“Potser no sapiguem mai qui és més infidel. El que sí que sabrem és per què homes i dones diuen ser adúlters”.
(Helen E. Fisher, Anatomia del amor. Historia natural de la monogamia, el adulterio y el divorcio)
El fet és que porto una estona llarga decidint si escric, una vegada més, sobre l’únic tema de conversa que omple la vida política catalana i, pel que sembla, la d’altres autonomies. Feia dies que estava encuriosida per saber què s’està dient sobre la qüestió del finançament a la premsa d’altres comunitats autònomes. Però, oh, quina decepció! La música és més o menys la mateixa: Chaves es casa amb tothom, i amb ningú, a Andalusia, per exemple, estan molt satisfets perquè el seu president José Antonio Griñán ha aconseguit colar a Chaves el criteri de la població escolar, un element que, segons diuen, afavorirà que Andalusia estigui per sobre de la mitjana. Pujant del sud cap al País Valencià, en un dels darrers editorials del diari Levante s’apostava clarament per fer un front comú entre València, Catalunya i Madrid per exigir a Chaves que mantingui el seu compromís de ponderar el criteri de població amb la densitat i la concentració, l’única via per poder garantir els serveis socials als ciutadans. I si anem a l’altra banda de la península, La Voz de Galicia es feia ressò dels darrers acords entre el president gallec i, novament, Manuel Chaves, que coincidien en l’afirmar que és “injust” que l’únic criteri per valorar el finançament sigui el de la població, obrint així també la porta a incorporar-hi l’envelliment, la dispersió i la llengua.
Conclusió: Avui fa massa calor per continuar navegant pels enfangats camins d’Internet i, per això, abandono l’hemeroteca i baixo, compulsivament, a comprar un llibre que, ara mateix, m’encurioseix més que el finançament. Es tracta d’Anatonomia del amor. Historia natural de la monogamia, el adulterio y el divorcio, de Helen E. Fisher, investigadora del Departament d’Antropologia de la Universitat de Rutger. Me’l va recomanar un amic, completament indignat pel fet de descobrir que, científicament, està comprovat que més d’un 50% de les dones casades són infidels a les seves parelles, una xifra similar a la dels homes en les mateixes circumstàncies, i que l’amor dura només quatre anys. Segons Fisher, que es declara darwinista de cap a peus, no hi ha res a fer: està incrustat en els gens de la pròpia humanitat, i no només l’Occidental. Jo, em resisteixo a creure-ho, com també que és impossible que a Catalunya es parli d’una altra cosa que no sigui el finançament.
