Aquesta setmana s’han fet públics els resultats de l’informe PISA 2025. Els estudiants espanyols han obtingut 451 punts en comprensió lectora, 457 en matemàtiques i 477 en ciències. Respecte del 2022, representen caigudes de 23, 16 i 7 punts, respectivament. L’OCDE estima que 20 punts representen aproximadament el ritme mitjà d’aprenentatge d’un alumne de 15 anys durant un curs escolar. En només tres anys, per tant, Espanya ha retrocedit en lectura una magnitud de l’ordre de més d’un curs d’aprenentatge.
Si ampliem el focus a la darrera dècada, la perspectiva és encara més alarmant. La tendència calculada per l’OCDE entre 2015 i 2025 mostra una caiguda de 42 punts en lectura, 27 en matemàtiques i 15 en ciències. Prenent com a referència els 20 punts per curs, parlem d’un ordre de magnitud de més de dos cursos en lectura i de més d’un en matemàtiques. En el conjunt comparable de 35 països de l’OCDE, els descensos són de 27, 24 i 7 punts. És a dir, el deteriorament és internacional, però a Espanya ha estat especialment intens, sobretot en comprensió lectora. Una dada especialment reveladora és que, per al conjunt de l’OCDE, PISA 2025 registra la puntuació mitjana més baixa observada fins ara en les tres competències bàsiques, cosa que indica que el problema és molt més profund que una mala collita puntual d’Espanya.
Aquesta caiguda a escala global és rellevant perquè obliga a introduir dos matisos per contextualitzar els resultats. El primer és que atribuir tot el deteriorament a una particularitat del sistema educatiu espanyol seria un error. La davallada és internacional i afecta també països que tradicionalment han excel·lit en l’àmbit educatiu. El segon seria utilitzar aquesta tendència global per restar importància al problema espanyol. Espanya no només baixa, sinó que en àmbits centrals baixa més que el seu entorn.
Aproximadament un terç dels estudiants espanyols no arriba al nivell mínim de competència en matemàtiques i una proporció semblant no ho fa en lectura. A l’altre extrem, els alumnes d’alt rendiment continuen sent pocs. El deteriorament afecta, per tant, tant els mínims que un sistema educatiu hauria de garantir com la seva capacitat per generar excel·lència.
I Catalunya? No ho sabem amb prou fiabilitat. Aquesta és probablement una de les conclusions més escandaloses i incòmodes de l’informe. L’OCDE estableix que les exclusions de la població objectiu no haurien de superar el 5%. A Catalunya, la taxa d’exclusió dins dels centres ha passat del 5,6% el 2022 al 23,2% el 2025. El problema és prou greu perquè l’OCDE hagi decidit directament no publicar resultats separats per a Catalunya. Després d’anys de debat sobre el deteriorament educatiu català, el resultat és que en una de les principals avaluacions educatives internacionals no podem saber de manera comparable on som. El Departament ja ha cessat la seva secretària general i ha obert tres expedients disciplinaris, però una fallada institucional d’aquesta magnitud, amb errors en diverses fases del procés i advertiments que no van ser atesos, obliga a aclarir fins al final les responsabilitats polítiques i administratives i, si escau, exigir-ne més. L’avaluació serveix de poc si ni tan sols som capaços d’avaluar correctament.
Sobre les causes, l’informe PISA és força prudent, però ofereix algunes pistes sobre aquesta tendència. La caiguda en lectura és especialment intensa en tasques amb textos llargs i, en determinats períodes, en aquelles que exigeixen integrar diverses informacions i reflexionar-hi. Entre 2018 i 2025 augmenta clarament la proporció de respostes ràpides i incorrectes, mentre disminueixen l’esforç declarat i alguns indicadors de perseverança, i apareixen indicis de més dificultats per mantenir una atenció sostinguda. L’OCDE també posa el focus en els canvis en els hàbits de lectura, les distraccions digitals, els problemes de disciplina i una major complexitat de les aules. I recorda una cosa important: la tendència descendent ja havia començat abans de la pandèmia. La COVID-19 pot haver-la agreujat, però no l’explica tota.
Hi ha, a més, una paradoxa sobre l’equitat. Espanya presenta desigualtats socioeconòmiques de resultats relativament reduïdes en comparació amb molts països. Però una bretxa més petita no sempre és una bona notícia. L’OCDE observa que recentment part de la reducció de les diferències s’explica perquè els alumnes més afavorits han empitjorat, no perquè els més desafavorits hagin millorat. Igualar és desitjable quan significa elevar els que estan a baix, no quan tothom convergeix cap avall.
La resposta, per tant, difícilment serà una nova gran reforma legislativa. Caldria reforçar fonaments com la lectura llarga i comprensiva, les matemàtiques, els coneixements sòlids, la concentració i la disciplina acadèmica. Prioritzar la profunditat sobre currículums inabastables, protegir les classes de distraccions evitables, reforçar la capacitat dels professors per explicar i gestionar l’aula, dirigir els recursos allà on siguin més necessaris i utilitzar la tecnologia i la intel·ligència artificial com a eines que ajudin a pensar, no que evitin haver de fer-ho.
És evident que PISA no és una mesura perfecta de la qualitat d’un sistema educatiu, però quan durant una dècada els indicadors importants apunten en la mateixa direcció, discutir sobre les imperfeccions del termòmetre és una manera força poc útil d’ignorar la febre.
