En la roda de premsa que CaixaBank convoca semestralment -coincidint amb els altres bancs la una cita que repassa els beneficis de cada entitat– el seu conseller delegat, Gonzalo Gortázar, va demanar al nou govern de l’Estat “que continuï prioritzant el creixement econòmic”. La petició fa somriure. Des de quan l’executiu espanyol -aquest o els seus antecessors- ha prioritzat el creixement econòmic? A tot estirar els successius governs -d’un color o un altre- han prioritzat justament la gran empresa per assegurar-se’n una certa fidelitat o, en uns altres moments, per garantir-ne els resultats des de la intromissió que Felipe González i després José María Aznar van aplicar amb l’ajuda tarifària i adjudicatària del BOE.
Com tothom amb un mínim de criteri sap, el Butlletí Oficial de l’Estat a Espanya funciona com el gran regulador de la gran economia i beneficia o perjudica segons unes prioritats que tenen poc a veure amb el “creixement”. Molt ha variat l’intervencionisme de l’Estat en l’economia espanyola des de l’autarquia de postguerra de la dictadura del general Franco, però poc han canviat les intencions pel que fa al dirigisme i a un control que només la desregulació de la Unió Europea ha permès controlar en part.
El conseller delegat de CaixaBank considera que el creixement que proposa permetria “ajudar l’economia i millorar-ne considerablement la productivitat”. Podria ser. Podria ser si les mesures que adoptara aquest nou govern -que encara és una incertesa- tingueren realment aquesta intenció. Sobretot, considerant que a Espanya el 2020 la productivitat se situava més de deu punts per sota de l’alemanya i més de quinze per sota de la dels Estats Units.
La taxa de productivitat espanyola reflecteix un dèficit -una impotència- crònic i es manté sempre per sota de les altres economies de referència. En el darrer exercici amb dades en els registres de l’Oficina Estadística Europea Eurostat, corresponent a l’any 2021, la productivitat espanyola se situava en el 93 punts, en referència als 100 de la Unió i, encara pitjor, als 106’7 de l’Eurozona.
L’Eurostat concloïa en aquell informe que a Espanya la inversió en R+D+i era “reduït” i a puntava també cap a “ineficiències del mercat laboral” i a “menors dotacions en infraestructures”. Pel que fa a aquesta darrera dada, és cansat i sobrer recordar els desajustaments entre les inversions públiques a la capital de l’Estat i a les zones on realment cal dotar aquesta economia productiva de prou recursos per fer-la més competitiva. Les causes que expliquen aquesta mancança són cròniques, sí, però és obvi que una de les que més hi incideixen és precisament la falta de voluntat real dels governs espanyols per afavorir el creixement real i estructural d’aquestes zones.
Per desgràcia, qualsevol observador mínimament sensat sap que prou faria el pròxim govern -coneixent de partida les pràctiques habituals del PSOE i del PP- si aplicara amb una certa efectivitat les mesures que la Unió Europea demana a Espanya per evitar recessions i mals superiors en els pròxims anys. Reformes en la fiscalitat i en les pensions, amb la intenció que aquest darrer condicionant, que cada absorbeix més pressupost públic, no acabe perjudicant de manera irreversible el creixement de l’economia, l’única garantia per mantenir les prestacions socials.
Gonzalo Gortázar demana al pròxim govern espanyol que “continue prioritzant” el creixement econòmic. No s’acaba d’entendre en el context actual què vol dir exactament el verb “continuar”. En tot cas, la petició sempre és recomanable. Com diuen allà on haurien d’afrontar el problema, por pedir que no que quede.
