Sovint pensem que els projectes de reintroducció de fauna, com les notícies que arriben de l’Andalusia amb el torillo, sempre reben un suport unànime de la comunitat científica i ecologista. A primera vista, la idea de millorar la biodiversitat sona a un èxit segur, una solució definitiva per als nostres ecosistemes.
Però, què passa quan una decisió aparentment lògica divideix en dos els experts, fins al punt de generar una polèmica que cinc anys després segueix tan viva com el primer dia? Prepàra’t, perquè aquesta història amaga un secret que pocs coneixen.
Estem parlant de l’alliberament, l’any 2021, de 25 exemplars d’un autèntic superdepredador de Noruega: el pigarg europeu (Haliaeetus albicilla). Aquest projecte, impulsat pel Grup de Rehabilitació de la Fauna Autòctona i el seu Hàbitat (GREFA) al nord d’Espanya, concretament a Ribadedeva (Astúries), ha desfermat una tempesta de reaccions que ningú va veure venir. (Nosaltres tampoc, la veritat.)
L’equilibri de la natura és delicat. Introduir un depredador pot ser un risc que val la pena assumir, o un error monumental amb conseqüències ocultes per a la nostra fauna.
El pigarg europeu és una de les àguiles més grans del continent, un depredador imponent que es troba principalment en zones d’aiguamolls i masses forestals. La seva dependència d’aquests hàbitats, juntament amb la sensibilitat a les pertorbacions humanes i la contaminació, el fan vulnerable. Tot i això, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) el cataloga com a “preocupació menor” gràcies a la seva àmplia distribució per Europa i Àsia, amb poblacions especialment abundants a Noruega i Rússia.
Precisament aquesta abundància global és la primera pedra de la discòrdia. Els detractors del projecte argumenten que l’excel·lent estat de conservació de l’espècie a altres parts del món fa que la seva reintroducció a Espanya no sigui una prioritat ni, segons ells, una necessitat imperiosa per a la conservació global. Aquesta és la primera alerta que ens arriba.
La batalla per la història: extint o absent?
El Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) va incloure el pigarg europeu en el seu Llistat d’espècies extintes en tot el medi natural espanyol, fet que va obrir la porta a la seva reintroducció. Segons GREFA, aquesta inclusió va rebre l’aval del comitè científic que assessora el MITECO i les comunitats autònomes, i fins i tot el Grup d’Especialistes en Translocacions de Conservació de la UICN va donar suport al projecte.
GREFA defensa que el pigarg és fonamental per als ecosistemes. Com a depredador generalista i carronyaire, s’alimenta en funció de l’abundància, seleccionant individus malalts o ferits i cadàvers. Això el converteix en una espècie “sanitària” i bioindicadora d’aiguamolls, crucial per al control de poblacions més nombroses. La seva recuperació a la cornisa cantàbrica, insisteixen des de GREFA, beneficiaria directament i indirectament altres espècies, incloses les amenaçades, i ajudaria a detectar problemes importants en els hàbitats.
Aquesta visió positiva, però, xoca frontalment amb la de diverses associacions ecologistes com SEO/BirdLife i la Coordinadora Ecoloxista d’Asturies. La seva reclamació principal és clara: no hi ha evidència científica suficient per catalogar el pigarg europeu com a espècie extinta a Espanya. Si no hi va ser com a reproductor històricament, la reintroducció no té sentit des d’una perspectiva de conservació pura.
Investigadors de la Universitat d’Oviedo, com David Álvarez, Alfredo Fernández-Oranjuren i Germán Orizaola, van publicar un article l’any d’inici del projecte on subratllaven que les proves d’extinció i presència històrica han de ser irrefutables. En el cas del pigarg, segons ells, no és així. (És com un trencaclosques que no acaba d’encaixar.)
La documentació utilitzada pel MITECO per la catalogació es basa en referències de dos nius a Mallorca a finals del segle XIX, restes fòssils a Eivissa i les Canàries, i mencions de cria en altres zones costaneres. Però els científics crítics ho qualifiquen com a “informes sobre restes arqueològiques, diverses cites d’exemplars solitaris i dubtosos indicis de cria”, molt lluny de les proves
El perill del superdepredador: una amenaça real?
Un altre punt de fricció crucial és el possible impacte del pigarg sobre la fauna protegida. La Coordinadora Ecoloxista d’Asturies ho expressa sense embuts: “És una àguila de gran mida que s’alimenta de peixos, aus i mamífers i que no està amenaçada. Al contrari, la seva població augmenta al llarg de la seva enorme àrea de distribució”.
Els investigadors d’Oviedo alerten sobre possibles efectes negatius en espècies com el corb marí emplomallat o el salmó atlàntic, que ja es troben en un estat de conservació molt desfavorable. (Això ja no és només un debat científic, és un toc d’atenció per al nostre patrimoni natural.) L’arribada d’un superdepredador com el pigarg podria generar problemes greus per competència o, directament, per depredació.
GREFA, per la seva banda, nega rotundament que l’alliberament hagi tingut un impacte negatiu. El seu president va manifestar fa anys que “demonitzar els pigargs reintroduïts mostrant-los com a catastròfics per a les espècies amenaçades, la ramaderia o fins i tot els animals domèstics, és superar una línia vermella“. Aquesta defensa subratlla la importància de no caure en alarmismes i de confiar en el rigor del projecte.
La tensió entre la necessitat de restaurar ecosistemes i el risc d’afectar el que ja tenim és una constant en la conservació moderna. Aquest cas del pigarg europeu és un clar exemple de com projectes amb la millor de les intencions poden generar divisions profundes quan la base científica no és irrefutable o les conseqüències a llarg termini són incertes. És una lliçó imprescindible sobre la complexitat de la natura.
Cinc anys després de l’alliberament dels pigargs, aquestes majestuoses àguiles continuen sobrevolant la cornisa cantàbrica, amb els seus primers pollets nascuts en llibertat que donen esperança als uns i alimenten la preocupació dels altres. La polèmica, però, segueix tan viva com sempre. Què ens depararà el futur per a aquesta espècie i els ecosistemes que ara habita?
