Han fet sant Obama massa aviat. Li faran mal. Coneixiem els llepafils de la torcida obamesca –més aviat beata que hooligan, de moment– però no em pensava que l’Acadèmia Nòbel en fes part. Es còmic. És patètic. Embarrassing, en diuen en anglès.
Barack Obama va dirigir una campanya electoral valenta, disciplinada, entusiasmant: era l’underdog i va guanyar la llumenera Hillary. Ha fet un equip presidencial que només es compara amb els de JFK. Inicià el tancament de la presó alegal i indigna de Guantánamo. Cancel·là la diplomàcia unilateralista estil cosí brètol d’en GW Bush: torna a l’ONU, no planta l’escut antimíssils a Europa, promou una llei al seu país per a reduïr les emissions de CO2, pacta les pressions a Iran amb l’UE… Ha animat/empés els dirigents africans a construir democràcies i respectar els drets humans: “Àfrica no necessita homes forts sinò institucions fortes”. Esbroncà el món financer de Wall Street: “no tornarem als dies de comportaments temeraris i excessos desenfrenats”. Engegà la reforma sanitària per a que vora 40 milions d’americans puguin tenir una seguretat social decent.
Ha fet tot això i, sobretot, transmet una energia propera, vibracions positives i –miracle– ganes de tornar a ser un heroi del servei públic, un gladiador New Frontier, un voluntari pel bon rotllo mundial. Yes we can. Etcètera.
Però tot això són… discursos i emocions.
És això el que guardonen? No li fan cap favor. Tot just si ens ha entusiasmat! Ara ens el mirarem amb més exigència i escepticisme, uns, amb més conyeta i mala llet, altres.
Perquè, senyores i senyors, en el terreny dels fets-i-no-paraules, a Obama les coses no li van bé. Encara no té política feta per a la guerra bona d’Afganistan i s’escolta a la conversa pública americana que el President dubta mentre els soldats moren i, a més a més, provoca picabaralles entre els polítics del Capitoli i els comandants de l’Estat Major. Més: el temps corre i encara hi ha dues propostes inaprovables de reforma sanitària rodant per les càmeres. I aquest és el gran tòtem on Obama es juga la seva presidència. Encara pitjor va la llei sobre mesures per evitar el canvi climàtic. A sobre, ell i la Michelle fracassaren en el seu show contrarrellotge en suport de la Chicago olímpica: va ser la primera ciutat descartada per a hostatjar els Jocs del 2016.
En realitat, què ha fet per merèixer el premi? No ha tingut temps de res!
Aquí on sóc, al Río de la Plata, em diu un periodista descarat: “hablando lindo se llega lejos. El premio se lo han dado los fans”.
Estic imaginant el paper que haurà de fer el President a la cerimònia d’entrega del Premi. Molt dur.
He fet una recerca final a Internet i trobo que l’Íñigo Sáez de Ugarte, corresponsal de Público a Londres, ja ha fet servir el mateix títol. Casum l’olla. Com que som coneguts i ens apreciem, el deixo estar i vostés perdonin. Hi ha gent que és original ben d’hora i altres que fem el que podem. Com l’Acadèmia dels Nòbel.
També he trobat un comentari que diu:
És del 30 de gener d’aquest any. El signa un tal Ayatolah.
I un altre, a la mateixa fila:
