Arribar a temps, o no arribar. Aquest és el dilema. Un gest aparentment tan innocent com mirar el rellotge i actuar en conseqüència pot revelar secrets profunds sobre la nostra personalitat. La puntualitat –i la seva absència– no és només una rutina apresa o una qüestió de bones maneres. És, segons la psicologia, una finestra directa al nostre interior més ocult.
Per què algunes persones viuen enganxades al rellotge mentre d’altres sembla que l’ignorin del tot? La resposta no està només en els minuts que marca el teu rellotge, sinó dins del teu cap. I el que la ciència té a dir al respecte és, si més no, inquietant.
Puntuals per fora, insegurs per dins
La puntualitat extrema no és només una virtut. Pot convertir-se en una presó invisible. Qui sempre arriba abans de l’hora acordada pot semblar organitzat, responsable, fiable. Però no tot és el que sembla.
Planificar-ho tot, arribar amb antelació, controlar cada variable… de debò es tracta de respecte als altres o és una manera de calmar el caos interior?
L’experta en gestió del temps Diana DeLonzor ho té clar: molts dels qui arriben abans ho fan per reduir la incertesa, per sentir-se preparats davant qualsevol imprevist. És la seva manera de silenciar l’ansietat.
El psicòleg Oliver Burkeman afegeix que aquest comportament també pot amagar una necessitat excessiva de complaure o fins i tot una intolerància brutal cap a la impuntualitat aliena, percebuda com una falta de respecte. “Si tu arribes tard, m’estàs dient que no valores el meu temps”, interpreten. I això fa mal.
Però hi ha més. En molts casos, la puntualitat extrema és una estratègia inconscient per evitar el judici, per no ser mai “el problema”. Millor ser exagerat que ser qüestionat.
El drama silenciós de qui arriba tard
Ara posem-nos a l’altre extrem. Aquella persona que sembla viure en un univers paral·lel on els rellotges sempre van tard. Aquella que sempre té una excusa, una anècdota, un “no t’imagines què m’ha passat”. Més enllà de la superfície, la impuntualitat crònica pot ser tan complexa com la puntualitat obsessiva.
La psicòloga clínica Julie Jarett Marcuse explica un cas revelador: una de les seves pacients arribava tard a la feina com una forma encoberta de protesta contra el seu cap. No cridava, no discutia, però sempre feia tard. “La seva protesta es manifestava en impuntualitats cròniques”, explica.
Per a Marcuse, el retard constant pot ser una forma de resistència passiva, una lluita de poder silenciosa, un “et demostro que no em domines” disfressat d’oblit o accident.
També pot ser ansietat, baixa autoestima o exigència paralitzant. Persones que no surten de casa perquè no saben què posar-se, perquè temen no estar a l’altura, perquè dubten fins i tot del camí. Cada minut de retard és un símptoma, no només una badada.
Arribar tard com a crit d’autoestima (o de la seva absència)
Però la cosa es posa encara més interessant. El psiquiatre Neel Burton afirma que la impuntualitat també pot ser una forma d’autoafirmació.
Arribar tard pot ser una espècie de crit mut: “Jo tinc el control. Tu m’esperes. Jo decideixo quan comença això.” Un missatge carregat de poder. Una mena de revenja emocional.
I, paradoxalment, també pot ser tot el contrari. Una mostra d’inseguretat tan profunda que es tradueix en autosabotatge: “Si faig tard i em miren malament, almenys no és perquè sóc incompetent, sinó perquè he fet tard.”
L’inconscient no coneix rellotges, però sí que coneix ferides.
Ni el matiner és sempre virtuós, ni el que arriba tard és sempre desconsiderat
El problema és que vivim en una societat que premia el que es veu i castiga el que no es veu. Qui arriba aviat és el responsable. Qui es retrasa, l’irresponsable. Punt. I aquesta visió, tan simplista com estesa, ens impedeix veure què hi ha realment al darrere.
La realitat, segons la psicologia, és molt més rica. Els dos extrems poden ser problemàtics si neixen de ferides emocionals. Els dos poden ser sans si sorgeixen d’una gestió conscient del temps i del respecte.
Ser puntual no és sinònim de salut emocional. Ser impuntual no és sinònim de caos. Tot depèn del perquè i del per a què.
Es pot canviar?
Bona notícia: sí. Però primer cal reconèixer el patró. Entendre què ens impulsa a actuar com ho fem. Per què arribo tan d’hora? Per què mai no aconsegueixo sortir a temps?
Només quan identifiquem l’origen emocional dels nostres hàbits podem començar a modificar-los.
Algunes claus per començar:
- Autoobservació sense judici: analitza les teves conductes sense culpar-te. Quan ets més puntual? Quan tendeixes a fer tard?
- Reconeix les teves emocions: sents ansietat abans de sortir? T’incomoda esperar? Et sents culpable si fas tard?
- Canvia el diàleg intern: passa de “si faig tard pensaran que sóc un desastre” a “em puc organitzar millor i respectar el meu temps”.
- Petits ajustos, grans canvis: prepara’t amb antelació, posa alarmes, deixa temps entre activitats.
El temps no es mesura en minuts, es mesura en emocions
I aquí ve el gir final. El temps, en realitat, no es mesura amb rellotges. Es mesura amb emocions. Cada arribada a temps és una expressió de quelcom. Cada retard, també.
Hi ha qui arriba abans per por. Altres per control. Alguns arriben tard per ràbia, per inseguretat, per cridar l’atenció. I la majoria… ni tan sols ho sap.
Però ara tu sí que ho saps. I això ho canvia tot.
Aleshores… què diu de tu la teva puntualitat?
Potser ets d’aquells que viuen obsessionats amb ser puntuals. Que arriben 20 minuts abans, que s’estressen si no troben aparcament, que odien els que arriben tard. O potser ets dels que sempre van de cul, amb l’abric mig posat i les claus a la boca. Tant se val.
L’important no és el rellotge. L’important ets tu.
Què intentes evitar quan arribes aviat? Què tems perdre quan arribes tard? Quina ferida estàs intentant protegir?
Perquè en el fons, tant la puntualitat com la impuntualitat són maneres de parlar sense dir res.
