Segur que ja t’has acostumat a veure les imatges de sempre: centenars de persones fent cua a la Sagrada Família, els carrers de Roma col·lapsats o el centre de Madrid gairebé impossible de transitar. (Sí, és la postal que tots tenim gravada a la retina).
Però, què passa quan aquest model que ha engolit les grans ciutats europees es trasllada a milers de quilòmetres, fins a un dels últims santuaris de la biodiversitat mundial? Les Illes Galápagos ja no són aquest refugi remot i inabastable que imaginàvem. Han deixat de ser el laboratori natural de Darwin per convertir-se, a poc a poc, en una parada obligatòria del turisme de masses global.
La paradoxa del visitant: cuidar el que destruïm
No és una casualitat que això passi. Les xarxes socials han democratitzat l’accés a llocs que abans només vèiem en documentals. I aquí rau el problema: tothom vol la mateixa foto amb la tortuga gegant o el lleó marí, però ningú vol assumir el cost d’aquesta invasió. (La ironia és que molts viatgen fins allà buscant una connexió autèntica amb la natura, sense adonar-se que ells mateixos són part del problema).
La pressió sobre els ecosistemes de l’arxipèlag és real. Quan el volum de turistes supera la capacitat de càrrega d’un territori, l’equilibri es trenca. No parlem només de gent caminant per senderes protegides, sinó de l’impacte d’una infraestructura que ha de créixer a tota velocitat per encabir tota aquesta demanda. És el mateix procés que vam veure a Barcelona, però multiplicat per l’extrema fragilitat d’un entorn que no té recanvi.
El model de ciutat, ara en terra volcànica
És aterridor observar com la lògica del turisme urbà es trasllada a l’oceà Pacífic. Allà on abans hi havia silenci i observació científica, ara hi ha una necessitat constant de serveis, allotjaments i activitats que s’han de consumir en massa per ser rendibles. (El que passa a les Galápagos és el mirall on hauríem de mirar-nos si realment ens preocupa la conservació).
El turisme de masses no entén de fronteres ni d’especial protecció ambiental. Si el mercat demana viatges a les illes, el mercat els oferirà, sovint passant per sobre de les regulacions que haurien de protegir aquests animals únics al món. La pregunta que ningú vol respondre és: què passa quan el paradís perd la seva essència per culpa de l’èxit massiu?
Cal tenir present que aquesta pèrdua d’exclusivitat no és només un problema estètic o de confort; és una amenaça directa contra la supervivència d’espècies que no existeixen en cap altre lloc del planeta. Cada bitllet comprat sense consciència és una petjada més en un ecosistema que hauria de romandre impol·lut.
Una lliçó per als nostres propis viatges
Aquest fenomen a Galápagos hauria de fer-nos reflexionar sobre els nostres propis hàbits. Potser la solució no és deixar de viatjar, sinó canviar radicalment la manera com ho fem. (Hem de preguntar-nos si realment cal visitar tots els llocs que surten a les llistes dels millors destins del món).
La conservació a les illes hauria de ser el nostre model a seguir, no una víctima més del nostre desig incontrolat de consum turístic. Si no aprenem a valorar el silenci i la distància, el que li està passant a l’arxipèlag acabarà convertint tot el món en un gran parc temàtic, on ja no quedarà cap racó realment salvatge per descobrir.
Encara som a temps de posar límits? O hem creuat ja la línia on el dret a viatjar s’ha convertit, sense voler, en l’obligació de destruir? La resposta, malauradament, la tenim a les nostres mans cada vegada que reservem el pròxim bitllet d’avió. Pensa-t’ho bé abans de confirmar la reserva, potser el teu viatge pot esperar o transformar-se en una experiència molt més respectuosa.
