La possible crisi financera assajada durant les darreres setmanes per alguns dels principals actors bancaris d’occident no sembla haver forçat la mà dels grans bancs centrals, o no a curt termini. Després d’una nova pujada de tipus d’interès a Frankfurt -amb alguns consellers del BCE demanant-ne fins a tres més- Washington seguirà, excepte sorpresa, el mateix camí. La Reserva Federal dels Estats Units, segons preveuen els mercats nord-americans, manté la senda d’enduriment de la política monetària. L’endarrerit Banc Central Europeu, sempre a la cua del seu homòleg estatunidenc, va optar la passada setmana pels 50 punts bàsics, mentre que l’organisme presidit per Jerome Powell, semblen assumir les finances de la federació, s’assenta ja en els 25. Amb aquesta pujada, el preu del crèdit en dòlars s’elevaria fins al 4,75%-5%.
Si bé és cert que el mercat nord-americà manté la tendència descendent de la inflació -un luxe de què ja no pot presumir la Unió Europea- el 6% actual està encara molt lluny de l’ancoratge al 2% que Powell, com la seva contrapart a Alemanya Christine Lagarde, eleva a raó de ser. Talment com es va donar entre els governadors del BCE abans de la crisi a Credit Suisse, a escassos dies de la caiguda d’SVB i Signature el president de la Reserva va declarar-se “llest per continuar apujant els tipus” vistes les dificultats per controlar l’espiral de preus. De fet, es va veure obligat a elevar les expectatives a tancament d’any, que se situaven entre el 5 i el 5,5% -pràcticament al nivell que es quedaran el pròxim dimecres-. L’efecte que la fallida helvètica ha tingut sobre les decisions del BCE es multiplica, però, en un entorn financer nord-americà on els dimonis estan molt més a prop del preu dels diners, i el pla de Powell està, com a mínim, en dubte.
Com ara fa una setmana ja es va donar amb la compareixença de Lagarde, els mercats estaran especialment atents no tant a les xifres com a les declaracions oficials. Si bé la francesa no va voler concretar les següents passes del BCE pel que fa a la relaxació -o no- de la política monetària a Europa, el context -projecten diversos experts financers estatunidencs- forçarà Powell a dibuixar el camí immediat del preu del dòlar. Presionat en un sentit contrari al de Frankfurt -on diverses forces internes advoquen per continuar apujant els tipus donada la natura de la crisi a Credit Suisse- Powell podria anunciar una aturada de l’estratègia d’encariment del deute en endavant.
Tant és així que grans noms de l’economia financera, com ara Bill Ackman, han publicat missatges favorables a aturar les pujades. El CEO del fons Pershing Square Capital ha arribat a reclamar que en aquesta mateixa reunió de política monetària es mantingués intacta la taxa. Si bé l’inversor concedeix que “la inflació és encara un problema i la Fed ha de continuar mostrant determinació”, considera adient una “pausa temporal” dels interessos per “avaluar l’impacte dels darrers esdeveniments” sobre les finances estatunidenques. Molt més grandiloqüent ha estat el magnat propietari de Twitter i Tesla Elon Musk. En una línia substancialment més crítica amb les posicions del president de la Reserva Federal, el milmilionari sud-africà ha exigit una reducció immediata dels tipus d’interès de “com a mínim” 50 punts bàsics, el que deixaria la taxa entre en 4 i el 4,25%.
Londres recull el guant
La crisi bancària de la darrera setmana ha estat el detonant del possible canvi de ritme de BCE i Fed a curt termini. El tercer en discòrdia, el Banc d’Anglaterra, fa temps que avisa que l’encariment continu del crèdit com a estratègia de control de la inflació té data de caducitat. Tot i que l’espiral de preus encara afecta profundament el Regne Unit, el president de l’entitat Andrew Bailey va alertar ja a principis de març els inversors del país que no assumissin per al març una nova pujada de tipus. “En aquest moment -comunicà Bailey- aniria amb compte amb suggerir que hem acabat d’apujar els tipus, però també que inevitablement els hem d’apujar més”. Threadneedle va ser la seu que més tard va arribar a l’encariment del crèdit durant la present crisi, però les recents caigudes de l’IPC britànic podrien convertir-la en la primera a sortir-ne.
Regulació bancària
L’espurna de la fi del cicle financer, les fallides bancàries, han provocat un retorn a les reclamacions reguladores per part dels bancs centrals. Després de les dues desfetes i enmig dels dubtes per la supervivència d’un First Republic Bank a punt de la venda, la Fed s’apropa a una nova normativa que fiscalitzi l’activitat de les entitats mitjanes. Segons va avançar el Financial Times, la Reserva revisarà els requisits de capital dels bancs que operin entre 93.297 i 233.242 milions d’euros -entre 100.000 i 250.000 milions de dòlars-. També assumirà la revisió anual de les proves d’estrès de les empreses, vitals per detectar escletxes al negoci abans de la caiguda.
Per la seva banda, el BCE nega rotundament la possibilitat de flexibilitzar la vigilància sobre les inversions tecnològiques de risc. El president del consell de supervisió de l’ens, Andrea Enria, ha afanyat els inversors a “evitar models de negoci extrems que són molt fràgils en aquestes situacions, com ara el capital risc o els criptoactius”. De fet, l’italià ha lloat la capacitat reguladora europea com a garant de la seguretat de dipòsit i la solidesa financera en temps de crisi. La sostenibilitat de la banca de la Unió respon en bona part a “l’elecció de la UE d’aplicar les normes internacionals a totes les entitats que hi operen”, ha conclòs Enria.
