Un edifici de muntanya, apartat i amb accés difícil, acaba d’entrar en una nova etapa després d’un dictamen institucional. La clau és un estudi tècnic impulsat per l’administració catalana i difós en el comunicat oficial del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Durant dècades, l’obra s’ha mogut entre la tradició oral, atribucions discutides i reformes que n’han desdibuixat la lectura original. Ara, la documentació comparada i l’anàlisi geomètrica han posat el focus en detalls constructius que no encaixen amb una autoria qualsevol, sinó amb una manera de projectar molt específica.
L’edifici en qüestió és el Xalet del Catllaràs, al terme de la Pobla de Lillet (Berguedà). I el nom que queda acreditat com a autor del projecte és Antoni Gaudí, segons l’informe promogut per la Direcció General del Patrimoni Cultural. La confirmació no es basa en una sola prova, sinó en un conjunt d’evidències: des de documentació històrica fins a lectura constructiva, aixecaments i modelatge tridimensional.
Què s’ha confirmat i per què canvia el valor de l’edifici
La novetat no és que existís una sospita prèvia. El que canvia l’escenari és que l’autoria deixa de ser una hipòtesi i passa a sostenir-se en una acreditació tècnica amb metodologia explícita. En termes patrimonials, això impacta en com s’explica l’immoble, com se’n prioritza la conservació i com s’integra en el relat del modernisme català.
L’estudi situa el projecte en una forquilla aproximada entre 1901 i 1908, en un context industrial lligat a explotacions mineres i a l’activitat de la zona. En aquell període, la intervenció de tercers i una execució no fidel al projecte podien fer que un arquitecte no signés o no reivindiqués públicament una obra, sobretot si el resultat construït s’allunyava del plantejament original.
Un dictamen amb segell acadèmic i encàrrec institucional
La recerca s’ha encarregat a Galdric Santana, arquitecte i professor vinculat a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), director de la Càtedra Gaudí, en el marc de treballs promoguts des de Patrimoni Cultural. La mateixa UPC ha difós la confirmació de l’encàrrec i la conclusió principal de l’informe en la seva informació institucional, remarcant l’abast de l’anàlisi i l’encaix amb procediments d’atribució basats en evidències.
L’element diferencial és l’enfocament: no es tracta només de semblança estilística, sinó de rastrejar decisions de projecte i solucions geomètriques que apareixen de manera recurrent en obres del mateix autor, amb especial atenció a arcs, seccions i relacions espacials.
Gaudí va projectar, però no va dirigir la construcció
L’informe sosté que Gaudí és autor del projecte, però no hauria dirigit l’obra executada. Aquesta distància entre disseny i execució ajuda a explicar per què l’edifici va quedar en un territori ambigu: modificacions posteriors, desaparició d’elements i adaptacions funcionals van fer menys evident la lògica formal original.
En el debat històric s’esmenta la possible intervenció de col·laboradors en la fase constructiva. En moments d’alta activitat professional, l’execució podia recaure en mans de l’entorn tècnic, amb ajustos sobre el terreny que alteraven el resultat final.
Les pistes arquitectòniques que sostenen l’atribució
L’acreditació es fonamenta en una combinació de proves. D’una banda, documentació històrica. De l’altra, una anàlisi comparativa de l’edifici a partir de plànols, geometries i lectura estructural. L’objectiu és respondre una pregunta concreta: si l’immoble conté decisions de projecte que, per singularitat i coherència, resulten compatibles amb una autoria determinada.
Geometria, arcs i una manera d’ordenar l’espai
Un dels camps d’estudi és la geometria d’arcs i seccions, amb atenció a tipologies associades a Gaudí en aquella època. La lectura no es limita a dir que hi ha arcs apuntats o solucions orgàniques, sinó a mesurar i comparar traçats, proporcions i relacions estructurals.
També s’hi subratlla l’ús de recursos espacials molt característics: canvis de direcció, transicions entre estances i distribuïdors amb angles poc habituals en arquitectura domèstica convencional. Aquests elements, quan es repeteixen en obres contemporànies de l’arquitecte, es converteixen en indicis útils per a una atribució sòlida.
