Després que Jr., el protagonista de Dallas, dediqués aquesta frase a la seva dona, van quedar clares dues coses:
Primer: que una televisió catalana (capaç de recuperar la paraula meuca en versió modernista) i en català era essencial per a la normalització del país.
Segon: que aquesta seria la línia de flotació contra la que dispararia l’armada progressista, pretesament moderna i secretament anticatalanista.
Però de moment, la partida la va guanyar Catalunya. Amb més o menys encerts (i també amb mediocritats incloses en el camí) TV3, la nostra, va anar creixent fins a arribar a l’etapa culminant en qualitat i referendada per la màxima audiència (encapçalada per Vicenç Villatoro i Joan Oliver).
Avui ja és una altra cosa, TV3 és la de no se sap qui, si dels que van protagonitzar l’agònic homenatge a Rubianes, la dels redactors de l’informe sobre els “periodistes prohibits perquè critiquen Montilla”, o la de la colla de ressentits que pensen que qualsevol que hagués sortit a la pantalla en època de Pujol mereix un míssil amb punxa nuclear. Quedi clar que tot això tindria un sentit si els actuals responsables de la televisió pública usessin el zotal (no per espantar les prostitutes com l’alcaldessa de Vila-Sacra) sinó per guanyar eleccions. I no, a les proves em remeto.
I és que la professionalitat és absolutament imprescindible quan es vol aconseguir un objectiu, sigui el que sigui. L’ofici, l’experiència, el coneixement fan uns continguts incommensurablement millors que la ràbia, l’amiguisme o el silenci davant els esdeveniments més obvis per peluts que siguin.
I la professionalitat no vol pas dir que no hi hagi una voluntat explícita d’establir un model; el que passa és que perquè el model funcioni i sigui creïble ha de donar cabuda a tota la realitat tot i que en prioritzi una part.
Per més que la pobra Sue Ellen arrapada al got de whisky feia llàstima quan el seu home li engaltava la humiliació més gran per a una dona, que és ser puta, no per això negarem que Jr. tenia certs fonaments per a l’afirmació.
Igualment, quan el senyor Francino va posar el crit al cel perquè no li van deixar obrir l’informatiu amb el vídeo del 25 aniversari de la “Marcha verde” considerant que podia anar a segon terme donat que hi havia una informació de més rellevància, també feia pena. No perquè tingués raó o no, que com vostès comprendran és molt discutible, no, el que sabia greu era que la discussió no es centrés sobre qui podia discutir les decisions del director de l’informatiu.
En Jr. que era un malparit, l’encertava respecte la seva dona. Anys després de l’affaire Francino semblaria que els antics dirigents de TV3 sí que es van equivocar ja que no sols va continuar, sinó que va pujar en l’estatuts professional, mentre que en èpoques tripartites només és bo per a la SER.
És clar que des que ERC diferencia el català de València del del Principat es constata que no cal caure en les mans de “el españolismo moderno de la roja” perquè ens tallin el coll. Em sap greu dir-ho, però tota desgràcia és susceptible d’empitjorar.
Ventdelplà ha acabat amb la paciència dels més ionquis de la sèrie (com una servidora), negociant amb el futbol, TV3, que no se sap de qui és, ha perdut bous i esquelles (cap problema, paguem nosaltres), les notícies ja no les miren ni els barrufets, que a part d’estar interessats en el bolet més gran de la temporada com que han sentit en altres canals això de la xiulada als socialistes durant la festa de la rosa, doncs també els emprenya que només surti el tall de la Chacón parlant del notari. Vaja, que tenim una televisió destinada a demostrar-nos tot el que feien els pèrfids ianquis a les presons de Guantánamo, llàstima que no puguin anar a gravar el terror atroç que està passant ara i des de fa molts anys a la resta de presons de l’illa de la família Castro.
