Quan la majoria dels viatgers desembarquen a Porto, la seva rutina sol repetir-se sense variacions: passejar per la Ribeira, creuar el pont de Dom Luís I i tastar un vi dolç a les bodegues de Gaia. Tanmateix, a molt pocs metres del riu Duero s’amaga un dels espais més enigmàtics i fascinants d’Europa. Un recinte monumental que sembla dissenyat per acollir una dinastia reial, però que en realitat amaga el secret més ben guardat dels comerciants portuguesos.
Es tracta del Palácio da Bolsa, una estructura neoclàssica impressionant que amaga al seu interior una joia arquitectònica inimaginable. Parlem d’una sala privada que recrea amb mil·limètrica precisió l’esplendor de l’Alhambra de Granada, folrada amb quilograms d’or i bastida al llarg de gairebé set dècades. (Sí, nosaltres també hem quedat bocabadats en veure la bellesa d’aquest racó). Quan creues el seu llindar per primera vegada, la sensació de retrocedir en el temps i canviar de continent és absolutament aclaparadora.
Un palau sense reis creat des de les cendres d’un convent
La història d’aquest lloc va començar de la manera més dramàtica possible durant el segle XIX. Un terrible incendi provocat pel setge de la ciutat va reduir a ruïnes l’antic convent de São Francisco, deixant dempeus únicament la seva església gòtica. Els comerciants de la ciutat, que fins aleshores tancaven els seus tractes financers a l’aire lliure i sense cap sostre que els emparés, van veure en aquella tragèdia una oportunitat única. La reina Maria II els va cedir els terrenys l’any 1842 i així va arrancar una obra titànica que no es completaria definitivament fins al 1909.
Per cobrir l’antic claustre conventual, l’arquitecte Tomás Soller va dissenyar el Pátio das Nações, una galeria central coronada per una cúpula octogonal de ferro i vidre que inunda tot l’espai de llum natural. En aixecar la vista, descobrim els escuts pintats de vint nacions amb les quals Portugal mantenia relacions comercials en aquella època de globalització primerenca. Nosaltres mateixos vam passar una bona estona admirant cadascun dels detalls d’aquesta estructura monumental que va servir de parquet bursàtil fins als anys noranta.
L’engany visual de l’estuc i la petjada de Gustave Eiffel
Recórrer la planta noble del palau és endinsar-se en un joc constant d’il·lusions òptiques i mestratge artístic. A la Sala d’Assembles Generals, per exemple, els nostres ulls ens juguen una trampa inoblidable: les parets i el sostre semblen de fusta noble tallada amb ornaments daurats, però en realitat es tracta d’estuc treballat a mà amb una perícia tan extrema que imita a la perfecció el vetat de la fusta d’alta qualitat.
D’altra banda, la petjada dels grans mestres europeus es respira a cada racó del recinte. El mateix Gustave Eiffel disposa d’un gabinet propi en aquestes dependències, un espai sobri que ret homenatge a la seva figura i a la seva feina a la ciutat, on va dissenyar el famós pont D. Maria Pia. Es diu que l’enginyer francès fins i tot va instal·lar el seu despatx de treball dins d’aquests murs mentre dirigia les obres d’enginyeria civil més agosarades de l’època.
blockquote>Passejar per les sales del palau exigeix mirar el sostre a cada pas: l’efecte visual de l’estuc que simula fusta noble és tan perfecte que cal apropar-s’hi molt per creure que no és fusteria tradicional.
La sala àrab inspirada en l’Alhambra que deixa sense respiració
Tot i l’oferta d’espais monumentals, el veritable plat fort de la visita es reserva per al final del recorregut. El Saló Àrab és una meravella d’estil neoàrab dissenyada per l’arquitecte Gustavo Adolfo Gonçalves e Sousa, qui es va inspirar directament en els patis i sales del palau nazarí de Granada. Els artesans van dedicar divuit anys viscuts amb una paciència infinita (entre 1862 i 1880) a esculpir els seus intrincats arabescs i motius geomètrics.
Per cobrir aquestes filigranes de guix i fusta com la caoba o el pal de rosa, es van utilitzar prop de 18 quilos de pa d’or. El resultat és una cambra d’una opulència daurada, blava i vermella que avui dia manté la seva funció com a saló d’actes oficials per a caps d’Estat i grans personalitats. A més, gràcies a la seva acústica prodigiosa, l’espai acull freqüentment concerts de música de cambra organitzats amb la Fundação Casa da Música, molts d’ells gratuïts amb inscripció prèvia.
Catacumbes, altares d’or i el despertar d’un club privat
L’experiència no s’acaba entre els murs de la seu comercial, ja que l’entorn immediat amaga sorpreses igualment impactants. Just al costat es manté dreta l’església de São Francisco, un temple gòtic per fora que amaga al seu interior una autèntica cova d’or barroca i unes catacumbes subterrànies on es pot contemplar un ossari a través d’un vidre al terra. Lo sagrat i lo mercantil comparteixen així un mateix solar carregat de memòria.
I per si això fos poc, a la mateixa línia de carrer es troba la Feitoria Inglesa, l’històric club privat dels exportadors britànics de vi creat el 1790. Aquest espai exclusiu ha decidit obrir les seves portes al públic general per primer cop en els seus 236 anys d’història per oferir visites i tastos guiats. Per reblar la jornada amb bon gust, el restaurant O Comercial, ubicat al mateix palau, permet gaudir d’un menú executiu d’alta cuina portuguesa amb vistes directes a les bodegues de Gaia.
blockquote>Si teniu pensat visitar el Saló Àrab o fer un tast a la Feitoria Inglesa, no ho deixeu per a l’últim moment: l’aforament per als concerts gratuïts i les noves visites guiades s’esgota amb una velocitat pasmosa.
Optar per aquesta ruta alternativa al Porto més tradicional és una d’aquelles decisions de viatge que marquen la diferència entre un simple turista i un explorador astut. Descobrir com la burgesia mercantil va transformar les ruïnes d’un convent en un monument nacional fascinant ens recorda per què aquesta ciutat mai deixa de sorprendre’ns. Heu preparat ja la maleta per comprovar si l’or de la cambra àrab brilla tant com diuen?
