En els mesos abans a les eleccions al Parlament espanyol de l’any 1996, el coordinador general d’Izquierda Unida, Júlio Anguita, va haver de passar per totes les capçaleres i programes de televisió per resoldre, pràcticament, una sola qüestió: poc després de la famosa “pinça” que va fer volar ombres sobre el govern andalús de la mà del Partit Popular, el comunista es cansava de rebatre el possible pacte, si els números l’avalaven, entre la seva formació i el PSOE per fer president de nou Felipe González. “Programa, programa, programa, el resto son juegos malabares”, etzibava sempre el califa, tot apuntant a un acord estratègic previ a qualsevol conversa sobre investidures per molt que l’amenaça d’un govern espanyol de dretes fos real -tan real que es va acabar materialitzant-.
Els candidats a les eleccions municipals barcelonines no semblen fer aquesta crida a la primacia de les mesures a l’hora de configurar un executiu -no han estat els programes més afins els que han dirigit Sant Jaume els darrers vuit anys-. Per contra, la conversa sobre qui investirà qui ha estat més tensa que la relativa a les mesures. Si s’observen només els programes, el model econòmic que cada partit vol per a la ciutat, sí que es dibuixen escenaris -alguns altament improbables-; fins i tot alguns en què, de nou, l’economia és menys important que altres factors a l’hora de tancar l’acord.
Les darreres enquestes dibuixen tres clars caps d’escamot i una possible crossa per acabar sumant els 21 regidors necessaris per nomenar un nou -o vell- batlle. Si bé no tots els acords a dos sumen, segons els sondejos, la majoria absoluta, la coincidència programàtica pot esdevenir rellevant quan arribi l’hora de l’aritmètica. Habitatge, mobilitat, model productiu o impuls al comerç, puntals del programa econòmic, són també qüestions nuclears del model de ciutat -i concentren moltes de les esquerdes que separen les candidatures i a les que han apuntat amb els seus atacs durant la campanya-. Si un acord programàtic promet estabilitat, les jornades posteriors als comicis les guanyarà qui sigui capaç de mantenir més pilotes enlaire a la vegada.
PSC-Comuns, la reedició dels “dos governs”
La repetició d’un govern municipal de coalició entre dues forces de centreesquerra que fa vuit anys que presideixen el consistori barceloní no hauria, a priori, de semblar tan llunyana com els candidats la dibuixen. I, de fet, les disparitats programàtiques són profundes. On Collboni lloa la potència del sector privat barceloní en el seu conjunt i busca impulsar Barcelona a ulls de les empreses més rellevants -amb la captació de talent i inversions com a horitzó-, Colau canvia el focus de l’administració municipal al teixit local: mipimes, autònoms, start-ups i economia social i solidària. Els socialistes aprecien el turisme, si bé pretenen reconduir-lo cap a models d’alt valor afegit “que deixin més diners a la ciutat”; on els Comuns són explícits en la seva càrrega contra la massificació turística. La llista de l’actual alcaldessa no es resigna i sosté el polèmic 30% d’habitatge social a les noves promocions com a model d’èxit contra el forassenyat preu del lloguer, mentre que l’ex primer tinent exigeix “fer pactes amb els privats, no obligar-los a res” – i si bé reconeixen les bondats de la idea, acusen la seva “mala execució”-.
La minsa coincidència en l’impuls per la reindustrialització de l’economia de la ciutat, que comparteix la majoria de les forces polítiques que s’hi presenten, no sembla suficient per justificar un govern conjunt que comparteixi un model a quatre anys vista. Un nou pacte, doncs, faria bones les acusacions de les forces polítiques que asseguren que el pacte Colau-Collboni no és el d’un govern, sinó el d’un repartiment de funcions que s’executen les unes a l’esquena de les altres. Quatre anys més del consistori vermell i morat, doncs, podrien repetir la temuda tessitura de, a una qüestió als Comuns sobre qualsevol política municipal, rebre com a resposta “això ho porta el PSC” -o viceversa-.
