Imagina un món on l’experiència no caduca, on els anys sumen valor en lloc de restar-lo. Ara pensa en la imatge que la nostra societat sovint projecta: la prejubilació com un premi, la saviesa dels cabells blancs relegada al sofà. Avui destapem un secret imprescindible per al futur del talent.
Però, què passa si et diem que un dels xefs més venerats del món, amb 77 anys i tres estrelles Michelin, no només es nega a pensar en la jubilació, sinó que s’irrita profundament amb la idea de rendir-se amb «cinquanta i tants»? La seva revelació és un autèntic bany de realitat per a molts.
Pedro Subijana: una lliçó de vida als 77 anys
Parlem de Pedro Subijana, l’ànima del llegendari restaurant Akelarre de Sant Sebastià, qui porta sis dècades entre fogons. A la setantena avançada, la seva energia i passió no són només admirables; són una crida d’atenció sobre el valor que ignorem. (Sí, nosaltres també vam haver de rellegir la xifra).
La seva frase és contundent i ens ha fet reflexionar a fons: «M’irrita que amb cinquanta i tants es pensi a prejubilar-se tenint tant per aportar a la societat». No és una simple opinió; és el manifest d’una generació que va construir els fonaments de la Nova Cuina Basca amb una curiositat insaciable i un inconformisme que encara el mouen.
Aquesta actitud, tan poc comuna en un món obsessionat amb la joventut, és la pedra angular de la seva trajectòria. Subijana assegura que la curiositat és la seva obsessió i que, malgrat estar content amb el que ha aconseguit, mai està satisfet. Sempre busca anar més enllà, qüestionant el «per què no d’una altra manera?» constantment. No és genial?
No ens podem permetre el luxe de desaprofitar l’experiència. El talent sènior és un tresor que hem de preservar i potenciar, no arraconar.
L’engranatge d’una filosofia vital: innovació i equip
La seva història, ara immortalitzada en el documental “Subijana, más allá de un bigote”, revela un personatge amb una disciplina ferma i una generositat enorme. El xef basc defensa la “coopetición” –col·laborar en competició– com una solució definitiva per avançar en qualsevol professió. Treballar en equip sense posar-se entrebancs, però amb el desig d’excel·lir.
Per a ell, el dubte no és una feblesa, sinó una virtut. Aquesta capacitat de qüestionar-se, de no donar res per fet, és el que li ha permès innovar i mantenir-se a l’avantguarda durant dècades. En un món de certeses impostades, l’actitud de Subijana és una inspiració per a tots els sectors.
La seva mirada crítica no es limita a la cuina. També lamenta la política de destrucció del que ha fet l’anterior, una dinàmica que, segons ell, impedeix el progrés real. «La cultura és el que queda després d’oblidar el que has estudiat», afirma, subratllant la importància de construir un llegat sòlid i durador. És un concepte poderós, oi?
El llegat i el futur: un desafiament per a la societat
Subijana no pensa només en el seu propi camí, sinó en el de les futures generacions. Lamenta la pèrdua de la figura de l’aprenent, dels veritables artesans que abans transmetien el seu coneixement de mestres a deixebles. Aquest error social, adverteix, ens empobreix i ens priva d’una valuosa continuïtat.
Malgrat els seus reptes de salut, el xef ha demostrat una resiliència impressionant, perdent 30 quilos en quatre anys gràcies a la disciplina i l’exercici. Això ens demostra que la voluntat de viure i crear pot vèncer molts obstacles, fins i tot els més personals. I, sí, també es permet algun petit pecat dolç, com a bon fill de pastisser (ens identifiquem, totalment).
La seva filla Oiana ja està al capdavant de l’Hotel Akelarre i part de la gestió del restaurant, garantint la continuïtat del projecte. Subijana somia que el seu llegat vagi «encara més lluny», fins al punt que, des de «l’altre barri», els seus successors hagin oblidat fins i tot el seu nom perquè ho fan «millor». Això és visió, i no històries!
Una veritat incòmoda per al nostre present
La insistència de Pedro Subijana a seguir actiu ens convida a repensar la nostra relació amb la feina i l’edat. En una societat que sovint glorifica la jubilació anticipada, la seva veu s’alça com un truc definitiu per a la realització personal i professional. No és només una qüestió d’economia, sinó de propòsit vital.
Estem realment preparats per perdre tot aquest talent, tota aquesta experiència acumulada, només per una idea preconcebuda de l’edat? La contribució de figures com Subijana és un factor diferenciador que pot impulsar la nostra societat, o bé deixar-nos enrere si no sabem valorar-la. El cost de no escoltar-lo podria ser molt alt.
La seva perspectiva és un recordatori urgent que la vida útil del talent no té data de caducitat, i que ignorar-ho seria un error fatal. El llegat de Subijana no és només culinari; és una filosofia de vida que tots hauríem d’abraçar. Seguirem desaprofitant tot el que els nostres “grans” tenen per oferir, o finalment obrirem els ulls?
