L’esclat del conflicte a l’Orient Mitjà ha tornat a activar un vell conegut de la nostra política econòmica. Davant una pujada sobtada dels preus de l’energia, el Govern respon amb una combinació de rebaixes fiscals i ajudes generalitzades. El nou paquet aprovat – valorat en 5.000 milions d’euros – inclou una reducció de l’IVA dels carburants i de l’electricitat al 10%, així com subvencions directes a sectors intensius en energia. La intenció és clara: alleugerir la factura de llars i empreses. La qüestió rellevant és fins a quin punt aquestes mesures aconseguiran realment aquest objectiu.
En aquest sentit, la clau no és política, sinó econòmica. Quan es redueix un impost indirecte com l’IVA, l’efecte sobre el preu final no és automàtic ni complet. Tot depèn de com es reparteixi aquesta reducció entre consumidors i productors. I això, al seu torn, depèn de les elasticitats d’oferta i demanda.
En mercats com el dels carburants, la demanda és relativament inelàstica a curt termini. Això vol dir que els consumidors tenen poca capacitat d’ajustar el consum immediatament quan el preu puja. L’oferta, en canvi, està condicionada per factors globals, com el preu del cru, la capacitat de refinatge, o la logística, cosa que també la fa poc flexible en el curt termini. En aquest context, una part significativa de la rebaixa fiscal pot no traslladar-se als consumidors, sinó quedar-se en els marges de la cadena de distribució.
Això no és una sospita teòrica. L’evidència empírica – incloent episodis recents a Espanya – mostra que els descomptes generalitzats en carburants sovint es traslladen només parcialment als preus finals. El resultat és que una part dels recursos públics acaba beneficiant els intermediaris en lloc dels consumidors. Per això, l’efecte distributiu real de la mesura pot ser molt diferent del que es pretén.
Hi ha un segon problema, menys visible però igualment important: el cost d’oportunitat. Destinar 5.000 milions d’euros a rebaixes generalitzades implica renunciar a altres usos potencialment més eficients dels recursos públics. Per exemple, transferències directes focalitzades en les llars vulnerables, que són les més afectades per l’encariment de l’energia i les que tenen menys capacitat d’ajustar el seu consum.
Les rebaixes generalitzades tenen, a més, un component regressiu. Les llars amb més renda consumeixen més energia en termes absoluts – més quilòmetres recorreguts, habitatges més grans – i, per tant, capten una part més gran del benefici total. En altres paraules, una política dissenyada per alleugerir el cost de la vida pot acabar transferint més recursos als qui menys ho necessiten.
També hi ha una qüestió d’eficiència dinàmica. Si el senyal de preus que reflecteix l’escassetat energètica es dilueix mitjançant subvencions o rebaixes fiscals, es redueixen els incentius per ajustar el consum o invertir en alternatives més eficients. Això pot ser especialment problemàtic en un context en què la transició energètica exigeix, precisament, canvis en els patrons de consum.
Evidentment, res d’això implica que no s’hagi d’actuar. Les crisis energètiques tenen efectes reals i immediats sobre l’economia i, en particular, sobre els col·lectius més vulnerables. Però la forma de la intervenció importa tant o més que la seva magnitud. Les ajudes focalitzades, temporals i dissenyades per corregir problemes concrets solen ser més eficients, i més equitatives, que les rebaixes generalitzades d’impostos.
Les mesures més visibles i immediates són sovint les menys eficients. Reduir l’IVA és senzill d’explicar i ràpid d’aplicar. Però en economia, com en d’altres àmbits, allò que és intuïtiu no sempre és el que funciona millor.