Maragall i Colau, reindustrialitzar una ciutat diversa
El candidat republicà Ernest Maragall i l’actual alcaldessa, tot i les escenificades diferències per part del primer, comparteixen una important part del diagnòstic sobre les necessitats del model productiu de la ciutat. En una càrrega contra el monocultiu turístic -Maragall és contundent quan parla de “governar” el sector, mentre que Colau i el seu equip aspiren a desterrar la “massificació turística” de la ciutat- ambdues candidatures fan de la reindustrialització de la ciutat un projecte nuclear per als pròxims quatre anys. A la cerca del 15% del PIB al sector secundari -molt lluny del prop de 20 on se situa la mitjana catalana, i també per sota del 16% i escaig que registra l’Estat espanyol- el republicà vol ser la corretja de transmissió del Pacte Nacional per a la Indústria a Barcelona, especialment en els camps de la producció 4.0 i els sectors sostenibles. Una màxima compatible amb iniciatives dels comuns com la compra de naus al Besòs per a iniciatives de nova indústria i l’impuls de tot un sector empresarial dedicat a l’eficiència energètica a la ciutat. Ambdues candidatures, a més, aspiren a fer aquest camí de la mà del teixit empresarial de la ciutat, format en la seva immensa majoria per minipimes i autònoms. Mentre que ERC planteja una estratègia conjunta de creixement -en línia amb les demandes patronals- Colau posa sobre la taula ajudes en la millora de la liquiditat o assistència en el complicat procés de digitalització.
Més escletxes apareixen a l’hora d’apaivagar la crisi de l’habitatge a la ciutat. Maragall s’ha compromès durant la campanya a la construcció de 20.000 habitatges a la ciutat -en una iniciativa “capitanejada pel consistori, però executada pel sector privat”-, mentre que Colau no contempla liderar un procés constructiu tan ambiciós, i sí que es proposa, per exemple, la reconversió de locals en desús en habitatges en zones sense gaire densitat comercial. Això sí, dels 20.000 habitatges compromesos pel republicà, 8.000 estarien destinats a habitatge social i assequible -als volts del criticat 30% que sosté la candidatura dels Comuns-. També comparteixen la recuperació dels pisos turístics i el foment a l’habitatge permanent en els usos dels immobles, un altre pont entre el programa econòmic i la regulació turística. Més enllà de l’habitatge, apareixen també punts en comú en l’impuls de models de comerç local i la implantació de serveis de proximitat als districtes de la ciutat per “redistribuir” l’activitat econòmica barcelonina.
La vella sociovergència o les empreses en el centre del mandat
Una de les queixes que més han protagonitzat alguns partits és l’abandonament de les empreses que ha mantingut Colau durant els vuit anys de mandat. En aquest sentit, s’ha culpabilitzat a l’alcaldessa del refredament de les relacions entre l’administració pública i les empreses. És per això que una de les aliances en clau econòmica que podria funcionar de cara a la millora del teixit empresarial seria entre Collboni, candidat del PSC i Xavier Trias, candidat de Junts. Ambdós candidats han posat molt d’èmfasi en la necessitat de recuperar la confiança empresarial en Barcelona. Tant per Trias com per Collboni, la relació entre l’ajuntament i les empreses és millorable, una situació que podria portar aquesta coalició a prioritzar el creixement empresarial de la ciutat.
El PSC i Junts també comparteixen sensacions envers la millora de les infraestructures barcelonines. En concret, Collboni i Trias coincideixen a reclamar l’ampliació de l’Aeroport del Prat, una de les infraestructures que més debat ha creat abans i durant la campanya electoral. Segons el PSC, l’aeroport és una part essencial del creixement de la ciutat i sobretot de la seva economia. A més, Collboni reconeix que cal ampliar la infraestructura per tal d’atraure molta més inversió estrangera, com ja ha passat amb el MWC. Trias comparteix la visió del PSC i assegura que cal prendre mesures perquè es desencalli aquest projecte, ja que pot suposar una gran injecció de diners a la capital catalana.
Un pacte només per la independència
La independència de Catalunya encara és una qüestió que es manté en el programa d’alguns partits. Com en altres ocasions, aquesta sola cosa en comú podria fer que s’aconseguís un pacte entre dues candidatures que, aparentment, demanen coses completament diferents. Aquest és el cas d’ERC i Junts, és a dir, Ernest Maragall i Xavier Trias, ambdós líders de moviments independentista a Barcelona, tot i que des de perspectives completament diferents. En aquest aspecte, els partits no tenen res a veure: Mentre Trias defensa el teixit empresarial i l’ampliació de l’aeroport, Maragall assegura que calen polítiques públiques més fortes i no veu clar el canvi del Prat. Tot i això, podrien apropar posicions per tal d’obtenir un govern independentista al capdavant de la capital catalana.
Precisament la independència de Catalunya es converteix en un paràmetre que podria separar partits. I és que Trias podria tenir una possibilitat de pactar amb Daniel Sirera, candidat del PP, però sempre que renunciï a la independència com a un dels eixos centrals de la candidatura. En unes declaracions a l’ACN, Sirera assegurava que s’obriria a parlar de donar suport “si Trias renuncia a coses”. Entre les qüestions que Sirera li exigia que deixi de banda hi ha el programa independentista de Junts: “Que no s’apliqui en res, cap punt”, reiterava el candidat del PP.
