Com és possible que el nord d’Europa, amb menys sol, en surti millor parat?
Aquesta contradicció no és casual.
Factors com l’estil de vida modern, la dieta escassa en aliments rics en vitamina D i la manca de polítiques de suplementació expliquen per què el “país del sol” té una de les taxes més elevades de dèficit de vitamina D a Europa.
Mentrestant, països com Noruega o Finlàndia han après a compensar el seu desavantatge natural amb mesures de salut pública i hàbits dietètics específics.
El mite del sol com a garantia de salut
La vitamina D és essencial per al sistema immunitari, la salut òssia i la regulació de nombroses funcions corporals. Es genera principalment a través de la pell, quan aquesta rep radiació ultraviolada B (UVB). En teoria, viure en una regió amb moltes hores de sol hauria de garantir uns nivells saludables d’aquesta vitamina.
Però la realitat és més complexa. L’eficàcia d’aquesta síntesi cutània depèn de múltiples factors: l’angle del sol, l’època de l’any, la latitud, l’edat de la pell, el color de la pell i, sobretot, el temps real d’exposició solar. Malgrat viure en un país assolellat, la majoria de la població passa les hores de llum dins d’oficines, escoles, transports o espais tancats. A més, el costum d’usar protecció solar o roba que cobreix gran part del cos limita encara més l’exposició útil.
L’ús de cremes solars amb un factor alt pot reduir fins a un 95% la capacitat de la pell per sintetitzar vitamina D. I, per paradoxal que sembli, a les regions amb més radiació solar, aquesta pràctica està més estesa.
La dieta: el factor oblidat
Només una petita part de la vitamina D que necessitem prové de la dieta. Però quan la síntesi cutània és insuficient —com passa a l’hivern o en grups vulnerables—, la dieta pot marcar la diferència.
En aquest punt, Espanya i molts països del sud d’Europa surten malparats. La nostra alimentació no destaca per la presència d’aliments rics en vitamina D com el peix blau, el fetge de bacallà, els rovells d’ou o els làctics enriquits. A més, no hi ha una política generalitzada de fortificació d’aliments com sí existeix en països nòrdics.
A Noruega, Islàndia o Finlàndia és habitual trobar aliments bàsics enriquits amb vitamina D. També hi ha una cultura més arrelada d’ús de suplements, especialment durant els mesos d’hivern. Aquestes pràctiques han ajudat a mantenir nivells poblacionals saludables malgrat la manca de llum solar.
Quan protegir-se del sol pot ser un problema
L’educació sanitària ha aconseguit fer entendre la importància de protegir la pell del sol per prevenir el càncer cutani. No obstant això, aquesta mateixa protecció pot tenir efectes col·laterals. L’ús extensiu de protectors solars, barrets i roba de màniga llarga, sumat a la tendència a evitar el sol en les hores centrals del dia, redueix dràsticament la producció natural de vitamina D.
En una regió com la Comunitat Valenciana, on el sol és abundant, s’esperaria una bona síntesi. Però els estudis mostren una altra realitat: fins a un 25% dels nens valencians menors de dos anys presenten dèficit de vitamina D. A nivell nacional, es parla d’un 40% de la població menor de 65 anys amb nivells baixos, i aquesta xifra pot arribar fins al 80% entre la població gran.
És una epidèmia silenciosa, poc visible i amb riscos a llarg termini, especialment per a la salut òssia i el sistema immunitari.
Els països nòrdics: el model que compensa la latitud
Com s’ho fan els països nòrdics, amb hiverns llargs i poca llum solar, per mantenir nivells de vitamina D sovint millors que els nostres?
La resposta és clara: estratègies de salut pública. A Noruega, Finlàndia i Suècia hi ha polítiques actives de fortificació d’aliments des de fa dècades. També s’hi promou l’ús de suplements —especialment en grups de risc com infants, dones embarassades i persones grans— i hi ha una major consciència social sobre la importància de la vitamina D.
Els resultats són evidents. Diversos estudis indiquen que les concentracions mitjanes de vitamina D en la població general nòrdica són superiors a les d’Espanya. Malgrat tenir menys sol, han après a compensar-lo. Això demostra que el factor clau no és la latitud, sinó les polítiques i els hàbits.
Espanya: una epidèmia invisible
El problema és especialment greu entre la població gran, en infants i en persones amb poca mobilitat. A l’hivern, la situació empitjora. L’angle solar impedeix una síntesi cutània efectiva durant diversos mesos a gran part del país. I sense mesures compensatòries, el dèficit es cronifica.
Tot i això, Espanya no disposa d’un pla nacional per prevenir aquesta carència. Alguns metges prescriuen suplements, però no hi ha una estratègia global. I, paradoxalment, a la Comunitat Valenciana el consum de vitamina D ja triplica la mitjana nacional, fet que revela la dimensió real del problema.
Què es pot fer? Claus per capgirar la situació
La solució passa per una combinació de mesures:
- Millorar la informació sobre la importància de la vitamina D.
- Promoure una exposició solar segura però regular.
- Enfortir la dieta amb aliments rics o enriquits en vitamina D.
- Establir polítiques públiques de fortificació, com als països nòrdics.
- Fer seguiment mèdic dels nivells de vitamina D en població vulnerable.
El sol, tot i ser abundant, no és suficient. Cal replantejar l’estratègia, especialment en contextos urbans, hivernals o de sedentarisme. La vitamina D no és només una qüestió d’estiu o de platja; és un indicador de salut general que mereix més atenció.
Replantegem el sol: més llum no sempre vol dir més salut
Creiem que viure en un país assolellat ens protegeix automàticament de certes mancances. Però les dades desmenteixen aquest tòpic. La vitamina D no depèn només del clima: depèn dels hàbits, de les polítiques i de la consciència col·lectiva.
Potser és hora de fer una pregunta incòmoda: caldria una política estatal per fortificar aliments amb vitamina D, tal com ja fan altres països?
Una qüestió que ens interpel·la com a societat i que, potser, val la pena començar a compartir.
