenar el tractat comercial, i estendre els seus retrets al conjunt de la política agrària de Von der Leyen. Brussel·les ha recordat aquest dijous a l’estampa de les protestes del gener i febrer del 2024, quan la pagesia catalana es va unir a una onada continental de denúncia de les condicions del sector primari. Les protestes s’allargaran durant les pròximes jornades, també a escala estatal: Unión de Uniones, l’organització pagesa de la qual forma part Unió de Pagesos, ja ha anunciat una marxa a Madrid per a divendres, amb una participació catalana nodrida.
Milers de pagesos han marxat cap a la capital comunitària -uns 8.000, segons fonts de l’organització, amb uns 500 tractors en marxa- han tancat de bat a bat la capital belga per “replantejar i revisar” l’acord complet, en paraules del president de la patronal catalana JARC, Joan Carles Massot, present a la protesta. Per la seva banda, el president d’Asaja Catalunya, Pere Roqué, ha alertat que l’obertura de fronteres comercials amb l’Amèrica Llatina és “la ruïna de la pagesia i la ramaderia de tot Europa”. El representant empresarial ha fet una crida molt més dràstica que la del seu homòleg, i ha reclamat “deixar de banda les negociacions” i fer marxa enrere completa al pacte. Durant les protestes, Von der Leyen s’ha reunit amb representants del sector i ha reiterat, en un post al seu compte de Twitter, ara conegut com a X, que la UE “ofereix una ajuda objectiva a les petites explotacions, als pagesos i als joves agricultors” -una promesa que no sembla que hagi rebaixat els ànims entre els camperols-.
El Mercosur, frustrat
Des de l’Amèrica Llatina, les pressions havien escalat en les darreres setmanes. Lula da Silva, que havia de fer d’amfitrió per a la firma definitiva del document, va arribar a posar un ultimàtum a les institucions comunitàries, i alertar que “és ara o mai”. Sense una firma aquesta mateixa setmana, l’entitat supranacional “prioritzarà uns altres socis”, com el Regne Unit o el Japó, i deixarà passar el tren de l’àrea comercial amb Europa. En les darreres hores, però -i vista la minoria de bloqueig que se solidificava-, Lula ha renunciat a la seva aposta de màxims. “Si no és possible signar-lo ara perquè no està preparat, tampoc hi puc fer res”, ha sospirat en roda de premsa aquest mateix dijous.
“És un acord que inclou 722 milions d’éssers humans, 22 bilions de dòlars, dona una resposta de supervivència i una oportunitat de mantenir viu el multilateralisme”, ha enumerat Lula; tot argumentant que “els agricultors francesos no tenen molt a perdre” si competeixen amb els agricultors i ramaders francesos. A la cerca d’un pacte més segur, el líder brasiler ha explicat que es va posar en contacte amb Meloni, que li hauria expressat una postura negociadora respecte de l’acord. “No estan en contra del tractat, però enfronta certa incomoditat per part dels agricultors italians”, ha raonat Lula. Fins al punt que, en la seva conversa, la cap de l’executiu italià es mostrava esperançada de “poder convèncer” les organitzacions pageses del país en “una setmana, o 10 dies com a màxim”. El braç que no sembla capaç de torçar és el de Macron, contrari a qualsevol semblança de pacte de lliure comerç amb els quatre països llatinoamericans. “Vaig arribar a parlar amb la seva dona perquè l’obrís el cor”, ha explicat el líder brasiler, sense cap efecte sobre el seu homòleg francès. Tot apunta, doncs, a que Europa haurà d’esperar per tenir un corredor comercial obert amb els seus potencials socis del sud. Uns dies, com a mínim, que semblen poc comparat amb els 25 anys de negociacions.
