Un simple passeig pot deixar una empremta que dura milers d’anys sense que ningú ho arribi a sospitar. Fa uns 4.000 anys, un animal va caminar sobre un totxo de fang que encara estava humit en un assentament de l’antiga Anatolia, a l’actual Turquia. Aquell petit accident s’ha convertit amb el pas del temps en un testimoniatge arqueològic tan inesperat com fascinant per a la ciència.
La troballa s’ha produït al jaciment de Tavşanlı Höyük gràcies al treball d’un equip de la Universitat de Bilecik Şeyh Edebali. La peça conserva clarament la impressió de quatre almohadilles digitals que permeten reconèixer la petjada d’un gos de la Edat del Bronze que va passar per allà just abans que el material s’assequés al sol.
No parlem d’una obra d’art ni d’una inscripció funerària dissenyada per perdurar a la història. Durant aquell període, els habitants d’aquesta zona de Turquia construïen bona part de les seves vivendes amb adobe, una mescla molt bàsica de terra, aigua i paja que es preparava en motlles. (Sí, nosaltres també alucinem pensant en com una distracció quotidiana pot creuar els segles).
La història no només s’escriu amb grans batalles i monuments, sinó amb les petjades d’un simple gos que caminava pel fang fa quatre mil·lennis.
En algun moment d’aquell procés de fabricació, el gos va travessar la zona de treball i va recolzar la pota on no tocava. La marca va quedar fixada per sempre quan el fang es va endurir, i poc després el bloc es va utilitzar per aixecar una paret que acabaria formant part d’una casa.
La destrucció que va salvar la memòria
La ironia de la història és que aquella vivenda va acabar sent destruïda per un incendi violent cap al 1700 a. C., un atac que va deixar enrere restes d’armes com puntes de llança i fletxes. Aquesta destrucció tan dràstica, lluny de esborrar tot rastre, va fer que els materials quedessin sepultats i protegits sota els endrunys fins que els arqueòlegs els han recuperat a la nostra època.
El jaciment té una trajectòria molt llarga que es remunta uns 8.000 anys enrere, amb diferents etapes d’ocupació humana. Però mentre que les armes i els edificis cremats parlen de conflictes i episodis dramàtics per a la població, la petjada del gos ofereix una finestra totalment diferent cap a la vida quotidiana d’aquells habitants de l’antiguitat.
El director de les excavacions, Erkan Fidan, ha encapçalat aquests treballs que han permès treure a la llum la peça. La importància del descobriment no rau tant en una suposada antiguitat extrema de la marca, sinó en la capacitat de connectar directament la presència d’un animal amb els espais domèstics d’una comunitat oblidada.
Un vincle que ve de molt lluny
La relació entre els humans i aquests animals va començar molt abans que s’aixequessin les primeres ciutats a la regió d’Anatolia. Investigacions recents publicades a la revista Nature a principis de 2026 han aportat dades genètiques clau sobre la domesticació, identificant restes de gossos de gairebé 15.800 anys d’antiguitat al jaciment turc de Pınarbaşı.
Aquells descobriments anteriors ja havien demostrat que la presència de gossos domesticats es remuntava a mil·lennis abans que nasqués la pròpia agricultura. En jaciments neolítics com Boncuklu s’han localitzat fins i tot enterraments de cadells al costat de persones, revelant una connexió molt estreta que anava molt més enllà de la simple vigilància o de les tasques de caça.
Tot i això, resulta impossible determinar amb exactitud si el gos que va trepitjar el totxo a Tavşanlı Höyük vivia amb una família o simplement rondava pel campament de manera lliure. La ciència tampoc pot aclarir quin era el tracte exacte que rebien aquests animals en el si de la societat de la Edat del Bronze.
Altres racons del planeta guarden testimonis similars, com ara les petjades de cànids documentades en una cova del nord-oest d’Itàlia amb uns 14.400 anys d’antiguitat. La diferència principal rau en el fet que el cas turc situa l’animal directament en el cor d’una estructura habitada, formant part dels materials de construcció.
La investigació continua oberta i el jaciment encara guarda molts secrets sota terra a la recerca de noves respostes. Si t’apassiona com la història ens sacseja amb detalls tan petits, recorda revisar les nostres properes actualitzacions abans que la ciència ens sorprengui amb un altre gir inesperat.
