La Secció 10 de l’Audiència de Barcelona ha condemnat l’expresident del Palau de la Música Fèlix Millet a 9 anys i vuit mesos de presó i la seva mà dreta, Jordi Montull, a set anys i mig de presó pel saqueig de l’entitat musical. Segons la resolució de la sentència feta pública aquest dilluns, l’exdirectora financera i filla de Jordi Montull, Gemma Montull, ha estat condemnada a 4 anys i mig de presó, després que els tres aconseguissin un pacte amb la Fiscalia a canvi de la seva confessió. La sentència arriba vuit anys i mig després que els Mossos d’Esquadra irrompessin per primera vegada al Palau de la Música i després d’un judici que ha durat quatre mesos i mig amb 16 acusats i una cinquantena de sessions.
#casPalau condemna a Fèlix Millet a 9 anys i 8 mesos de presó x delicte continuat de malversació i apropiació indeguda, en concurs medial amb un delicte continuat de falsificació en document mercantil comès per funcionari públic; delicte continuat de tràfic d’influències
— TSJCat (@tsj_cat) 15 de gener de 2018
En sortir de l’Audiència de Barcelona, Gemma Montull ha declarat davant els mitjans de comunicació que la “sentència és molt injusta” i ha afirmat visiblement afectada: “Jo no he fet res”. La filla de Montull ha assenyalat que estan “bastant tristos” perquè “no és la sentència que esperàvem”. En tot cas, ha afegit, esperaran amb “prudència” perquè els advocats han de fer els pertinents recursos. “Esperem que al final es faci justícia. Si hem d’entrar a presó hi entrarem, però farem tot el possible perquè no sigui així”, ha delcarat.
D’altra banda, l”Audiència de Barcelona ha considerat provat que CDC va cobrar 6,6 milions d’euros en comissions irregulars a través del Palau de la Música Catalana que Ferrovial pagava en concepte de patrocinis però que arribaven al partit a canvi d’adjudicacions d’obra pública. El tribunal condemna per aquests fets a l’extresorer de CDC Daniel Osàcar a 4 anys i cinc mesos de presó per un delicte de tràfic d’influències.
El representant legal de CDC, Francesc Sánchez, ha dit un cop coneguda la sentència que la recorreran perquè es considera que “s’ha comprat la idea de la Fiscalia” i creu “absolutament” amb la “innocència” d’Osàcar.
El conegut com a ‘cas Palau’ es va iniciar durant la primera dècada d’aquest segle amb alguns anònims arribats a l’Agència Tributària i a la fiscalia on es denunciaven irregularitats comptables en l’entramat del Palau, que incloïa la Fundació Palau de la Música, l’Orfeó Català i el Consorci del Palau, amb presència de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura. També la Sindicatura de Comptes va fer advertències al Parlament, així com un interventor de la Generalitat. Durant anys aquestes advertències no van ser escoltades però el 2008 l’aleshores fiscal de delictes econòmics Emilio Sánchez Ulled va voler saber què hi havia de real darrere d’aquells anònims. El juny del 2009 va presentar una querella que va recaure al Jutjat d’Instrucció número 30 de Barcelona, amb Juli Solaz al capdavant.
A finals de juliol d’aquell any es va donar la imatge històrica dels Mossos d’Esquadra entrant al Palau i enduent-se caixes de les oficines, i el fins aleshores reconegut Fèlix Millet sortint per una porta lateral i amagant-se de la premsa amb un paraigües negre.
Tot i algunes evidències i l’escàndol públic generat, no hi va haver detencions ni imputacions immediates. No va ser fins al setembre quan, acorralats, Millet i Montull van assumir públicament, i per indicació dels seus advocats Pau Molins i Jordi Pina, que havien desviat fons de l’entitat cultural a les seves butxaques. Setmanes després van declarar per primer cop al jutjat per malversació de fons públics, apropiació indeguda, falsedat documental, tràfic d’influències, blanqueig de capitals, frau fiscal i delicte societari d’administració deslleial. Van quedar en llibertat provisional. Poc després, Millet va canviar d’advocat i més endavant ho tornaria a fer.
Tots dos van admetre que havien pagat despeses particulars com reformes a la llar, electrodomèstics, viatges familiars i fins i tot els casaments de les filles de Millet amb diners de l’entitat, i ho feien falsejant factures per a empreses externes o pròpies o traient grans quantitats de diners en efectiu dels comptes de l’entitat, extraccions que feien empleats del Palau a través de xecs bancaris o fins i tot lingots d’or.
Mesos després, ja el 2010, van sortir les primeres informacions que apuntaven un possible desviament de diners del Palau a CDC per finançar el partit de forma irregular, diners que provindrien de la constructora Ferrovial, un dels principals patrocinadors del Palau. El cas va passar a ser un escàndol polític.
La instrucció del cas va ser força lenta i accidentada, i el jutge Solaz va deixar el jutjat per anar a l’Audiència de Barcelona. El va substituir un magistrat que havia jutjat la corrupció d’Unió als casos Treball i Turisme, Josep Maria Pijuan, fins que va marxar de magistrat a Andorra. Després va ser substituït per José Julián García de Eulate que va cloure pràcticament la investigació del complex cas, amb alguns retards per recursos i entrebancs.
De la investigació principal en va sorgir una peça separada sobre l’hotel que Millet i Montull volien que es fes en una finca del costat del Palau. Va ser per aquest cas, per suposades pressions a polítics municipals per obtenir la llicència urbanística, que van estar en presó provisional uns dies, però el juny del 2016 van ser absolts pel Tribunal Suprem.
Finalment, la Secció Desena de l’Audiència va rebre la peça principal el 2 de setembre del 2016, incloses 65 caixes amb 102 volums i 60.784 folis, més la documentació de les diverses peces separades de situació. En la causa hi ha 38 parts processals: 16 acusats, dues acusacions públiques, quatre acusacions populars o particulars, cinc responsables civils a títol lucratiu, com CDC, i 11 entitats jurídiques com a responsables civils subsidiaris, bàsicament empreses de Millet i Montull o de proveïdors que van desviar factures.
Després de pactar un complex calendari, el judici va començar l’1 de març del 2017 a l’auditori de la Ciutat de la Justícia, per falta d’espai al Palau de Justícia, seu de l’Audiència. Després de mig centenar de sessions, es va acabar el 16 de juny. La sentència es pot encara recórrer al Tribunal Suprem, que pot trigar dos o tres anys més en resoldre els recursos.
