“És temps de silenci”. Aquesta ha estat la resposta austera de Manuel Marchena, el magistrat que presidirà el judici del procés, quan els periodistes l’amoïnaven sobre la vista que començarà demà. Marchena recollia el premi “Punyetes d’Or” que lliura la influent Asociación de Comunicadores e Informadores Jurídicos (Acijur), amb seu a Madrid. Just hores abans que obri la vista oral de la causa especial número 2097/2017. Un expedient judicial ingent que determinarà el futur de l’Estat espanyol i prendrà les mides al brutal empoderament que la judicatura ha viscut els darrers anys, aprofitant l’assistència i la mandra de la política.
Pel Madrid institucional i pel franquisme sociològic demà començarà un judici a un grapat de ‘delinqüents i colpistes’ que van alterar l’ordre natural de les coses. Pel món sobiranista, el judici és a la ideologia, al catalanisme evolucionat que un bon dia va decidir deixar de ser mesell, i passar de la resistència a la competitivitat. Pel altres, és un procés a la democràcia, un fracàs de la política i el col·lapse d’un sistema constitucional basat en la Brigada Aranzadi i el pes del BOE. Però per tots, el judici és sobretot, un judici al Règim del 78. Un judici a l’Estat que fins fa dos dies estava encantat d’haver-se conegut.
Els acusats -Carme Forcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn, Raül Romeva- fa temps que romanen a la presó i Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila estan en règim de llibertat. Entre tots, es juguen més de dos-cents anys de presó. Se’ls acusa de sedició, rebel·lió, malversació i desobediència. Una acusació bastida a través d’informes policials i de la Guàrdia Civil prospectius i incriminatoris.
La instrucció, conduïda per Pablo Llarena, però iniciada pel Jutjat 13 de Barcelona i per la llavors magistrada del Jutjat Central d’Instrucció 3 de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, també està marcada, segons les defenses, d’un biaix polític i interpretatiu exagerat, insòlit i perillós. A més de greus irregularitats tècniques. De fet, la retirada de les euroordres del president Carles Puigdemont i els consellers a l’exili, demostren que les acusacions tenen febles fonaments en relació al dret comparat. I més, tenint present que si es condemnen els acusats, el seu líder polític, institucional i administratiu no podrà ser jutjat pels mateixos delictes.
Vox, protagonista
Tot i que, la biosfera mediàtico-política de l’unionisme nega que el judici sigui un procés polític, la realitat és que l’acusació popular està en mans de Vox, el partit ultradretà de moda a Espanya. I el que és més escandalós, és que el lletrat que es posarà la toga és Javier Ortega, el secretari general de la formació. Tampoc no es pot oblidar que en cua per entrar com acusació hi havien cinc sindicats del Cos Nacional de Policia i agrupacions de la Guàrdia Civil.
Fiscalia desencadenada
La Fiscalia i l’advocacia de l’Estat han estat protagonistes claus en el procés. El Fiscal General José Manuel Maza -mort a l’Argentina repentinament- va iniciar el procés amb una querella prefigurada l’any 2015. Concretament, el 5 de novembre de 2015 -quatre dies abans de l’aprovació de la Declaració de Sobirania al Parlament de Catalunya- el Fiscal en cap de l’Audiència Nacional enviava una instrucció on canviava de dalt a baix els criteris d’interpretació dels delictes de sedició i rebel·lió i el tribunal competent per jutjar-los, que passava dels tribunals ordinaris a l’Audiència Nacional. La Fiscalia al procés va agafar tanta volada que fins i tot, quan el nou Fiscal en cap va demanar que no s’oposès a acabar amb la llibertat provisional, va fer bondat amb l’afegitó de “per imperatiu”.
L’Advocacia de l’Estat, que entra al procés per la malversació, s’apunta al seguidisme de la Fiscalia. De fet, una de les primeres crisis que ha de gestionar el govern de Pedro Sánchez va ser el relleu de l’advocat de l’Estat que va arrufar el nas quan se li va ordenar que moderés les acusacions. Ho van fer… però a contrapor.
Una vista complexa
Sia com sia, després d’unes presons preventives qüestionades per la comunitat jurídica acadèmica i política, i el trasllat a presons catalanes després de mesos engarjolats a Madrid, s’ha arribat al judici. Una vista intoxicada per una campanya difamatòria de les condicions en què els presos polítics es trobaven a Catalunya, una manifestació espanyolíssima al centre de Madrid aquest diumenge, l’augment demoscòpic i electoral de Vox, una Moncloa indecisa i una pressió mediàtica contrària a l’independentisme absolutament desbocada.
Marchena obrirà la Sala Penal del Suprem per celebrar una vista com poques. Inèdita. El Tribunal Suprem no està pensat per aquest tipus de judici. Hi ha centenars de mitjans acreditats i uns gestors judicials amb feina fins les orelles. El pla és enllestir el judici abans de les municipals. Una tasca que les defenses veuen impossible materialment. “Han fet el programa però han tingut en compte la gestió i se’ls hi escapa de les mans”, avisen les defenses.
Les defenses esmolen la veu
Precisament, l’equip d’advocats dels presos polítics i els encausats també són protagonistes obligats del procés. De fet, són noms estel·lars dels despatxos catalans i alguns han esdevingut veritables estrelles mediàtiques en els darrers mesos. Noms com Jordi Pina, Xavier Melero o Andreu Van der Eynde, Olga Arderiu, Àlex Solà, Marina Roig, Benet Salellas, Josep Riba i Neus Martí així com coordinadors com Francesc Homs que han fet la producció político-jurídica, se les veuran amb un Fiscal al que li agrada la gresca com Jaime Moreno, que destaca per la seva addicció a les enganxades.
Les defenses han bastit una estratègia de defensa conjunta però cadascú amb la seva tàctica. En aquest sentit, avisen que “hi haurà polifonia” però unitat d’acció. Tots demanaran la “lliure absolució”. Els lletrats busquen el difícil equilibri entre la defensa tècnica -molt defensada per Melero- i la defensa política del cas -tesi abonada per l’equip de defensa de Jordi Cuixart-. Al capdavall, una cosa no treu l’altra i els advocats defensors esperen també aprofitar la pressió mediàtica com un factor a favor en un camp hostil com és el Suprem. Com a mostra del contingut polític, els acusats declararan en català i no respondran a les preguntes de Vox.
La línia de treball és mantenir el rumb que la sentència, malgrat tot, encara no està dictada i encara hi ha marge. Però de moment, el primer round i on es constatarà el nivell de garanties del tribunal serà en les qüestions prèvies amb que s’iniciarà el judici aquest dimarts. Proves documentals, vulneració de drets i garanties processals i qüestions formals que podrien paralitzar el procediment només començar.
Marchena vol ser exquisit en les formes i ha permès que els acusats -per deferència- puguin seure costat o darrera de les seves defenses i no al banc dels acusats. El judici serà llarg, -256 testimonis de l’acusació- i amb la quantitat extraordinària d’admissions a tràmit de recursos del Tribunal Constitucional, encara més. Perquè Marchena, els acusats i l’Estat sap que el judici acabarà al Tribunal Europeu de Drets Humans. Temps de silenci, molt temps per jutjar tot un Estat.
