Barcelona no és només un mapa de carrers per a en Javier Mariscal; és un organisme viu que respira, sent i, sobretot, se saboreja. (Sí, nosaltres també ens hem emocionat en escoltar-lo parlar de la seva ciutat).
Des del seu estudi al Poblenou, envoltat de plantes i amb un equip mínim per evitar el soroll innecessari, l’artista valencià més català del món segueix connectat al pols d’una urbe que defineix com un híbrid perfecte.
Per a en Mariscal, Barcelona és una ciutat del nord en un país del sud. Del nord té la paraula donada i l’estructura; del sud, el plaer sagrat del vermut, la conversa infinita i la cervesa ben tirada.
La Rambla com l’úter de la ciutat
Si hi ha un lloc que defineix l’essència de la capital catalana per a l’artista, és la Rambla. No la veu com un simple passeig turístic, sinó com un òrgan vital, un “úter” d’entrada i sortida constant connectat directament amb el mar.
És pel port per on, segons explica amb la seva particular lucidesa, va arribar tot el que som avui: l’impremta, la tecnologia, les idees… i una cosa que l’obsessiona profundament: les taronges.
En Mariscal recorda amb nostàlgia aquells vaixells carregats de cítrics que pujaven des de València, deixant a l’aire de Barcelona una aroma inconfusible barreja de sal i flor de taronger. És una olor que encara busca cada matí.
La muntanya de Montjuïc completa aquest paisatge emocional actuant com una “mare protectora” que vigila aquest terreny guanyat al Mediterrani capa a capa, segle a segle.
El ritual dels mercats i la taronja perfecta
Tot i haver liderat equips gegantins, en Mariscal gaudeix ara del micro-detall. La seva vida avui és de “caixetes” que s’omplen i es buiden, i una de les seves caixes preferides és la dels mercats municipals.
El Mercat de Santa Caterina, al Born, segueix sent la seva referència absoluta. Allà hi busca taronges autèntiques, acabades de collir, sense sucre ni artificis. (Reconeix que la seva passió per aquest fruit frega l’obsessió).
No li interessen les postres de moda ni la sofisticació innecessària. Per a ell, la felicitat és una taronja pelada amb cura i menjada a trossos quan està en el seu punt exacte de maduració i acidesa.
També es rendeix davant La Boqueria, especialment quan es tracta de buscar la millor fruita de la temporada. És un home de pica-pica, de sípia, calamars i peix al forn amb sal. Producte pur, sense marejar la perdiu.
Una ciutat que envelleix (i millora) amb ell
Lluny de caure en la nostàlgia barata de “qualsevol temps passat va ser millor”, en Mariscal assegura que Barcelona ha evolucionat per a bé. Per a ell, la clau d’aquesta maduresa ha estat la immigració.
Des dels argentins als setanta fins a les comunitats pakistaneses o senegaleses d’avui, l’artista creu que aquestes cultures han portat noves formes de cuinar, parlar i, en definitiva, d’enriquir l’ADN barceloní.
Fins i tot el català, diu, sona ara amb més tons i procedències, cosa que considera un senyal inequívoc de salut cultural. “M’agrada aprendre a envellir”, afirma, i ho diu tant per ell com per la ciutat.
Avui viu retirat al camp buscant la calma, però baixa cada setmana a la gran ciutat per no perdre aquest vincle elèctric amb l’asfalt que li ho ha donat tot.
Per què hauries de seguir la seva ruta?
Perquè la mirada d’en Mariscal ens ensenya a valorar el dia a dia. Seguir els seus passos pel Born o el Poblenou és recordar que el luxe no és un hotel de cinc estrelles, sinó un vermut ben tirat al sol del migdia.
Barcelona segueix sent aquesta ciutat inacabada, però plena de racons on la memòria i el plaer es donen la mà. Potser el secret per ser tan creatiu com ell sigui, simplement, mirar amb atenció.
T’apuntes a un vermut pel Poblenou aquest dissabte? Nosaltres ja sabem a quina terrassa ens asseurem.
