Hi ha una ètica obscena en les filtracions interessades que perpetren o permeten determinats agents de la policia judicial i determinats jutges. Una obscenitat que pretén justificar les investigacions, però, que, de fet, converteixen en culpables davant l’opinió pública els investigats. Amb una impunitat total i amb una displicència de pinxo que, per desgràcia, caracteritza moltes de les altíssimes investigacions que es fan i es desfan a Espanya. I que contrasta amb la severitat amb què aquestes mateixes instàncies van jutjar el fiscal general de l’Estat.
Això és tan innegable en el cas que ara afecta José Luis Rodríguez Zapatero com ho és la presumpció de culpabilitat que afecta algunes unitats de la policia espanyola i l’alta cúpula del poder judicial, la que s’ha enramat per l’Audiència Nacional –tribunal que ha convertit l’excepció d’existir en regla– o el Tribunal Suprem.
Igualment innegable és la voracitat que exerceixen algunes d’aquestes unitats i una part d’aquesta judicatura quan es tracta de dissoldre amb àcid l’entorn del president Pedro Sánchez, on, una de dues, o no hi ha cap innocent o més val no acostar-s’hi per no posar-se a tret de la partidització d’agents del desordre públic i magistrats sectaris.
Dit tot això, però, també en el cas de Zapatero caben moltes altres reflexions i interpretacions. L’expresident ha estat, sí, el referent ideològic de la política i la manera de fer de l’actual president del govern espanyol, Pedro Sánchez, però no només d’ell, també d’una certa esquerra mundial que pretén aturar l’onada creixent de populisme i extrema dreta amb aquests oracles.
Si per un moment Rodríguez Zapatero n’ha estat conscient, si en algun moment ha considerat que el seu exemple servia per a alguna cosa, l’expresident espanyol s’ha equivocat de bon tros. Perquè no es pot estar al plat i a les tallades, ni es pot exercir de mediador, d’estadista i de referent ideològic i ètic de la humanitat mentre es cobren comissions per les mediacions exercides.
El lobbisme –és a dir, el conjunt d’accions dutes a terme per un lobby per persuadir els poders públics perquè legislen o emprenguen una acció determinada en benefici dels seus clients– pot ser lícit, però aquesta legitimitat sempre es mou en territoris ambigus i s’enterboleix segons qui en fa ús. Se n’ha parlat i se n’hauria de parlar molt més. Està legislat a Catalunya, que en va ser pionera, a Espanya i a la Unió Europa. Hi ha registres de grups d’interès, reglaments de transparència obligatòria i controls més o menys efectius. Als Estats Units, que és el país on el lobby és una modalitat quasi nacional, es va aprovar la legislació més antiga, que pretén ser la més estricta, en aquest àmbit.
Però tota aquesta prevenció, tota aquesta contenció, no arronsa els pocs escrúpols d’alguns comissionistes que es mouen en tots els àmbits. En la política activa, en la derivada i en l’expolítica. Sovint ajudant el finançament dels partits i sovint autofinançant-se. Algunes conductes, poc o molt delictives, no s’han inquietat davant una legislació que es pretén tan efectiva.
Va ser el mateix José Luis Rodríguez Zapatero qui, arran de la crisi de 2010, va decidir rebaixar encara més el sou dels presidents del govern espanyol, que s’ha mogut des d’aquell moment entre els 80.000 i els 90.000 euros bruts anuals. És un sou que molts consideraran “excessiu” –“per al que fan…”– i que uns altres, de més sensats, estimen escàs per a la responsabilitat que comporta.
Aquest sou és vitalici i tots els presidents de govern espanyol el poden acceptar. Alguns ho han fet i uns altres, com Mariano Rajoy, han decidit tornar a la seua ocupació anterior. En tot cas, a allò que no han renunciat alguns presidents –Felipe González o José María Aznar– és a fer de lobbistes, una decisió que qüestiona l’efectivitat del sou públic que reben. És en aquesta la decisió que els fa entrar en un terreny ple d’ambigüitats calculades i sovint de desconfiances plenament justificades.
Fins a quin punt és ètic que la primera autoritat de l’executiu es beneficie després, quan ha deixat el càrrec, de les seues connexions i influències per lucrar-se? Fer-ho no ha de ser necessàriament il·legal, però pot ser molt més qüestionable èticament. Hi ha massa punts pocs clars en aquestes accions. Però, si en el cas d’alguns altres aquestes activitats mouen al recel, en el cas de José Luis Rodríguez Zapatero són més reprovables moralment. Perquè el referent polític i ètic de Pedro Sánchez i de la part del PSOE que controla no pot fer de lobbista alhora en negocis que sempre es mouen entre els àmbits públics i els privats.
Mentre Zapatero no declare davant el jutge i després no aclaresca públicament els dubtes que s’han obert amb la investigació policial els indicis no permeten conclusions definitives. Però, en tot cas, queda clar que l’expresident, en nom de tota l’ètica que sempre ha esgrimit, feia de lobbista.
Encara que Felipe González, amb l’altivesa i el cinisme que el caracteritzen, no li veja “la capacitat per a muntar una enginyeria financera com la que estem veient”, José Luis Rodríguez Zapatero sí que ha treballat amb el peritatge necessari per invalidar les seues lliçons d’ètica.
