Joan B. Culla (Barcelona, 1952) és doctor en Història Contemporània per la UB i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor d’una quinzena de llibres, és també analista polític en diversos mitjans de comunicació.
La nit del 20 de desembre, al marge de quina sigui la posició en què quedin els quatre grans partits espanyols, hi ha algunes certeses que es poden avançar?
Si totes les enquestes no estan equivocades i tot plegat no és un miratge, definitivament, el model de governança política espanyola que ha regit des de l’any 1977 està acabat. Fins ara hi havia un sistema de bipartidisme, imperfecte, això sí, primer UCD-PSOE, a partir de 1982 Alianza Popular-PSOE i després PP-PSOE, en el qual estava clar que guanyava un o guanyava l’altre. Mai no hi va haver cap alternativa, i per tant, la discussió electoral era purament quin era l’ordre entre dreta i esquerra.
Exacte, era l’única incògnita electoral. Quan un dels dos partits no tenia majoria absoluta, entraven en escena les altres forces polítiques menors que podien exercir un cert paper, jo no diria de frontissa, perquè mai no hi va haver una situació en la qual una tercera força estigués en el dubte de si donava suport a un component o altre del bipartidisme, perquè a més a més sempre hi havia un vencedor clar. El paper de les terceres forces, nacionalismes perifèrics, que en deien, no era de frontissa, sinó de complement, de crossa.
Aquest sistema bipartidista de la Transició queda dinamitat, encara que torni a guanyar el PP?
Tot canvia absolutament. Entrem en un escenari totalment diferent amb quatre partits grossos que previsiblement tindran més del 10%, i fins i tot el 14% o el 15% del suport electoral. Això era inimaginable a Espanya quatre anys enrere. En aquest context, atenent a la política comparada a Europa, les majories absolutes són tècnicament impossibles. Ja no des del punt de vista dels resultats i la composició del Parlament, sinó de la governança posterior, això és completament nou a Espanya, emergirà la necessitat de governs de coalició, o com a mínim de governs de pactes de legislatura.
CiU va fer un pacte de legislatura amb el PP d’Aznar el 1996, i quatre anys després, el PP va aconseguir majoria absoluta…
Sí, però en aquell moment, a Aznar li faltaven 16 diputats per tenir majoria absoluta, justament els que tenia CiU. Molt probablement, a partir de dilluns l’escenari no serà aquest, al primer partit li faltaran molts més diputats, una quarantena, i per tant ja no serà la lògica de crossa, sinó d’aliat. I és clar, a Espanya, cultura de coalició de govern no n’hi ha cap. Ja es veu, pel que han dit en campanya electoral, que aquesta idea se’ls fa molt costeruda.
A hores d’ara els grans partits no han entès que s’han acabat les majories absolutes, com a mínim durant molt de temps?
No ho han entès encara. Des de l’any 1977 la lògica és: Si guanyes tu o guanyo jo amb majoria absoluta, els altres ja podeu anar a pastar fang, perquè farem el que ens doni la gana i punt. I si no guanyo amb majoria absoluta, busco unes aliances més o menys estables. Per exemple, ERC va donar suport a Zapatero quan el PSOE no tenia majoria absoluta, però estem parlant de 8 diputats. Si tens 8 diputats, no pots condicionar la política del govern espanyol més enllà de petites coses concretes, encara que aquest govern et necessiti. Però si et falten 45 diputats per tenir majoria absoluta, el partit que te’ls deixa sí que pot condicionar molt. Per tant, imaginant un resultats com preveuen totes les enquestes, la lògica internacional demanaria un govern de coalició.
Veu els partits disposats a curt termini a assumir aquesta nova cultura tan estesa a Europa?
Gens, em fa la impressió que això serà dificilíssim, i a curt termini, impossible. Perquè compartir govern és una cosa que mai no ha passat a Espanya. Absolutament mai no hi ha hagut en el govern un ministre que fos d’un altre partit, que respongui a una altra disciplina, un altre programa i uns altres interessos, encara que puguin ser semblants. Per tant, aquestes coses no es faran ràpid. Per això en campanya tots els partits diuen que no estaran en un govern si no en són ells els líders. Bé, i el PSOE, amb menys convicció perquè ja veu que no guanyarà, diu el mateix.
Es pot produir una situació de bloqueig després del 20D?
No ho sé, però seria plausible, perquè un govern de coalició a curt termini no seran capaços de fer-lo perquè no tenen aquesta cultura, el graó inferior és un pacte de legislatura. Ciudadanos han dit també que no, que en tot cas faran acords puntuals. Si el PP guanya i es queda amb 120-130 diputats, i C’s els té, però Albert Rivera no accepta ni la coalició ni el pacte permanent de 4 anys, el dia a dia de la política espanyola experimentarà un canvi espectacular. S’haurà de pactar llei a llei i votació a votació. Si l’oposició presenta una reprovació contra un ministre, aleshores correm-hi tots per aconseguir aturar-ho. I naturalment, en aquesta dinàmica Ciudadanos es farà el dur i es farà pregar molt, perquè el Rivera dirà si no fem un pacte de legislatura però cada setmana donem suport al PP, la gent dirà que som la marca blanca del PP, i les seves expectatives cauran. Necessàriament hauran de fer perdre votacions al PP de tant en tant.
Cap govern està acostumat a perdre votacions massa sovint….
Ni el PP ni el PSOE no hi estan acostumats, i per tant, arriba una manera de governar Espanya molt més agitada, i encara més, no veig a Rajoy gens preparat personalment per aquest escenari, que requereix de determinades aptituds polítiques que ell no té. No cal dir que a Escandinàvia, als Països Baixos i en una pila de països europeus, això és el pa de cada dia, hi ha governs de dos, de tres, de quatre i fins i tot de cinc i sis partits, però a Espanya, mai! De fet, recordo un episodi prou il·lustratiu.
Expliqui’l, si us plau!
Tenen molt interioritzat que aquí si manes, manes, què coi. I manar vol dir fer el que vulguis. José María Aznar ja va portar fatal la legislatura 1996-2000 amb el suport de CiU. Recordem que la ministra d’Educació, Esperanza Aguirre, volia fer ‘la reforma de les humanitats’ i CiU es va quadrar i li van tombar. Doncs el dia de la sessió parlamentària, tothom va votar en contra menys el PP i van perdre, aleshores Aguirre va baixar les escales de l’hemicicle plorant com una magdalena. Era la ministra i li havien tombat una proposta! Aquesta és la cultura política espanyola, que en el cas del PP és més acusada que en el PSOE.
Sí, ens esperen temps distrets en aquest sentit, passaran coses a nivell de governació d’Espanya que no hem vist mai des de l’any 1977, i que per tant, no hem vist mai des dels anys 30. Aleshores tots els governs eren de coalició i duraven tres mesos, era un merder. No dic que ara es torni a aquell model, però sí que els vindrà molt de nou tot plegat.
