El govern de José Luis Rodríguez Zapatero va adquirir dos compromisos de legislatura –de legislatura passada- amb la Generalitat. En primer lloc, va acceptar transferir a Catalunya el sistema de Rodalies, que ha entrat en caiguda lliure des que van començar les obres de l’AVE. No hi ha cap servei públic en aquesta part del planeta més desacreditat davant els usuaris. Tant se valen totes les visites dels delegats de la metròpoli a la colònia ferroviària. Tant se valen totes les declaracions de bones intencions futures, propòsits d’esmena i proclames d’inversions milionàries –”injeccions”, en diuen aquells senyors-, que no acaben de resoldre res. El drama s’ha fet crònic i aquesta mateixa setmana l’atrotinat sistema ha tornat a petar entre cruiximents de catenàries i pantògrafs. Milers de clients -perquè paguen el seu bitllet, tot i que es tracti aparentment d’un servei públic- han tornat a quedar en evidència, a patir retards i a rebre les mateixes penoses justificacions que no justifiquen mai res.
En segon lloc, també el govern de José Luís Zapatero es va comprometre davant la Generalitat a buscar una fórmula de gestió de l’aeroport del Prat que li permetés ser “decisiva” en la presa de decisions d’una de les infraestructures bàsiques del país. El Prat pateix, com el sistema ferroviari de Catalunya, la síndrome de la radialitat. Ha acabat convertit en un aeroport-llançadora cap a Barajas.
És obvi que tant Rodalies com el Prat serien gestionats amb molta més decència des d’aquí. No és una especulació. És una constatació. Per molt malament que ho faci el govern de la Generalitat, mai s’equivocarà tant com els actuals gestors d’aquests dos pretesos serveis públics. No és només que prenguin decisions que perjudiquen la perifèria en favor de la gran capital, és que, a més, no poden funcionar pitjor. Però les dues promeses són paper de fumar. El govern espanyol ha fet una proposta que mantindrà el Prat sota la seva absoluta jurisdicció. Al nou patronat continuarà sent decisiu i el govern català farà de cor.
Pel que fa a Rodalies, la Generalitat encara espera una proposta econòmica per poder assumir-ne la transferència sense patir gaire. S’equivoca en els dos casos. Més val patir dins que ens facin patir de fora. La crosta, que diria el diputat Joan Ferran, si és pròpia, te la pots rascar quan vols. El tripartit hauria de rebutjar la proposta del Prat i acceptar Rodalies sense un cèntim. El vell sistema de peix pudent al cove. Amb el temps, sortirem guanyant.
