La tarda del dijous 8 de desembre passat, festiu en què els comerços podien obrir les seves portes, la senyora Montserrat Fresneda i Calvo va entrar a l’establiment de Decathlon, situat al carrer de la Canuda, 20, de Barcelona, per comprar-hi uns mitjons d’esquí per al seu nebot. Com que no sabia en quin departament els podia trobar, es va adreçar a un dependent i la resposta que va rebre va ser aquest despòtic: “No la entiendo”. Ella, aleshores, va repetir la pregunta més lentament canviant-ne algun mot, i el dependent, ara amb menyspreu, va repetir: “Le he dicho que no la entiendo. ¡Hábleme en español!”. Davant d’això, la senyora es va sentir trasbalsada i va mirar de trobar algú del personal que l’entengués. La va entendre un noi jovenet, però el disgust per l’escomesa era tan gran que va concloure que no faria cap despesa en un establiment que menysprea els clients que parlen la llengua del país, i va marxar sense comprar-hi res.
Uns dies més tard, rumiant-hi, va considerar que allò no podia deixar-ho passar i va tornar a l’establiment per presentar una queixa formal. Ho va fer el 17 de desembre, i va demanar pel responsable de personal. Aquest, però, no la va fer passar a cap despatx. La va atendre a peu dret davant de tothom al costat d’una caixa, on tota la gent de la cua escoltava la conversa, i l’únic que va saber-li dir va ser que ho lamentava, però que no hi podia fer res. Fins i tot, quan la senyora Fresneda es va oferir per identificar el dependent que l’havia discriminat, l’encarregat va encobrir l’individu adduint que tenen 150 treballadors i que, per tant, la identificació d’un empleat com aquell no era possible. És obvi que ell recorria a la xifra global de treballadors de la firma, no pas al personal concret de l’establiment de Canuda, però es tractava precisament d’això, de banalitzar el fet i de treure’s del damunt la ‘catalaneta pesada’ que tenia al davant amb la seva reclamació. I així va acabar la cosa. Cap reacció per part de la direcció de Decathlon, cap voluntat d’actuar davant del menyspreu inadmissible que havia rebut aquella senyora allà dins. Res de res.
L’actitud de Decathlon, filial del grup francès Mulliez, concorda amb la seva pàgina web, que no té versió en català. L’única versió és l’espanyola. Decathlon és a vint-i-dos països i respecta les llengües respectives en el seus webs. La llengua catalana, en canvi, la llengua pròpia de Catalunya, és diferent. Aquesta és ignorada completament, cosa que vol dir que els clients catalans, per a aquesta empresa, són clients de segona i amb menys drets que la resta de clients d’arreu del món. Només hi ha una cosa en què són iguals, i és a l’hora de pagar.
La senyora Fresneda, a causa del trasbals pel menyspreu sofert, no va caure en el detall que podia haver exigit el Full de Reclamacions per deixar-hi constància dels fets. En aquest sentit, vull aprofitar per dir que cap establiment no es pot negar a lliurar aquest Full als clients. És una obligació ineludible, i si algú es troba en una situació en què li és negat, ha de trucar immediatament a la policia, ja sigui la Guàrdia Urbana o els Mossos d’Esquadra, i explicar el cas. Aleshores poden passar dues coses: una, que el Full aparegui miraculosament tot d’un plegat; i dues, que l’exigència la faci la policia. En el supòsit que l’establiment al·legui no tenir fulls de reclamacions, és ja la mateixa policia qui pren mesures. Aquest procés, d’altra banda, no exclou la possibilitat de formular la reclamació per altres vies legals, com ara la demanda judicial.
Dit això, Decathlon se situa al marge de la llei en vulnerar l’article 32 de la Llei de Política Lingüística, que diu: “Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s’expressen en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya.”
Decathlon, per tant, comet, si més no, quatre faltes: la primera és no exigir com a requisit indispensable el coneixement de la llengua catalana per part del personal que contracta; la segona és contractar individus despòtics, no aptes per viure en col·lectivitat i que transmeten una nefasta imatge de l’empresa; la tercera és no concedir cap mena d’importància a l’agressió soferta per la senyora Fresneda, tractant-la com si no fos ningú; i la quarta és encobrir l’individu malcarat, cosa que indica l’aquiescència de Decathlon amb aquest tracte discriminatori contra els clients catalans. Amb una abúlia vergonyosa, es van treure de sobre la senyora Fresneda i no van voler prendre nota de les seves dades ni donar-li cap mena de satisfacció.
No cal remarcar que si el cas hagués estat a l’inrevés, és a dir, que un dependent hagués exigit a un client: “Li he dit que no l’entenc. Parli’m en català!”, s’hauria produït un escàndol monumental, el dependent en qüestió hauria estat expedientat o acomiadat i l’empresa hauria demanat perdó amb una dotzena de reverències asiàtiques.
