Vull compartir un excel·lent i original llibre El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya, un text que recull mites populars que han transitat al llarg de la història a través de viles, ciutats i la imaginació de la gent de Catalunya. En històries com la Fúria de la Ginebreda, el Mico, el Guardià, fins a l’Home del sac, trobem cinquanta-cinc criatures fantàstiques atrapades, per un instant, en un magnífic llibre. Amb il·lustracions de Maria Padilla i textos de Joan de Déu Prats, aquestes criatures ens sorprenen, ens torben i esglaien, encara que sapiguem que no existeixen. La força torbadora del llibre, editat per Comanegra, sorgeix en evocar en el nostre record algun moment de la nostra infantesa en el qual vam ser assaltats per aquestes fantàstiques criatures. La bellesa de les il·lustracions de Padilla envolta a les criatures d’un lirisme que ens porta a aquests instants de la nostra vida en què vam ser i som víctimes de la nostra imaginació. Jo haig de confessar-vos que de petit em feia por l’home del sac. Cada mes de juliol de la meva infantesa, quan arribava la posta de sol, sentia i veia l’ombra d’un home que avançava a grans passos cap a mi. La por em va ser inoculada pel meu avi quan m’advertia que, a partir d’una hora concreta, no podia allunyar-me de la casa d’estiu que tenia a la Roca, prop de Granollers. El bosc es transfigurava en un exèrcit. La subtil foscor del capvespre, vermella com la sang, m’amenaçava i els sorolls dels arbustos en contacte amb el vent es convertien en els passos de l’home del sac apropant-se. Joan de Déu Prats assenyala que aquesta criatura apareixia en poblacions mitjanes i grans. Explica que aquest home de mitjana edat, calb i amb mirada penetrant, no només va ser producte d’una estratègia dels adults per fer més responsables els nens, sinó que va ser la mitificació d’esdeveniments reals. Va haver-hi un temps durant la Santa Inquisició on s’extreia sang i greix a les dones i als nens per vendre-la als tísics i tuberculosos. Aquesta pràctica, amb motivacions diferents, va anar avançant en el temps fins que, quan va aparèixer el ferrocarril, es deia que el tren lliscava millor amb la sang de les criatures degollades. No obstant això, el que em produeix esgarrifances en llegir el llibre segueix sent el record d’aquest home del sac i la certesa que no deixa de perseguir-me.
Els convido a llegir i contemplar aquest fantàstic llibre, com si fos una de les criatures que conté, i tornar per un instant a la seva infantesa i la seva reconfortant por.
