L'estat del govern de l'Estat

"D'aquí només pot sorgir una situació de desobediència civil dels càrrecs públics electes que obre un evident panorama d'inestabilitat i ingovernabilitat"

Per fi hi va haver govern. Canvien algunes cares, però es manté sense variació l'eix econòmic, prova que se seguirà aplicant la mateixa política econòmica de retallades i receptes neoliberals. Es reforça el poder de l'Opus Dei amb tots els ministres jurant la Bíblia, no per la Constitució. I això que és la seva. Cessen els ministres més abrasats per la pirotècnia de la seva incompetència, el d'Exteriors i el de l'Interior. Els dos que porten més de quatre anys fustigant el procés independentista, de vegades amb mitjans presumptament il·legals, i sense aconseguir altra cosa que consolidar-lo i avançar-lo. Els dos substituts s'inscriuen en la línia de bel·licositat anticatalana. El senyor Zoido (Interior) ja ha avalat l'actitud del seu antecessor en relació amb les seves converses presumptament il·legals contra els seus adversaris polítics. El del bigarrat García Margallo sembla donar un perfil de major competència a l'hora de curtcircuitar l'acció exterior de la Generalitat. És una cosa buscada. Si més no, per deixar de fer el ridícul en els fòrums internacionals, cosa garantida amb el ministre anterior.

 

Catalunya està molt present en el naixement d'aquest govern. Sense dir-ho, per descomptat, ja que la política oficial segueix sent negar l'existència d'alguna cosa més que un problema d'ordre públic. La nova configuració de la vicepresidència així ho prova. Sáenz de Santamaría es desprèn del càrrec de portaveu i es dedicarà primordialment a Catalunya. Disposa de recursos formals al conservar el ministeri d'Administracions Territorials i materials molt potents, al tenir el CNI a les seves ordres.

 

Fins ara, la vicepresidenta ha estat qui ha arbitrat l'acció del govern davant l'independentisme català, acció amb dues vessants: negativa tancada a tot plantejament de diàleg que suposi acceptació directa o indirecta d'un referèndum, i recurs sistemàtic a la via repressiva davant tot tipus d'actes de les institucions catalanes, des del Parlament als ajuntaments. La seva dedicació a temps complet sembla indicar un propòsit de perseverar en les dues vies. Compte per a això amb un implícit suport parlamentari de l'oposició, almenys de Ciutadans i el PSOE, en una mena d'unió sagrada que ja es veu a l'hora de propiciar o no el suplicatori per al processament de diputats independentistes. Si la majoria de l'oposició avala l'actitud de tancament a tota negociació, és a dir, a tota solució política; si es nega a debatre sobre legitimitat, la qüestió queda reduïda a l'àmbit de la legalitat.

 

És a dir, repressió i acció dels tribunals, però sense solució visible. A qualsevol li arriba que el grau de suport social i imbricació en les institucions que ha aconseguit l'independentisme no es pot tractar com un problema d'ordre públic sota pena d’enquistar-ho en un cercle d'acció-reacció, de desobediència i repressió fins que una de les dues parts o potser les dues, estiguin al límit de les seves possibilitats. El sentit comú i l'experiència mostren que una situació de confrontació sostinguda en el temps amb recursos i contrarecursos permanents, realment minva i molt la capacitat d'acció de les instàncies enfrontades. No obstant això, la decisió de confiar la política "catalana" a una sola persona de tarannà tan autoritari com la vicepresidenta mostra la voluntat de tractar el conflicte amb la mentalitat impositiva de sempre. Si hi hagués el menor ànim de buscar una solució negociada s'habilitaria un òrgan ad hoc, com un consell o una comissió interministerial que poguessin canalitzar alguna forma d'enteniment.

 

L'enroc de l'Estat, sense cap iniciativa, en una actitud de negació permanent, no deixa una altra possibilitat a les autoritats electes amb un mandat independentista de seguir endavant de forma unilateral amb el seu full de ruta. La legitimitat d'aquesta manera de fer no deriva només de la seva pròpia intenció sinó del fet que l'interlocutor rebutja tota solució que no sigui l'oberta hostilitat. D'aquí només pot sorgir una situació de desobediència civil dels càrrecs públics electes que obre un evident panorama d'inestabilitat i ingovernabilitat.

