Catalunya hagués pogut esdevenir —seguint la lògica del període d’entreguerres— un Estat independent durant la Guerra Civil Espanyola. El context europeu i la ‘realpolitik’, però, ho van impedir. L’exposició “Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939)”, que es pot visitar al Memorial Democràtic fins al 2 de març del 2018, posa el focus en aquest període per analitzar el posicionament dels diferents actors internacionals i mostrar la importància que els factors externs tenen a l’hora de determinar el futur del país.
Tot i l’estreta relació que aquest tema pot tenir amb l’actualitat política, un dels dissenyadors de la mostra, l’historiador Arnau González Vilalta, destaca que la coincidència és una mera casualitat: “L’exposició fa més d’un any i mig que estava programada i no està plantejada per introduir-se en el debat polític, parla de la Guerra Civil Espanyola, però no pretén projectar-se en el present”. L’historiador fa un avís per a navegants: “Un independentista o un espanyolista vindrà aquí i hi trobarà elements que li podran agradar i altres que no. L’objectiu no és fer cap tipus de propaganda actual”.
Més enllà d’això, el que pretén el recorregut no és parlar sobre la trajectòria del nacionalisme català, “sinó de com les potències europees van veure la Catalunya en guerra com una oportunitat o un problema per a la seva política exterior i com la opció que s’independitzés durant la Guerra Civil tenia uns avantatges i uns inconvenients per uns i altres”.
Els dos aliats potencials en el projecte d’una Catalunya independent eren en aquell moment França i la URSS. En els anys 30, França està encerclada per Hitler, Mussolini i Franco —en cas de guanyar la guerra a Espanya. En aquest marc, als francesos els resultarà interessant una Catalunya independent. De fet, “especularan” sobre aquesta possibilitat perquè creuen que podria ser “d’extrema utilitat” i és “una opció que es posarà damunt la taula de manera molt seriosa”, explica González.
Tant és així, que entre el març i l’abril del 1938, l’Estat Major francès es va plantejar intervenir militarment Catalunya i aquesta va ser una operació defensada especialment per la marina de guerra francesa. Les autoritats franceses, però, ho van desestimar perquè l’exèrcit de terra va advertir que no tenia capacitat per ocupar tot el territori català, explica González. A més a més, feia poc que havia acabat la Primera Guerra Mundial amb una factura sagnant per a França, un fet que feia molt difícil que l’opinió pública país l’entrada a un nou conflicte. Per França, una Catalunya independent era un avantatge sobretot davant la preocupació que els alemanys els arribessin pel sud si Franco guanyava la guerra espanyola.
Pel que fa a l ‘URSS, els soviètics no van oficialitzar les relacions diplomàtiques amb la República espanyola fins a l’esclat de la Guerra Civil. Quan el cònsol soviètic —un ucraïnès que havia liderat l’assalt del Palau d’Hivern el 1917— arriba a Barcelona l’anàlisi que fa de la situació és que Catalunya és una nació política i cultural, però Moscou, explica González, “no vol ara de cap manera que s’independitzi perquè Stalin no està intentant expandir la revolució sinó trencar el setge de Hitler i els estats tampó de l’oest”.
Les intencions dels soviètics a Espanya eren frenar els revolucionaris anarquistes i convertir Catalunya i l’Espanya republicana en un Estat liberal democràtic. El que passa, però, és que quan els soviètics arriben a Barcelona tota la propaganda conservadora mundial i tota la que no és directament comunista “dirà que Stalin està a Espanya per construir una base a partir de la qual, des de l’est fins a l’oest, menjar-se Europa pel camí”.
Després de la Primera Guerra Mundial les fronteres d’Europa es veuran modificades de manera absoluta. En aquest context de canvis constants el fet que Catalunya arribés a independitzar-se “era senzillament una possibilitat que seguia una lògica que es vivia a Europa des de l’any 1918”, comenta González. Es tracta d’un element a destacar perquè és un aspecte que farà que els diplomàtics, els estats majors dels exèrcits o els periodistes de l’època mirin la Catalunya dels anys 1930 a través d’aquesta pauta. “L’analitzaran amb la pauta europea i per tant, en certa mesura, els semblarà estrany que no s’independitzés perquè tots els moviments, des dels letons al finesos passant pels polonesos, han volgut crear un estat independent”, subratlla González.
Malgrat que Catalunya escapa a la lògica d’altres nacions, el cert és que l’independentisme català s’enfronta a un repte important: les fronteres ibèriques que semblen sagrades. “Avui —assenyala González— ningú té present a Catalunya i Espanya que les fronteres de la Península Ibèrica són les més estables del continent europeu, que des de fa pràcticament tres segles no es modifiquen. Ni Gibraltar ni Andorra ni la frontera portuguesa s’han mogut des de fa 300 anys“. En la perspectiva actual, aquesta situació aboca a una reflexió important, en opinió de l’historiador: “El repte de l’independentisme català en l’actualitat és trencar una frontera extraordinàriament estable”.
