Com cada Nou d’Octubre dissabte passat les autoritats valencianes van celebrar el dia de la “Comunitat”. Una diada de proclamacions –més que de reivindicacions– desfibrades en què el president de la Generalitat va reivindicar l’AVE que connectarà València i Madrid. Una infraestructura –finançada, per cert, per l’Estat– que comunicarà millor “dos territoris complementaris i moderns capaços de fer un tomb a la història de la nostra nació”. Perquè “l’eix tractor sobre el qual han rodat les expectatives més ambicioses de l’Espanya del segle XIX i XX, que era al nord, passa a girar, de manera irreversible, a l’entorn de l’eix Comunitat Valenciana-Madrid”. Deixant de costat la tortura sintàctica, aquesta ha estat, en efecte, la principal il•lusió dels líders polítics i de les classes dominants valencianes al llarg del XIX i del XX: convertir-se en un complement de la capital de l’Estat. El problema és que, com en tota bona relació de parella, una de les dues parts pateix –el País Valencià– i l’altra s’avorreix –Madrid–. En aquest tàndem als valencians, per molta fe i lliurament que hi ha posat, sempre els ha correspost el paper de comparsa i platja. I ja hi poden continuar donant tantes voltes com vulguin a l’eix, que no girarà com els agradaria. O sí. I potser aquest és el gran problema.
Però, un any més, la nota més destacable de la festa no ha estat la coeteria provinciana del president de la Generalitat, sinó la reiteració d’uns fets que ningú permetria en cap altre punt d’Europa, més enllà de l’eix de Camps. Com cada Nou d’Octubre un dels actes oficials més destacats és el trasllat de la bandera de la ciutat de l’Ajuntament a la Catedral, amb parada en el camí de tornada davant l’estàtua de Jaume I, que deu mirar-s’ho tot estupefacte. Aquesta cerimònia –que, amb modificacions, té una tradició secular– havia estat aprofitada històricament pel valencianisme sincer per convertir-la en una reclamació identitària més o menys precària. Però des de la Transició s’ha convertit en una batalla campal per agredir els alcaldes quan són del PSOE o per exhibir l’anticatalanisme més descarnat i l’espanyolisme més descarat quan són del PP. Com ara. Tot plegat es fa difícil d’entendre. Els senyors que més bramen contra Catalunya ho fan en un ritual que van definir les autoritats municipals medievals com a homenatge als seus fundadors. I el seu fundador va ser un monarca català, que s’expressava en aquest idioma i que tenia com a armes reials els quatre pals que aquesta nova tropa es dediquen a cremar si no es presenten acompanyats d’un blau històricament anecdòtic, convertit ara en divergència purificadora.
La processó faria de mal veure si es limités a l’exhibició de ràbia anticatalana i de fe radical espanyola. Però hi ha un element encara més inquietant. En els darrers anys aprofiten la passejada pretesament valencianista una sèrie de grupuscles de l’extrema dreta –agrupats ara darrere les sigles d’España 2000– identificats sense escrúpols amb el franquisme. I enguany l’exhibició encara es feia més insuportable. Perquè acompanyava aquests neofranquistes una milícia annexa més perillosa. Una trentena d’individus ben dotats muscularment que portaven samarretes negres on reivindicaven la raça i el nacionalsocialisme. Nazis a pèl. I ningú els va demanar, almenys, la identificació. Aquesta esquadra sinistra es van acarnissar amb un petit grup de militants del Bloc Nacionalista Valencià, obstinats a participar en la desfilada perquè “no es pot deixar en mans de l’extrema dreta una cerimònia tan carregada de simbologia”.L’any passat aquests voluntaris d’una causa que mereix estratègies més assenyades van patir les agressions de l’espanyolisme radical. Enguany només van haver de suportar el llançament d’objectes i els crits de “catalanistes terroristes” –cruel paradoxa venint de qui venien– perquè finalment el delegat del govern espanyol i del PSOE es va molestar a demanar als cossos policials que els protegissin.
L’exhibició nazi a València es repetirà el 12 d’octubre. Les imatges dels militants del feixisme fent-ne ostentació descarada haurien de fer la volta al món. Perquè les autoritats de països més civilitzats contemplin què hi ha a la punta de l’eix Madrid-Comunitat Valenciana. És terrorífic que els defensors del terror puguin passejar-se entre autoritats civils i militars sense que ningú prengui la decisió d’evitar l’apologia del genocidi. Potser perquè Guus Hiddink ja no entrena el València. Aquest tècnic holandès es va negar a continuar un partit de lliga el 1992 si la policia no retirava de Mestalla una pancarta nazi. Sense Hiddink les creus gamades poden campar tranquil•les pel centre de la ciutat. Mentre el president Camps proclama que els valencians “hem aconseguit una societat moderna, d’avantguarda, envejada, paradigma i de referència”.
