Imagines un vol amb destí… al mateix lloc d’origen? Un avió que persegueix una ombra a 9.000 quilòmetres per hora? Això no és ciència-ficció. Va passar de veritat. I l’adrenalina va ser total. (Sí, nosaltres també estem sense paraules).
Hi ha gent que viu per moments irrepetibles. Que planifica amb un any d’antelació per atrapar un espectacle còsmic que dura minuts. Per a ells, cada segon compta. I el risc de fracàs és una espasa sobre el cap.
La tribu dels ‘eclipsòfils’: obsessió o Genialitat?
Darrere d’aquesta gesta inèdita hi ha els “eclipsòfils”. Aquesta paraula, gairebé un secret, descriu aquells que senten una passió irresistible pels eclipsis totals de Sol. No és només afició, és una obsessió que els porta a fer el que sigui per veure’n un. Fins i tot, a llogar un avió.
L’astrònom Miquel Serra-Ricart, de l’Observatori del Teide, va començar a dissenyar aquesta missió l’octubre de 2025. Volia observar i retransmetre en directe l’eclipsi d’agost de 2026. Molts el van prendre per boig. Però la seva insistència va ser tal que Iberia va dir sí. I va posar un dels seus avions a disposició d’aquest projecte de divulgació i recerca científica.
La sensació és indescriptible. Veure la corona solar amb els teus propis ulls, des de dalt dels núvols, et canvia la perspectiva de tot.
L’equip el completaven el reconegut astrofotògraf Juan Carlos Casado, el físic i meteoròleg de l’AEMET Javier Parra, i el doctor en Ciències Físiques Carlos Rodríguez, que estudia l’impacte d’aquests fenòmens en les persones. Un equip de somni per a un repte titànic.
El vol del terror: 18 minuts que podien arruïnar-ho tot
L’avió va enlairar-se de Madrid amb destí… Madrid. No era un error. La ruta, dissenyada pels eclipsòfils amb els comandants d’Iberia Javier Lopera Alcalá i Javier Meana Fernández, era una obra d’enginyeria aeronàutica. Un tram de prova fins a Zamora, un pas per Valladolid i direcció nord. Des de Santander, el retorn en “hipòdrom” per interceptar l’eclipsi a les 20:28 sobre Palència.
Volaven a més de 10.000 metres d’altitud. Això els donava una nitidesa brutal, reduint un 70% l’atmosfera. Però la foscor seria menor. El pla era introduir l’avió en una ombra que viatjava a 9.000 km/h, amb l’aparell a 700 km/h. Un error de 15 o 30 segons en les coordenades, i tot s’acabava. (Imagina la pressió). El temps total per veure l’eclipsi des de l’avió? Un màxim de dos minuts i set segons. Cada moviment era crític.
La tensió era palpable. Juan Carlos Casado temia que les finestretes, gairebé a estrenar, estiguessin brutes. La instal·lació de vuit càmeres en un espai reduït era una odissea. Però el pitjor moment, el que Serra-Ricart va batejar com “els 18 minuts del terror“, era el risc que l’avió es desviés de la ruta. Això hauria significat perdre la totalitat.
Adrenalina a bord: el moment de la veritat
L’avió va enlairar-se a les 18:45. L’expectació era màxima. Passatgers dempeus amb les ulleres a la mà. Serra-Ricart, caminant sense parar. Casado, ajupit entre les càmeres. Parra, a punt per enfocar el telescopi. Rodríguez, animant a omplir una enquesta per comparar emocions. Una autèntica expedició científica.
La incertesa es va esvair ràpid. A les 19:40, el primer contacte de la Lluna amb el Sol. Exacte a les previsions. “¡Tot el país podrà veure l’eclipsi!”, va exclamar un eufòric Serra-Ricart. Després del viratge a Santander, el Sol “mossegat” va ser el seu company de viatge.
Quan s’acostaven les 20:28, el telescopi de Parra va donar l’avís. “¡24 segons!“, va ser l’últim crit. Els passatgers es van amuntegar a les finestres. I llavors, el caos controlat. Els crits efusius dels experts (“¡Ho vam fer!”, “¡Ja podeu cridar!”) es van barrejar amb la fascinació pura. Casado, en silenci. L’astronomia no dona revenges, deia. Després, només un somriure. Dels que no s’obliden.
Les Perles de Baily, la corona solar, l’anell de diamants… cada fase va succeir tal com s’esperava. Un espectacle perfecte. A més de meravellar, va ratificar el coneixement científic sobre el nostre sistema solar. Un èxit definitiu.
Més enllà de l’eclipsi: L’impacte humà
Aquest vol no era només per capturar imatges. Els eclipsòfils volien estudiar la morfologia de la corona solar des d’una perspectiva única, gairebé inabastable. Però també, i aquí rau un punt clau, investigar l’impacte d’aquests fenòmens en les persones. Les emocions abans i després, el comportament humà davant l’extraordinari. Un estudi psicològic i antropològic en temps real.
L’eclipsi ja va passar. Però l’eco d’aquesta aventura científica ens recorda la immensitat del cosmos i la nostra insaciable curiositat. Aquests “bojos” que van desafiar el cel no podran atribuir-se l’autoria de l’espectacle. Però sí el mèrit d’haver-lo mesurat, documentat i compartit amb milions de persones a tot Espanya. Una fita imprescindible.
Has vist mai un eclipsi total de Sol?
