Estem acostumats a veure el president del FC Barcelona, Joan Laporta, envoltat de luxes, contractes milionaris i focus mediàtics. Tanmateix, el seu patrimoni amaga un racó molt més ombrívol, antic i, sobretot, polèmic.
Parlem de l’església de Sant Martí del Forn del Vidre, un temple d’origen preromànic que data del segle X. Sí, ha llegit bé: una edificació mil·lenària que avui s’enfonsa, literalment, sota el nom de la família del dirigent blaugrana.
Una joia sota el pes dels grafits
Aquesta propietat no és una mansió de disseny ni un àtic a la Diagonal. Es tracta d’un edifici amb capçalera trilobulada —una raresa arquitectònica d’incalculable valor històric— que agonitza a l’Alt Empordà, prop de la Jonquera. (Sí, nosaltres també al·lucinem en veure el contrast entre el seu poder actual i aquest abandonament).
El temple, integrat en una masia del segle XVIII que també és propietat de la família, no té teulada en diverses zones i els seus murs serveixen actualment de llenç per a grafits.
La situació ha deixat de ser un assumpte privat. Experts, filòsofs i associacions locals han posat el crit al cel davant l’estat ruïnós d’una estructura que, teòricament, hauria de ser un símbol de la riquesa cultural catalana. La pressió ha obligat Laporta a moure fitxa i visitar la zona per reunir-se amb els regidors locals.
La proposta: Salvació o rescat públic?
La idea que sobrevola el despatx del president és clara: convertir les ruïnes en un centre d’interpretació del romànic transfronterer. L’objectiu és aprofitar la ubicació estratègica del terreny, tot i que les autoritats locals ja han advertit: cal una actuació urgent.
L’alcaldessa de la Jonquera, Míriam Lanero, ha posat sobre la taula la declaració de Bé Cultural d’Interès Local. Això implicaria una intervenció seriosa, però requeriria una col·laboració estreta —i probablement costosa— per part dels propietaris.
Més enllà dels murs de pedra
Mentre aquest patrimoni històric continua sumit en l’oblit documental, la vida privada de Laporta es manté, com sempre, sota clau. Sabem del seu àtic de gairebé 200 metres quadrats a la zona alta de Barcelona, valorat en prop d’1,5 milions d’euros, però és aquest temple del segle X el que realment genera debat.
És lícit que una peça fonamental de la història catalana depengui de la gestió d’una propietat privada familiar? La realitat és que, mentre els experts discuteixen, el temps continua erosionant el que, segons explica la llegenda, podria tenir vincles amb la mateixa època de Carlemany.
Queden pocs dubtes: o s’hi intervé ara, o el que queda de Sant Martí acabarà sent només un munt de runa a l’Empordà. Serà capaç el president de convertir aquesta ruïna en el seu proper projecte estrella?
