Era evident que la mesura d’apujar les pensions amb l’IPC, amb el greuge que suposa per als ja deficitaris pressupostos de l’Estat, era pura propaganda electoral. La raó era numèrica: són més els pensionistes ja existents que tota l’anomenada generació del “baby boom” que en els propers anys s’haurà de jubilar. A aquests no sols no els hi apujaran res, sinó que veuran allargada l’edat de jubilació i molt perjudicada la possibilitat d’avançar-la.
La gent nascuda entre finals dels 50 i començaments dels 60 són el resultat d’un augment de la natalitat produït en una Espanya que començava a albirar noves oportunitats econòmiques i socials. Però just pel fet de ser-ne molts i per tant poder omplir amb escreix la caixa de la seguretat social, quan es jubila, en un moment de depressió demogràfica, no pot rebre el que ha donat.
Sens dubte serà una eficaç manera, tot i que dolorosa, d’entendre que el nostre sistema de pensions no tracta les classes passives en funció del que han fet sinó pel que poden fer aquells que els hi han de pagar la pensió. A més, quan els comptes no surten, l’Estat té sempre la possibilitat de reformar la llei i aplicar a situacions ja produïdes noves normes, de manera que és com si a cada nou canvi legislatiu la pastanaga que persegueix el conill s’anés allunyant.
Així doncs la qüestió no te solució perquè les explosions demogràfiques s’acaben pagant a un preu quasi tant alt com el que resulta de l’envelliment poblacional que es produeix quan el creixement econòmic desapareix. Ni els que propicien la natalitat ni els que creuen que és lògic deixar de tenir fills tenen la solució.
