La història de Pablo Ojeda no és només de redempció. És una crida d’atenció sobre com la ludopatia pot arrossegar qualsevol a l’abisme, però també un missatge d’esperança.
Durant anys, Pablo va viure al límit. De l’excés de pes a l’addicció al joc, dels hotels als portals, de robar per sobreviure a ajudar altres a viure millor. El seu canvi no va ser immediat ni lineal. Però va ser possible. Avui, difon salut a la televisió, fa xerrades i escriu sobre la seva experiència.
L’infern del joc
Tot va començar amb petites apostes. Pablo tenia 22 anys quan va començar a jugar a les màquines escurabutxaques. “Al principi eren només monedes. Després era tot el que tenia”, recorda. Aviat, el joc va deixar de ser un entreteniment i es va convertir en una necessitat urgent, en un hàbit fosc que dominava el seu dia a dia.
La ludopatia no només va buidar el seu compte bancari. El va anar buidant per dins. Va perdre relacions, feina, salut, i va arribar a amagar tant el seu problema que va deixar de reconèixer-se. Durant aquella etapa, portava una llibreta on apuntava quins ponts el protegien millor de la pluja, quins parcs tenien dutxes i quins albergs l’acceptaven sense preguntes.
“Sabia que si no parava, acabaria sota un pont. Literalment. Per això els apuntava”, confessa sense embuts.
“Vaig estar a punt de vendre un ronyó”
Les coses es van sortir completament de control quan, en un intent desesperat per aconseguir diners, va vendre el cotxe del seu pare sense permís. Aquella va ser la gota que va fer vessar el got. El van detenir. Es va abaixar el teló.
En aquell moment, Pablo es va ensorrar. I va parlar. “Ho vaig confessar tot. Ja no podia continuar amagant la meva ruïna. Era això o morir lentament”, relata. Enmig del col·lapse, fins i tot es va plantejar vendre un ronyó per poder continuar jugant. “Ho vaig pensar seriosament. Aquesta és la bogeria de l’addicció.”
La detenció va ser el punt d’inflexió. Va decidir entrar en rehabilitació i començar un tractament intensiu. Sabia que no n’hi havia prou amb voler sortir-ne: havia de prendre decisions dures.
Renunciar a tot per tornar a començar
El primer pas va ser tallar amb tot. Amistats, bars, llocs associats al joc. Va canviar el número, la rutina i els hàbits. “Havia d’assumir que no podia confiar en mi mateix. Així que em vaig posar regles dures.”
Durant mesos, no va portar diners en efectiu. Evitava carrers on hi havia sales d’apostes. No es permetia entrar a bars amb màquines. Qualsevol petit relliscament podia ser fatal. “Recaure no era una opció. Era qüestió de vida o mort.”
En aquell procés, també es va enfrontar a una altra ombra: la seva obesitat. Havia arribat a pesar 138 quilos. Menjava compulsivament, igual que jugava. Per això, va entendre que el seu cos també necessitava una transformació.
La nutrició com a taula de salvació
La nutrició no va ser només una sortida professional. Va ser una salvació personal. Va començar a estudiar, a investigar, a canviar la seva relació amb el menjar, amb el cos i amb el temps. Va aprendre que guarir implica també entendre el perquè del mal.
A poc a poc, Pablo va construir una nova vida. Es va formar com a nutricionista i va començar a ajudar altres. La seva experiència el va fer especialment empàtic amb persones amb trastorns de la conducta alimentària o addiccions. Sabia què era tocar fons.
Avui, treballa com a divulgador d’hàbits saludables en mitjans de comunicació. Apareix regularment a televisió, ofereix xerrades, i ha publicat un llibre autobiogràfic on narra el seu procés. No es presenta com un heroi, sinó com algú que va triar no enfonsar-se més.
Les cicatrius que romanen
Encara que han passat anys des de la seva última aposta, Pablo no baixa la guàrdia. Sap que l’addicció no desapareix, només es transforma. “El dia que em relaxi, estic perdut”, afirma.
Durant el procés de recuperació, es va enfrontar a una veritat dolorosa: no recordava gairebé res dels primers anys de vida de la seva filla gran. “Vaig perdre moments que no tornaran mai. Aquestes són les ferides que no es veuen.”
Per això, continua imposant-se límits. No entra en llocs on hi pot haver risc. S’envolta de persones que el cuiden. Comparteix la seva història per recordar-se a si mateix d’on ve.
“No em fa vergonya explicar el que vaig viure. Em fa por oblidar-ho.”
“Si vaig sortir-ne jo, qualsevol pot sortir-ne”
Pablo Ojeda és avui una veu que ressona en aquells que se senten atrapats. El seu missatge és clar: l’addicció no discrimina, però la sortida és possible. Requereix coratge, ajuda i decisions fermes.
“No hi ha recuperació sense responsabilitat. Demanar ajuda no et fa dèbil. Et fa humà.” Aquesta és la seva frase més repetida.
Inspira amb realisme. No promet fórmules màgiques. Adverteix que hi haurà recaigudes emocionals, moments de dubte, temptacions. Però insisteix que cada dia pot ser el primer d’una nova vida.
De l’abisme a la salut: una història que mereix ser contada
Pablo Ojeda no només va vèncer els seus dimonis, els va convertir en impuls. No és un gurú ni un exemple de perfecció: és un home que va decidir no enfonsar-se més. Que va parlar, va demanar ajuda i va canviar.
Coneixes algú que necessiti escoltar aquesta història? Comparteix-la. Podria marcar una diferència.
