El ministeri de Treball es prepara per recórrer al Tribunal Constitucional la sentència del Suprem que impedeix a la inspecció de treball entrar al domicili social de les empreses sense autorització judicial. Aquesta sentència recorda que el principi constitucional de la inviolabilitat del domicili també és d’aplicació a les persones jurídiques, tal com reconeix àmpliament la jurisprudència actual. Que el ministeri consideri que això és un obstacle i no una garantia diu molt sobre com concep la seva relació amb el teixit empresarial.
Aquest periple s’inicia el 23 d’octubre de 2024, quan la inspecció de treball va entrar juntament amb la policia nacional a una nau industrial a València que constituïa alhora el domicili social i el centre de treball d’una societat. Va fer-ho sense consentiment del titular i sense autorització judicial, per investigar altes i baixes de treballadors d’una altra empresa. És a dir: van entrar per la porta d’una companyia per buscar irregularitats d’una tercera. En realitat, aquesta mena de qüestions són el resultat d’una manera d’entendre el país pel qual els administradors tenen la potestat de fer i desfer a conveniència, fins i tot quan les seves actuacions impliquen entrar i sortir de propietats privades o utilitzar els diners d’altri.
La mateixa administració que es procura dret d’entrada lliure als recintes empresarials manté amb aquestes empreses una relació financera igualment asimètrica. La setmana passada es va revelar que el govern central va desviar milers de milions d’euros dels fons Next Generation per pagar pensions mitjançant dues modificacions de crèdit justificades com a “necessitats ineludibles” per la pròrroga pressupostària. Els fons europeus, que van ser dissenyats per transformar el teixit productiu enmig d’una situació crítica de competitivitat industrial, van quedar aparcats als comptes de l’Estat per evitar emetre deute en un context de tipus d’interès alts. Cada mes de retard a pagar un fabricant ceràmic, una metal·lúrgica o una paperera era un mes més sense haver d’anar al mercat primari a col·locar bons.
El cost d’aquesta operació no l’ha sufragat l’Estat: l’han pagat les empreses. En un PERTE tipus de cinc o deu milions d’euros amb una intensitat d’ajut del 50%, dilatar un any el cobrament de la subvenció des de la finalització del projecte significa un forat de tresoreria d’entre 2,5 i 5 milions d’euros. Com que ni proveïdors, ni nòmines, ni la resta d’obligacions corrents poden esperar, l’empresa ho cobreix amb finançament bancari, generant un cost en interessos d’entre 100.000 i 200.000 euros. L’empresa avança els diners, paga interessos al banc per avançar-los, i l’administració cobra el reembossament de Brussel·les molt abans de transferir-lo al beneficiari final. El joc de mans resulta en capital circulant gratuït per a l’Estat alhora que genera una despesa financera real per al teixit productiu, aquells qui inicialment s’havia convingut que necessitaven ajuda en un moment complicat.
Podríem discutir si som davant d’un autoengany o d’una dosi generosa de cinisme. En tot cas, el que està fora de discussió és que la realitat empresarial, basada a entrar i sortir de les oficines a discreció com si fossin el menjador de casa seva, a posar la mà a la butxaca de les empreses quan van justos de diners per pagar les pensions i tornar-los quan els convé, dista molt del discurs projectat. Cada legislatura s’estrena un nou pla de reindustrialització, cada discurs ministerial celebra la indústria com a columna vertebral de l’ocupació de qualitat i de la sobirania estratègica europea.
La indústria no necessita més plans estratègics escrits a la Moncloa: necessita que quan algú toqui a la porta, esperi que li obrin; que quan algú té un embolic de circulant, el demani abans d’agafar-lo prestat i pagui els respectius interessos.
