L’Antic Egipte no deixa mai de sorprendre’ns. Mil·lennis d’història sota la sorra esperen ser desenterrats, revelant secrets que poden canviar tot el que crèiem saber. I justament ara, una troballa monumental ens situa al llindar d’una d’aquestes revelacions.
Imagina una ciutat sencera, vital per a la defensa d’un imperi, que ha estat perduda durant èpoques. Un punt estratègic on confluïen exèrcits, rutes comercials i cultures. Un lloc esmentat en textos antics, però la ubicació real del qual era un misteri.
La recerca arqueològica és una cursa contra el temps. I ara, gràcies a l’equip d’excavació del Ministeri de Turisme i Antiguitats egipci a Tell Abu Saifi, a Al Qantara Est, tenim una pista definitiva.
Han desenterrat la meitat superior d’un llindar de pedra sorrenca de dimensions considerables. Aquesta peça arquitectònica, per si sola, ja seria important. Però les inscripcions que conserva són la veritable clau.
Els jeroglífics, llegits amb atenció, ens parlen directament de Ramsés II, un dels faraons més poderosos de la història egípcia. Inclouen els seus títols, confirmant la seva autoria i època. (Sí, nosaltres també hem al·lucinat).
Però hi ha un detall que ho canvia tot: el déu Horus és identificat com el “senyor de la ciutat de Mesn“. Aquest és el nom que els arqueòlegs buscaven. El vincle directe entre aquest descobriment i la ciutat perduda esmentada en els texts del Nou Imperi.
La porta d’entrada secreta de l’Antic Egipte
Aquesta descoberta colossal no és un fet aïllat. S’emmarca en les excavacions del Camí d’Horus, una ruta vital que unia la vall del Nil amb el Llevant mediterrani. Era el corredor on l’imperi egípci es connectava amb el món exterior.
La seva importància anava més enllà del militar. Al llarg del recorregut, s’anaven succeint assentaments amb funcions religioses, administratives i econòmiques. Era la frontera activa que protegia i alimentava la civilització.
El ministre de Turisme i Antiguitats, Sherif Fathi, ha destacat el rol estratègic d’aquesta àrea. La recerca contínua és crucial per reconstruir el complex entramat d’estacions que formaven aquesta via mil·lenària.
A Tell Abu Saifi, la successió d’ocupacions és evident. L’anàlisi estratigràfica revela com el lloc va evolucionar. Un veritable llibre d’història sota els nostres peus.
La veritat és que aquest llindar no és només pedra, és la veu de Ramsés II, confirmant que estem molt a prop de desxifrar un dels grans enigmes de les fronteres egípcies. És un tresor informatiu.
El mur que reescriu la història
Una de les revelacions més impactants d’aquesta campanya ha estat la delimitació d’un immens mur de tova. Aquesta estructura, amb portes i cambres interiors, va ser construïda i modificada en diferents fases.
Aquest mur va fer que els arqueòlegs reavaluessin les seves teories. Inicialment, es pensava que el gran recinte era el temple en si. Ara sabem que era l’estructura fortificada que el protegia. Una lectura arquitectònica que canvia la comprensió de l’assentament.
A l’interior d’aquest recinte, van aparèixer les restes del temple, juntament amb diverses dependències. A la zona nord, sales destinades a l’emmagatzematge. Al costat sud, habitacions de servei més grans. Tot indica una gran activitat.
L’accés al santuari també mostra diferents etapes de transformació. S’han identificat dos camins de pedra superposats. El més antic és del període ptolemaic, i el segon, construït a sobre, correspon a l’època romana, però amb una amplada menor. Una lliçó de reciclatge històric.
De temple a campament militar: la vida d’una ciutat
El jaciment de Tell Abu Saifi no només ens parla de Ramsés II. El registre arqueològic mostra que l’assentament va aconseguir el seu moment d’esplendor constructiu durant el període ptolemaic.
Però la història no s’atura aquí. Al segle III d.C., part de les estructures van ser reutilitzades. El que havia estat un lloc de culte i comerç es va transformar en un campament militar romà, conegut com a Castrum.
Aquesta transformació demostra la importància estratègica inalterable de l’enclavament. Molt després del final de l’època faraònica, la seva posició continuava sent fonamental. Una ubicació que ningú podia permetre’s oblidar.
Entre els objectes recuperats, destaquen un fragment escultòric d’esquist de la Dinastia XXVI. Representa un escriba de l’exèrcit, portant un naos trencat. També una estàtua acèfala i sense extremitats inferiors de l’època tardana, i fragments de representacions de falcons.
La confirmació definitiva, a prop?
Aquests nous descobriments han reforçat considerablement la hipòtesi que Tell Abu Saifi és l’antiga ciutat de Mesn. Però els investigadors són cautelosos. Encara eviten presentar la identificació com a definitiva.
La missió arqueològica combina l’estudi de les estructures amb l’anàlisi estratigràfic i les evidències epigràfiques. És un treball minuciós per construir una interpretació coherent i inqüestionable. No es vol deixar res a l’atzar.
Els resultats actuals proporcionen una base sòlida. Però calen més excavacions, més anàlisis científiques. L’objectiu és trobar proves concloents que resolguin la qüestió d’una vegada per totes.
Per ara, Tell Abu Saifi es perfila com un dels punts més fonamentals per comprendre el llegendari Camí d’Horus. Sota els seus murs de tova i les seves pedres reutilitzades, sobreviu la història d’una frontera dinàmica.
Potser, amb les pròximes campanyes, finalment confirmarem que aquí rau la ciutat de Mesn, aquella que durant tant de temps va romandre perduda. I el secret serà nostre. (Quina emoció, oi?).
