A la Catalunya interior hi ha llocs que semblen suspesos en el temps. Un d’ells és aquest petit poble de només 150 habitants, on el silenci té gust d’història i les pedres expliquen llegendes. Aquí s’hi amaga una joia única: l’únic monestir femení actiu de tota la Ruta del Cister, una senda espiritual i patrimonial que connecta Vallbona amb els monestirs de Poblet i Santes Creus.
Els tres cenobis formen una constel·lació d’espiritualitat i arquitectura sorgida de la reforma dels benedictins, una revolució monàstica iniciada l’any 1098 a Cîteaux, a França, per un grup de monjos encapçalats per Robert de Molesmes. Tornar a l’essència, a la puresa, a la vida retirada: aquest era l’esperit cistercenc.
Segles d’història i empremta cistercenca
Fer aquesta ruta és endinsar-se en un viatge màgic on el paisatge rural, la calma i la memòria s’entrellacen. L’abadia ja apareix documentada al 1153, i s’explica que va néixer arran de la vida austera d’una comunitat d’eremites que, al segle XII, cercaven un lloc on construir un recer espiritual.
Però el que la fa realment excepcional és el que va passar l’any 1175: els homes van abandonar el monestir i hi van quedar només dones. Aquella comunitat femenina, guiada per l’abadessa Oria Ramírez, seria reconeguda oficialment com a part de l’Ordre del Cister. Una fita extraordinària que encara avui ressona entre els murs.
Quan observes la façana del monestir, no només mires un edifici antic: travesses un pont invisible cap al passat. L’eco de les monges, els passos discrets, els murmuris de pregària… tot sembla suspès en l’aire, com si les pedres encara xiuxiuegessin la vida dels seus antics habitants.
Una comunitat monàstica femenina que ha resistit el pas del temps
L’any 1835, la Desamortització de Mendizábal va trontollar la vida monàstica arreu del país. Segons el decret impulsat per Juan Álvarez Mendizábal, molts edificis religiosos van ser confiscats i venuts per sanejar els deutes de l’Estat i impulsar una nova economia.
Tot i que el monestir va passar a mans estatals i va ser desallotjat temporalment, les monges hi van tornar. Es van negar a abandonar la seva casa i van continuar vetllant-ne cada pedra. Gràcies a aquesta tenacitat, avui és l’únic monestir femení visitable de tota la Ruta del Cister.
En la seva època d’esplendor, entre els segles XIII i XV, la comunitat va arribar a comptar amb 80 monges. Avui, en són només vuit. Però la força del lloc continua intacta, probablement perquè la seva història també va ser marcada per reis i reines que hi van cercar refugi i espiritualitat: Alfons el Savi, Alfons el Cast i Jaume el Conqueridor hi van deixar empremta.
També ho va fer Violant d’Hongria, esposa de Jaume I, que va escollir aquest monestir com a darrera morada. El seu sepulcre, dels segles XIII i XIV, és un dels tresors més emocionants del conjunt.
De l’estil romànic al gòtic: un viatge arquitectònic únic
El claustre és un llibre d’arquitectura obert. Passejant per les seves quatre galeries s’hi pot llegir l’evolució de l’art i la tècnica des del segle XII fins al XV, com si cada tram fos una pàgina d’un manuscrit antic.
La galeria Sud, la més antiga, és un cant a la sobrietat romànica: arcs de mig punt, murs gruixuts, funcionalitat pura. Una bellesa que no crida, però que perdura.
A l’Est, el romànic s’endolceix amb motllures florals i decoracions de fullatge. És un romànic que comença a jugar amb els volums, que es deixa influir per una sensibilitat més detallista.
El gòtic arriba al segle XIV i es desplega majestuosament a la galeria Nord: voltes de creueria, arcs apuntats, verticalitat i llum. Un estil que sembla voler elevar l’ànima.
I finalment, la galeria Oest, del Renaixement, recupera formes neoromàniques: arcs de mig punt, simetria i solidesa. És el resultat d’un retorn a l’ordre clàssic, en un diàleg constant amb la història.
El silenci es fa paraula a la Sala Capitular
Des del claustre s’accedeix a un dels espais més colpidors del monestir: la Sala Capitular. Aquí, cinc vegades al dia, les monges llegeixen un dels 73 capítols de la Regla de Sant Benet. Entre arcades gòtiques i llum filtrada, la tradició continua viva.
Fins al segle XVI, aquest espai va ser també el lloc de sepultura de les abadesses. Avui, quan hi entres, sembla que el temps s’atura un instant. Potser perquè alguns llocs no només es visiten: s’escolten.