Aixecaments 3D i comparació amb altres obres del període
El treball incorpora aixecaments i reconstruccions que permeten objectivar la lectura de l’edifici. Aquest tipus d’eines facilita distingir allò original del que s’ha transformat i entendre quines parts responen a una lògica comuna amb altres projectes modernistes del mateix autor.
La comparació no busca una còpia literal. Busca patrons: com es resolen esforços, com s’organitza la volumetria, quin tipus de transició hi ha entre suport i tancament, i quines solucions s’escullen quan l’edifici ha de funcionar en un entorn de muntanya.
On és, quin paper va tenir i per què va quedar fora del gran relat
El Xalet del Catllaràs se situa en un entorn forestal de la Serra del Catllaràs, al Berguedà, i va néixer amb una funció lligada a l’activitat econòmica del territori. No era un palauet urbà ni un encàrrec monumental d’exhibició, sinó un edifici d’ús pràctic associat a tècnics i treballadors vinculats a l’explotació de recursos i a la infraestructura industrial del moment.
Aquest origen explica part de la seva invisibilitat mediàtica: queda lluny de les rutes urbanes, no competeix amb els icones de Barcelona i, durant anys, el seu estat i les intervencions acumulades van dificultar percebre’n l’interès arquitectònic sense una lectura experta.
Protecció patrimonial i situació de conservació
En l’inventari patrimonial local i supramunicipal, l’immoble figura amb protecció com a bé cultural d’interès local. La fitxa patrimonial consultable al catàleg de la Diputació de Barcelona recull dades d’identificació, catalogació i protecció, a més d’observacions sobre conservació i accés, cosa que permet contextualitzar la seva situació administrativa i el repte que suposa el manteniment en un enclavament de muntanya.
Amb l’autoria acreditada, el debat es desplaça cap a la gestió: quines actuacions són prioritàries, com s’explica al visitant què és original i què són afegits, i com s’equilibra l’interès cultural amb la fragilitat del lloc.
Com visitar-lo i què cal tenir present abans de pujar
L’atractiu del Xalet del Catllaràs no és només el seu valor arquitectònic. També ho és l’emplaçament: boscos, pistes i miradors que converteixen la visita en una experiència de paisatge. Però aquesta mateixa condició exigeix planificació i prudència, sobretot en èpoques de meteorologia adversa.
Accés, temporada i recomanacions pràctiques
- Accés: sovint requereix desplaçament per pista forestal i, en alguns trams, condicions variables segons manteniment i clima.
- Temps: convé preveure marge, ja que no és una visita de pas. L’entorn convida a caminar i aturar-se.
- Equipament: calçat de muntanya, aigua i roba d’abric en temporada freda. En dies humits, el ferm pot ser lliscant.
- Respecte per l’entorn: es recomana seguir camins senyalitzats i minimitzar l’impacte en un espai natural sensible.
Informació útil en una taula ràpida
| Dada | Què significa per a la visita |
|---|---|
| Ubicació | Entorn forestal del Berguedà, fora de circuits urbans |
| Tipus d’edifici | Xalet de muntanya amb origen funcional lligat a activitat industrial |
| Interès principal | Projecte atribuït i acreditat a Antoni Gaudí per estudi tècnic |
| Planificació | Cal revisar accessos i condicions meteorològiques abans de pujar |
Què obre aquesta troballa en el mapa gaudinià
La confirmació afegeix una peça que canvia la lectura del modernisme fora de Barcelona. No es tracta de sumar un nom per sumar, sinó d’entendre com el llenguatge arquitectònic de Gaudí també s’adapta a encàrrecs menys monumentals, en entorns durs i amb una lògica d’ús diferent de la ciutat.
També reforça una idea clau per al patrimoni: l’atribució rigorosa depèn de mètodes verificables. Quan un edifici ha estat reformat i la seva història s’ha explicat a fragments, l’anàlisi comparada, el treball documental i la lectura estructural permeten separar intuïció d’evidència.
Per al Berguedà, el resultat és tangible: un edifici que molts coneixien com a curiositat local entra ara en una narrativa internacional. I per a qui segueix l’obra de l’arquitecte, el cas demostra que encara hi ha racons on el modernisme guarda sorpreses, encara que siguin a quilòmetres del focus turístic habitual.
