Catalunya és la suma de tots els pobles i totes les cultures que en algun moment de la història han vingut a aquest petit territori de la Mediterrània. Aquest país no pot (ni vol) lluir una puresa ètnica perquè fins i tot el més català dels catalans que existeixi té parentius fruit del mestissatge migratori. Ara be, Catalunya ha tingut la grandesa d’haver sabut sumar a la seva identitat cultural i nacional les persones procedents de tots els racons del planeta que han vingut al país a treballar o a viure-hi. Evidentment, no estem al país de les mil meravelles, ni tot el que es pot trobar és positiu i fantàstic. No és un país idíl•lic on no hi ha discriminacions, mancances, pobresa… És un país on hi ha moltes coses positives i moltes coses que s’han de canviar. Però per sobre de tot això, hi ha una voluntat de continuar sent un país amb una identitat pròpia, amb una llengua pròpia i amb una cultura pròpia. Un país que no és millor ni pitjor que els altres. Un país on els seus habitants tenen dret a decidir quin futur volen.
El Concert per la Llibertat és el model més clar de país obert i integrador. Solament cal repassar la llista de participants per veure la transversalitat cultural, nacional i musical, artistes –en definitiva– que s’han volgut aplegar sota una mateixa bandera, la del Dret a Decidir el que els catalans creguin oportú. No està escrit encara que al referèndum siguin majoritaris els partidaris de la independència. Les enquestes (només són enquestes!!!) apunten en aquesta direcció però el marge és tant petit que qualsevol oscil•lació podria fer variar els platets de la balança. Dubto que els Paco Ibañez (València), Ramoncín (Madrid), Mercedes Peón (La Corunya), Nabil Mansour (català d’origen palestí), Alessio Lega i Franca Masu (Itàlia), Nena Venetsanou i Yannis Papaioannou (Grècia) o Gwen Perry i Gisele Jackson (Estats Units) s’hagin convertit de cop i volta a l’independentisme català. Segur que no. En canvi, si que són veus que apel•len al dret del poble català a ser consultat. Igual que ho fan els Dyango, Peret, Sabor de Gràcia, Gorka Knörr, Lluís Llach, Pastora, Marina Rossell, Joan Isaac i un llarg etcètera de cantants i músics.
Amb tot, el més important del concert del Camp Nou, més enllà de l’aspecte musical i en alguns casos nostàlgic, és el missatge d’obertura, integració i transversalitat que té la crida al Dret a Decidir. Aixoplugar sota una mateix lema, Concert per la Llibertat, artistes de procedències culturals i nacionals tan diferents el converteix en un acte no sectari sinó inclusiu. Ningú podrà dir que és cosa de quatre catalanets que volen salvar el seu hortet.
El Concert per la Llibertat és un acte polític de primera magnitud i la millor garantia que el ressò de l’acte sobrepassi les fronteres de Catalunya. És l’exemple del que és Catalunya: una idea, un ideal, que ha acollit i engrescat al llarg dels segles a pobles de procedències molt diferents; un sentiment que ha estat capaç de fer arribar una i altra vegada als que hi ha vingut; un missatge de futur ben apuntalat en el pòsit històric. Tot plegat, amb independència o sense, fa que el sentiment identitari de Catalunya sigui, difícilment, destructible.
