Les muntanyes, a l’hivern, semblen guardar un silenci dens, gairebé mineral. El fred hi té una manera pròpia d’aturar el temps, o com a mínim de fer-lo avançar amb un ritme diferent, més profund. Entre carenes que dibuixen un horitzó tallant, una claror intensa s’escola cada matí i revela un paisatge que no viu només de neu: hi ha una memòria antiga, gairebé solemne, que espera ser descoberta.
Quan el relleu es converteix en oportunitat
Espanya, un territori definit sovint per les seves costes, sorprèn quan es mira de porta endins: és un dels països més muntanyosos d’Europa. Aquesta condició, combinada amb hores generoses de sol fins i tot en ple hivern, crea una atmosfera particular per als esports de neu. Hi ha estacions que ja formen part de l’imaginari col·lectiu, llocs que apareixen cada temporada en converses i recomanacions, però de tant en tant algun nom sobresurt amb una força especial.
Entre les més de trenta estacions d’esquí operatives, només set han estat candidates al guardó que cada any posa el focus en la qualitat del conjunt: els World Ski Awards. Una selecció estricta, gairebé una curta llista de privilegis.
Set noms, una guanyadora
Les estacions que han arribat a la fase final formen un mosaic representatiu del país: les d’Aramón Cerler i Aramón Formigal, a Huesca; Astún Candanchú, al Pirineu aragonès; i, al vessant català, Masella, Baqueira Beret i Boí Taüll. A aquesta llista cal sumar-hi Sierra Nevada, la més alta de la península, que sovint acapara titulars per la seva altitud imponent i el seu caràcter meridional inesperat.
Però enguany el jurat ha deixat clara la seva tria. La descripció és contundent: una experiència invernal inigualable per als amants de l’esquí. Una afirmació que, en aquest context, pesa tant com una bona nevada.
L’estació que s’enfila més amunt als Pirineus
La vencedora és Boí Taüll, l’estació més alta dels Pirineus, amb pistes que s’estenen des dels 2.020 fins als 2.751 metres. Aquesta franja d’altura no només marca un rècord: defineix la qualitat de la neu i assegura un mantell constant durant tota la temporada. El domini esquiable, amb 45 quilòmetres de recorregut, dibuixa un terreny variat on conviuen pendents suaus per a qui s’inicia i traçats negres reservats a esquiadors experimentats.
També hi ha un snowpark que s’ha anat guanyant, amb discreció, la reputació de ser un dels més complets de la regió. Un espai on el joc i la tècnica es barregen fins que les hores passen sense adonar-se’n.
Un entorn que va més enllà de l’esport
Boí Taüll es troba al cor de la Vall de Boí, un escenari que sembla definit per la proporció justa entre natura, silenci i patrimoni. El que envolta l’estació no és merament paisatge: és història viva, sedimentada al llarg dels segles.
La vall forma part de la Ruta del Romànic, reconeguda per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. L’afirmació, que podria sonar solemne, pren una dimensió més íntima quan es recorren els camins que uneixen els petits nuclis de població. A cada revolt apareix una església, una torre campanar que emergeix com una guia, un fragment de pedra que encara guarda l’eco d’una litúrgia antiga.
El romànic que acompanya el viatge
En aquest tros de Pirineu, el romànic no és només un estil arquitectònic: és una manera de mirar el paisatge, d’habitar-lo. Fins a nou esglésies romàniques es distribueixen per la vall, cadascuna amb el seu propi gest i la seva atmosfera. Però n’hi ha una que destaca per sobre de totes, no només per la seva bellesa sinó per la força del seu interior.
Sant Climent de Taüll: un espai que custodia un món
A l’absis de Sant Climent de Taüll, el Pantocràtor del segle XII continua observant la sala amb una expressivitat que sorprèn. Els colors, encara vius, semblen desafiar el pas del temps. Hi ha visitants que hi arriben després d’haver esquiat tot el matí; altres ho fan com qui emprèn un pelegrinatge breu. En tots els casosa la sensació és similar: un espai que obliga a aturar-se, a respirar amb més calma.
És fàcil imaginar-se, en sortir del temple, el contrast amb el paisatge blanc que espera a fora. Neu, pedra i silenci. Un diàleg constant entre l’hivern i la història.
Una vall que convida a quedar-s’hi
A mesura que avança la tarda, la llum es retira lentament de les carenes i s’encén un fred que no és hostil, sinó net. Els pobles de la vall, amb les seves teulades fosques i els carrers estrets, esdevenen un refugi natural per acabar la jornada. El viatge continua fora de les pistes: en una conversa amb la gent d’aquí, en un plat calent que omple la taula, en la calma d’un allotjament que permet escoltar com cau la nit sobre les muntanyes.
Boí Taüll, amb el seu reconeixement recent, no només és una estació d’esquí que destaca per la neu o per l’altitud. És un punt de partida. Un lloc que obre portes cap a un patrimoni excepcional i que recorda com, de vegades, el millor de l’hivern no és allò que fem sinó allò que descobrim mentre ens hi movem.
