Aquesta setmana, en el marc del Semestre Europeu, s’han fet públiques les anàlisis i recomanacions de la Comissió Europea sobre l’economia espanyola. Com ja s’ha posat de manifest en altres anàlisis, la situació macroeconòmica ofereix una conclusió aparentment paradoxal. Espanya és avui una de les economies que més creix de l’Eurozona i, alhora, continua arrossegant alguns dels seus problemes estructurals més importants, els sospitosos habituals que apareixen de manera recurrent als informes dels organismes internacionals i que ja trobàvem en els mateixos documents fa cinc o deu anys.
L’any 2025 el PIB va créixer un 2,8%, i la Comissió preveu un creixement del 2,4% per al 2026. L’ocupació també continua avançant amb força. La taxa d’ocupació ha arribat al 72,4% i l’atur ha baixat per sota del 10% per primera vegada en més d’una dècada. El dèficit públic s’ha reduït fins al 2,4% del PIB i el deute públic ha baixat al 100,7%.
A primera vista, el panorama sembla molt positiu, però la Comissió insisteix que el debat important no és tant el ritme de creixement actual com la qualitat d’aquest creixement.
El principal problema segueix sent la productivitat, un tema que hem tractat en aquesta mateixa columna (aquí i aquí). Tot i que Espanya ha crescut més que altres grans economies europees després de la pandèmia, bona part d’aquest creixement prové de l’augment de la població i de l’ocupació, no pas d’una millora significativa de la productivitat per treballador. De fet, la productivitat laboral continua pràcticament estancada i se situa en el 96,4% de la mitjana de la Unió Europea. En bona part, es tracta d’un creixement extensiu, basat en afegir nous recursos, en comptes de fer servir de manera més eficient els recursos existents (creixement intensiu).
Aquesta debilitat està estretament relacionada amb un altre dels grans reptes: la innovació. La despesa total en R+D representa l’1,5% del PIB, lluny del 2,24% de la mitjana europea. Encara més preocupant és la situació de la inversió privada. Les empreses espanyoles només destinen un 0,84% del PIB a activitats de recerca i desenvolupament, davant de l’1,49% de la mitjana de la UE. El resultat és una economia amb poques patents, escassa transferència tecnològica i dificultats perquè les empreses innovadores creixin i es converteixin en actors globals.
La crisi de l’habitatge és l’altre gran tema que travessa l’informe. Durant anys s’ha tractat principalment com una qüestió social. La Comissió hi afegeix una dimensió econòmica que sovint rep menys atenció. Quan els treballadors no poden accedir a un habitatge assequible a les zones on hi ha més oportunitats laborals, la mobilitat es redueix i l’assignació del talent esdevé menys eficient. D’altra banda, el parc d’habitatge social representa només entre l’1,5% i l’1,7% del total, molt lluny del 6% o 7% habitual en molts països europeus. Al mateix temps, l’oferta continua limitada per la manca de sòl disponible, la lentitud dels permisos administratius i els obstacles urbanístics. No és casualitat que la principal recomanació de Brussel·les sigui augmentar l’oferta d’habitatge, simplificar els procediments i ampliar el parc d’habitatge social i assequible.
També hi ha un advertiment fiscal de fons. L’evolució actual dels comptes públics és relativament favorable gràcies al creixement econòmic, però el problema real apareix quan es mira més enllà dels pròxims anys. La Comissió estima que la despesa vinculada a l’envelliment augmentarà aproximadament tres punts de PIB fins al 2040. La despesa en pensions podria acostar-se al 17% del PIB el 2070, molt per sobre de la mitjana europea, en línia del que esmentàvem la setmana passada sobre l’anàlisi de l’AIReF.
Finalment, l’informe posa el focus en la transició energètica. Espanya és una potència renovable. El 54,9% de l’electricitat generada el 2025 va provenir de fonts renovables. Tanmateix, la Comissió alerta que el repte ja no és instal·lar més capacitat eòlica i solar. El coll d’ampolla es troba ara a les xarxes, l’emmagatzematge i les interconnexions. La capacitat d’emmagatzematge és de només 8,15 GW, molt lluny dels 22,5 GW previstos per al 2030, mentre que la interconnexió elèctrica amb la resta d’Europa continua en un modest 3,11%.
Espanya no es troba davant d’una crisi imminent. De fet, arriba a aquesta etapa en una posició macroeconòmica relativament sòlida. Precisament per això és ara quan té més sentit abordar les reformes difícils. Fer-ho més endavant podria significar desaprofitar un període de bon comportament econòmic per resoldre problemes que fa dècades que arrosseguem. L’habitatge, la productivitat, la innovació, les infraestructures energètiques i l’envelliment continuen sent els grans reptes d’una economia que creix, però que encara no ha trobat la fórmula per convertir aquest creixement en prosperitat sostinguda a llarg termini.
