L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal ha confirmat fa poc que Espanya compleix formalment la denominada regla de despesa de pensions. La despesa neta en pensions entre 2022 i 2050 se situa en el 13,0% del PIB, per sota del límit legal del 13,3%. Per tant, segons la normativa aprovada amb la reforma de les pensions, no cal activar mesures correctores addicionals. Sobre el paper, objectiu assolit.
Tot i així, la mateixa AIReF afegeix immediatament després que complir la regla no garanteix la sostenibilitat del sistema ni de les finances públiques. De fet, l’organisme torna a advertir que el deute públic podria arribar al 123% del PIB el 2050 i que el dèficit públic s’elevaria fins al 6,6% del PIB en un escenari de polítiques constants. És a dir, la regla es compleix i, al mateix temps, la sostenibilitat continua deteriorant-se.
Aquest aparent contrasentit posa de manifest un problema de disseny. La regla actual només observa una part molt concreta de la realitat, que no és altra que la despesa pública en pensions un cop descomptat l’impacte estimat d’algunes mesures d’ingressos. Tanmateix, no té en compte l’evolució del deute, el dèficit públic ni les necessitats globals de finançament de l’Estat.
La despesa pública en pensions passarà del 13,0% del PIB actual al 16,4% del PIB el 2050. El nombre de pensions augmentarà des dels 11,6 milions actuals fins als 17,4 milions. Paral·lelament, l’envelliment també pressionarà altres partides públiques. La despesa sanitària augmentarà fins al 7,9% del PIB i els serveis de dependència arribaran a l’1,6%.
L’envelliment afegirà 52 punts de PIB a la ràtio de deute públic fins al 2050. Només les pensions explicarien prop de 34 punts d’aquest increment. Aquestes són les xifres rellevants per entendre el repte fiscal que afronta Espanya durant les pròximes dècades.
Els defensors de la reforma argumenten que l’augment de la despesa quedarà compensat per nous ingressos. Certament, l’AIReF estima que les mesures aprovades des de 2020 aportaran, de mitjana, un 1,6% del PIB addicional entre 2022 i 2050. El Mecanisme d’Equitat Intergeneracional aportaria un 0,4% del PIB, la reforma de les cotitzacions dels autònoms un 0,3%, l’augment de les bases màximes un altre 0,3% i les transferències estatals un 0,3%.
Aquests ingressos no eliminen el problema de fons, ja que una part important del finançament futur requerirà transferències implícites addicionals des de l’Estat cap al sistema de pensions. Aquestes transferències passarien de l’entorn del 0,7% del PIB actual fins al 3,0% del PIB el 2050. El problema no desapareix. Simplement es trasllada d’una partida pressupostària a una altra.
L’informe també assenyala una segona contradicció important. La regla de pensions pot complir-se i, al mateix temps, incomplir el nou marc fiscal europeu. Mentre la regla estatal mira exclusivament una rúbrica de despesa, Brussel·les analitza el conjunt dels comptes públics i pren el deute com a àncora principal. Són dues lògiques diferents que poden conduir a conclusions oposades. Per això la proposta final de l’AIReF és especialment significativa. L’organisme planteja reformar la regla perquè deixi de funcionar com una peça aïllada i passi a integrar-se plenament dins del marc fiscal europeu. La sostenibilitat no es pot mesurar observant només una partida concreta de despesa. Cal analitzar conjuntament ingressos, despeses, dèficit i deute.
La qüestió rellevant no és si la regla es compleix. El que importa és si les finances públiques són sostenibles. I l’AIReF deixa ben clar que una cosa no implica necessàriament l’altra. Per tant, si és perfectament possible complir la regla i continuar acumulant desequilibris, és evident que aquesta regla té poca utilitat pràctica per analitzar la sostenibilitat fiscal.
