Durant dècades, hem après a l’escola que el Neolític va ser una explosió, una “revolució” que va canviar d’arrel la humanitat. La imatge que se’ns ha transmès és la d’un salt sobtat i uniforme cap a la civilització, marcat per l’agricultura, els assentaments fixes i els grans temples. Però, i si aquesta història que consideràvem tan sòlida fos, en realitat, una simplificació gairebé perillosa?
I si el camí cap a les societats complexes no hagués estat un carril rígid, sinó una autèntica autopista amb mil sortides i entrades, algunes d’elles totalment inesperades? Un nou estudi definitiu ha arribat per sacsejar les nostres certeses més profundes sobre aquesta era fonamental.
La prestigiosa arqueòloga Melinda A. Zeder, de l’Institut Smithsonian, ha publicat al Journal of World Prehistory un article l’any 2025 que és, sense exagerar, una bomba. La seva investigació, fruit de dècades d’excavacions globals, revela un secret fins ara poc admès: no hi va haver una única via civilitzatòria, sinó un mosaic de processos dispars, cadascun amb el seu propi ritme i ordre.
El que havíem etiquetat com un “paquet neolític” amb elements com l’agricultura intensiva, la vida sedentària o la construcció monumental, no va aparèixer de cop. La revelació és que aquests ingredients van anar sorgint i combinant-se durant un període de 4.000 anys, amb cronologies i seqüències que ens faran replantejar tot el que sabíem. (Sí, nosaltres també estem sorpresos).
L’engany de la “revolució Neolítica”
La idea d’una ruptura instantània, d’un canvi radical, es va arrelar a mitjans del segle XIX amb figures com John Lubbock, que va encunyar els termes Paleolític i Neolític. Però va ser V. Gordon Childe, amb la seva obra de 1936 Los orígenes de la civilización, qui va elevar el Neolític a la categoria de “revolució” global. Childe la va descriure com un episodi que va transformar de cop la tecnologia, l’economia i l’organització social, posant l’accent en la domesticació de plantes i animals com a nucli central.
Aquesta visió d’una transformació sobtada i homogènia és la que ha perdurat en els nostres llibres de text i en el nostre imaginari col·lectiu. Era una explicació simple, atractiva, que donava sentit a un dels salts més grans de la història humana. Però la realitat, com sovint passa, és molt més complexa i fascinant. Aquesta simplificació ens privava d’entendre la riquesa de la nostra pròpia història.
Creure en una única “revolució” és un error que ens impedeix veure la verdadera resiliència i creativitat de les primeres societats humanes. La història és plena de camins diversos, no d’autovies uniformes.
El mosaic de la humanitat: Històries sense un guió fix
El nou estudi de Zeder desmunta aquesta imatge, començant pel mateix Orient Pròxim, la regió més documentada. Aquí, els diferents elements del “paquet neolític” no van aparèixer a la vegada. Per exemple, la vida sedentària va sorgir molt abans, amb comunitats com Ohalo II, a la vora del mar de Galilea, que ja s’instal·laven de forma semipermanent fa uns 23.000 anys. Això és molt abans de l’agricultura sistemàtica.
Més sorprenent encara són jaciments com Göbekli Tepe i Karahan Tepe, al sud-est de Turquia. Aquests centres cerimonials massius van funcionar entre 11.500 i 10.500 anys abans del present, en un període on els seus constructors encara no cultivaven cereals de forma sistemàtica. És a dir, es construïen monuments descomunals i s’organitzava vida comunitària complexa sense l’agricultura com a base. Això trenca amb l’ordre clàssic que se’ns ha ensenyat: primer agricultura, després sedentarisme, i finalment estructures socials complexes.
Aquest auge de la vida comunitària, fins i tot sense agricultura, va generar noves dinàmiques socials. A Çayönü, també a l’actual Turquia, es va erigir un edifici conegut com la Casa dels Cranis, on fa uns 10.000 anys s’exhibien els restes ossis de 49 persones. Per a Zeder, aquests tipus de troballes reflecteixen un esforç primari per mantenir la cohesió de grup, una adaptació social que va molt més enllà del que suposava la visió de Childe.
Més enllà d’Orient Pròxim: Rutes inesperades
Quan mirem fora d’Orient Pròxim, el patró esdevé encara més divers i desafia qualsevol lògica lineal. A la Xina, el cultiu de mill es remunta a més d’11.000 anys. L’arròs es va convertir en aliment bàsic fa uns 6.000 anys. Però, a partir d’aquí, la Xina i el Japó van seguir camins radicalment oposats. Mentre la Xina avançava cap a una agricultura intensiva, les comunitats Jōmon del Japó van mantenir durant mil·lennis una economia mixta, combinant recursos silvestres amb una agricultura incipient sense arribar mai al cultiu a gran escala. És un exemple imprescindible de com no hi havia un únic guió.
Un altre cas que trenca esquemes és el de la costa nord-oest de Nord-amèrica. Aquí van sorgir societats jerarquitzades i complexes que basaven el seu subsistència gairebé per complet en la gestió d’espècies silvestres, no en cultius domesticats. Això contradiu directament la idea que la complexitat social requereix, per força, la pràctica sistemàtica de l’agricultura. És la prova que el Neolític tenia moltes més solucions de les que havíem imaginat.
I a Mesoamèrica, la seqüència clàssica es va invertir del tot. A Guilá Naquitz, a Oaxaca, ja es domesticaven carbasses fa uns 10.000 anys, milers d’anys abans que apareguessin la vida sedentària o l’estratificació social a la regió. Aquests exemples ens mostren que no hi va haver una “recepta” única i obligatòria per convertir-nos en societats socialment complexes i jerarquitzades.
Redefinint el Neolític: un “terreny intermedi” flexible
Davant d’aquesta diversitat aclaparadora, Zeder es pregunta si encara té sentit agrupar tots aquests processos sota una sola etiqueta, especialment en regions on el terme “Neolític” mai va formar part de la tradició arqueològica local. La seva solució no és abandonar la paraula, sinó redefinir-la.
Proposa entendre el Neolític com un terreny intermedi molt flexible. Un espai entre els petits grups mòbils i igualitaris de caçadors-recol·lectors i les societats jerarquitzades que depenen d’una producció d’aliments intensiva. En aquest terreny, elements com la mobilitat i l’assentament, la gestió de recursos, la domesticació, l’agricultura, les xarxes comercials i els mecanismes rituals de cohesió social, conviuen sense un ordre fix o predeterminat.
Aquesta nova perspectiva no resta importància a aquesta etapa fonamental, sinó que li retorna la seva complexitat real i ens recorda una veritat simple i poderosa: la història humana poques vegades avança en línia recta. Repensar el Neolític és ara més que mai imprescindible. Entendre aquest procés divers ens dona una visió més autèntica dels fonaments de la nostra pròpia societat. No és això, en el fons, el que estem buscant?
