La petició fiscal de deu i de nou anys d’inhabilitació per a Mas i Ortega i Rigau respectivament és coherent amb l’actitud que el govern espanyol ha adoptat davant del procés independentista català. Invocat des del principi el principi que la sobirania nacional no es negocia, òbviament, no hi ha negociació possible. La sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol, compost aquest per espanyols iguals. Un altre principi que tampoc es negocia, el de la igualtat hispànica. No hi ha res a negociar I, davant la tossuderia dels sobiranistes catalans només queda la via de la repressió administrativa, judicial i penal si a això ha d’arribar-se.
Això en l’àmbit de la legalitat. En el de la legalitat i fins a la il·legalitat, la via repressiva pren tints encara més ombrívols. Les suposades converses gravades al ministre de l’Interior amb un home de la seva confiança a Barcelona amb l’objectiu de jugar brut amb els adversaris polítics, fabricant escàndols van en el mateix sentit. Com ho fan les altres activitats, conegudes o per conèixer de les clavegueres de l’Estat, des de les quals es pot destrossar el sistema sanitari del proïsme.
El procés, al seu torn, segueix el seu curs. Aconseguida la confiança de la cambra, Puigdemont s’ha compromès a un calendari que es corona, més o menys en un any, en una República Catalana, Estat nou a Europa. S’estarà d’acord o no amb la raó de ser o l’oportunitat del projecte, sobretot tenint en compte que es planteja com una transició de la legalitat a la legalitat. Però no hi ha dubte que és una cosa nova, que no té precedents i planteja el debat en termes polítics, esgrimint la legitimitat enfront de la legalitat vigent.
Havent-se perdut l’opció d’un govern d’esquerres a Espanya, gràcies al cop de mà dels barons del socialisme nacionalista espanyol, només es preveu el govern de la dreta. En l’habitual context de rigidesa i negativa a negociar res, això és, la confrontació amb Catalunya. La idea, sempre la mateixa: moure a la resta d’Espanya en contra dels catalans. La dialèctica de l’hostilitat que no suporta ni la conllevancia orteguiana. Un comportament que dóna rèdits electorals a què es recolza en proclames d’amor a Catalunya mentre s’aviva la catalanofòbia per qualsevol motiu, des d’una reforma de l’Estatut fins a l’exercici del seu dret d’autodeterminació.
Ara ja no és només qüestió de la rígida negativa de la dreta, sinó de la no menys rígida del nacionalisme espanyol, perquè s’ha sumat el PSOE. La finalitat última del cop dels disset a Ferraz, és ajustar el pas del PSOE al del PP en abordar la qüestió catalana. No és possible arribar a un govern de gran coalició com sempre havia proposat la dreta perquè el PSOE s’oposava. Els temps i les necessitats han canviat. Ja no pertoca a una gran coalició, però sí a trobar un terreny compartit d’acció parlamentària pel que fa a Catalunya. Mostra un punt d’unió i acció comuna del nacionalisme espanyol, sigui de dretes o d’esquerres. El suport a distància del PSOE permetria al PP actuar com un govern de salvació nacional, donant-li legitimitat als ulls dels espanyols.
El preu de tot això està sent la destrucció, la fragmentació del sistema polític espanyol: el PP, amb la seva majoria absoluta a Galícia i molt gran a Castella i Lleó, Múrcia, Madrid, La Rioja, es pràcticament extraparlamentari a Catalunya o País Basc i és molt difícil que remunti a Andalusia. El PSOE, pràcticament extraparlamentari a Catalunya i Euskadi conserva majories substancials, tot i que mermantes, al Sud peninsular. Ciutadans només pot tenir presència allà a on el discurs anticatalanista té algun ressò, és a dir, Catalunya (curiosament) i Madrid. El cas de Podem encara no està clar. Si el PSOE acaba de suïcidar-se, és possible que aquest altre es consolidi. Si no, passarà a a un segon pla menys que discret i els que anaven a assaltar el cel es quedaran al purgatori i els més infeliços, als llimbs.
A Catalunya el procés, a més del vessant parlamentària i institucional, té una altra de caràcter simbòlic, emotiu. La mobilització transversal de la societat ha aportat molts elements sentimentals per enfortir el moviment. La petició fiscal d’inhabilitació de Mas és un pas decisiu en la construcció d’un relat simbòlic del naixement de la República Catalana. És clar que el processament de l’expresident el treu del segon pla en que ell mateix s’havia situat i l’empeny ja obertament cap al llegendari. Al perseguir-lo, l’Estat espanyol ha donat a Artur Mas la legitimitat que necessitava per canviar la seva figura mosaica de quan era president que dirigia al seu poble cap a la independència per altra prometeica en trobar-processat, potser condemnat per haver donat la paraula a la gent, que és com treure el foc als déus.
El suport de què gaudeixi Artur Mas hauria de donar a l’Estat una pista de quina mesura ha calat entre la població catalana el propòsit de desobeir l’ordenament jurídic espanyol. Perquè el problema per a aquest nacionalisme no està en els actes dels dirigents sinó en el suport que els doni la població.