 

Dos riscos apunten a l'horitzó independentista. En primer lloc, l'abast de la desobediència. Aquesta correspon del tot als càrrecs públics electes. No cal exigir-als funcionaris. Es tracta d'una situació de doble poder, com la que es dóna en els processos revolucionaris. Però aquesta, tot i ser revolucionària en el fons, no ho és en la forma, en la qual ha de prevaler el caràcter pacífic i l'imperi de la llei. El procés és cosa dels polítics. Els funcionaris, com el conjunt de la població, han de quedar protegits. La seva participació serà voluntària i individual però de cap manera obligada.

 

El segon risc és de caràcter més polític i neix de la pròpia dinàmica catalana. Neix d'aquest nou partit de l'esquerra sobiranista, fet des de En Comú, dirigit, pel que sembla pel senyor Domènech i sota inspiració general de la senyora Colau. Per molt que els seus fundadors emboliquin les seves manifestacions en confusions de caràcter sobiranista, serà impossible dissipar la sospita que la seva raó de ser, en gran mesura, és servir de veu a un electorat català d'esquerra que no és independentista.

 

Conservar l'estabilitat, sense fracturar la governació i mantenir l'avantatge sobre les ofertes unionistes són les tasques de l'independentisme que el nou govern de l'Estat mira de frustrar.




Comentaris
D'una vella casa
Sr. Cotarelo, el tauler d'escacs i les peces estan ben descrites, però sortosament hi han a banda d'espectadors internacionals, molts peons al costat català que no necesiten de cap "corona" perquè han descobert la voluntat de ser independents i de ser lliures. No hi ha partida tradicional, és el joc de la llibertat democràtica de tot un poble d'un cop i per sempre.
Narcís ( gràcies Cotarelo per sa tasca honorable .. no debades a la llarga serà bo per país veí/ espanya que no pas com ara ' cortijo de fàctics ' !)
N'és obvi que nostra nació no pot ser per més temps violada, negada, blasmada, maltractada, insultada, befada, injuriada i calumniada .. i ni de bon tros " segrestada, arrestada i, per si fos poca cosa, constreta "! Conclusió: la única eixida n'és seguir amb el ' full de ruta ' .. l'autoritat de nostre Parlament la dóna nostre poble o sobirania popular catalana! PD: donem-hi suport, acompanyem-hi, empentem-hi .. facem-nos respectar una vegada per sempre!
Pepo
Hem de suportar el que vingui i el que calgui. Els polítics aturant l´embat contra els funcionaris i la població, alhora que la població i els propis funcionaris han de donar tot el suport cívic, social i pro-actiu per tal d´anar treient pressió sobre els polítics. Quan normalitzem la situació administrativa per anar a un nou estat, llavors serà el moment d´ordenar des del Govern de Catalunya als funcionaris, les accions a prendre.
Espanya a perdut en política
En el futur proper perdera la seva pròpia sobirania, Espanya deixarà de ser el que fins ara ha estat. Catalunya la sustituirà
jordi56
Esta molt bé que el procés el executin els politics amb la seva desobediència amb el risc de la repressió judicial i penal de l'Estat. Però el poble, que els ha posat ahi perquè portin endavant els seus desitjos de tenir un país nou, no els pot fallar a l'hora de donar-los suport en els moments clau. El 13N és un d'ells, i molts mes que vindran.
Tots a BCN !
Prepareu els cotxes. Prepareu les tendes de campanya ! Tots a BCN a defensasr el país. Que no ens tremolin les cames ! Som-hi, nois !
Aureli
Jo crec que no aniré a la mani, em quedaré a casa aquesta vegada, ja n´estic tip que em prenguin el pel
Pepbetzina
Ramon, cada dia al llegir-lo no veig mai que s'escandalitzi amb els ERES del PSOE. El que han robat, i es constatable, no te comparació amb tot el que han robat la gentussssa del PP. Ho digui sense complexos home !! Dit això, Espanya es pot disoldre i desintegrar. Després de l'independencia, el que em farà més ilusió: veure la disolució, mort i asfixia de Espanya.

envia el comentari