La Cambra de Comerç de Barcelona ha fet un viatge a un altre món durant quatre anys i acaba de tornar al bruscament Born després d’unes eleccions que no han deixat del tot les coses com eren, però gairebé. La candidatura Eines de País, que ha governat la institució durant quatre anys, ha perdut la darrera batalla electoral contra Va d’Empresa, que liderava Josep Santacreu.
Santacreu ha declarat en les primeres entrevistes que ha concedit que no es considera “un candidat de l’establishment”, perquè ell lidera una llista “transversal” i “plural”. D’un costat, el guanyador de les eleccions té raó, perquè, efectivament, entre els empresaris que integren Va d’Empresa hi ha de tot, fins i tot alguns que es podrien considerar sobiranistes. Però també és indubtable que aquesta opció era considerada per les grans empreses i els poders més o menys fàctics del país com la pròpia, com l’alternativa que podia desbancar l’independentisme d’una de les plataformes socials més vistoses i efectives dins el món econòmic.
Per confirmar aquesta impressió -més aviat, certesa-, només cal preguntar-se què haurien votat els sis membres no electes de les patronals –Pimec i Foment del Treball– si el seu suport haguera estat determinant per decidir la presidència de l’entitat. Encara més: quant de temps haurien trigat les grans empreses del país a ocupar les dues cadires d’or que els corresponen per llei i que fins ara havien deixat desertes perquè els seus vots no podien modificar la política que seguia el ple i el comitè executiu que presidia Mònica Roca.
Igualment, es pot fer un seguiment a l’actitud en aquesta campanya electoral passada dels mitjans de comunicació que s’identifiquen més amb el model econòmic dòcil que se supedita en tot al marc actual de l’Estat.
Josep Santacreu a Barcelona i Ramon Talamàs a Terrassa -l’altra cambra que Eines de País disputava a les llistes oficials amb més possibilitats- s’han decantat per una campanya electoral discreta i efectiva -porta a porta, empresari a empresari-, que ha defugit en tot moment la disputa i el protagonisme públics. Santacreu i Talamàs consideraven que el debat públic els perjudicava perquè podia mobilitzar els petits empresaris i els autònoms de sensibilitat més independentista. Això, per cert, ha impedit el contrast de programes i d’intencions, un element indispensable en dinàmiques democràtiques saludables.
Santacreu i Talamàs l’han encertat. Aquesta vegada la llista auspiciada per l’Assemblea Nacional Catalana a Barcelona no ha comptat amb el factor sorpresa, s’ha hagut de batre contra un oponent únic -les anteriors eleccions hi havia quatre llistes més- i no ha estat capaç de mobilitzar els sectors més crítics amb el model econòmic que imposa l’Estat.
El govern de les cambres, òbviament, va molt més enllà d’una sensibilitat nacional ambiciosa, que qüestione tot allò que pretén convertir l’economia catalana en subsidiària de l’Estat, que de fa dècades beneficia Madrid i perjudica la perifèria amb un desvergonyiment que tira de tos i una impunitat escandalosa. Les cambres estan al servei de les empreses. En aquest sentit, el govern de la de Barcelona ha estat també eficaç, ocurrent, efectiu i gens sectari. Però no n’hi ha hagut prou, perquè, es considere establishment o no Josep Santacreu, els ressorts que articulen les grans empreses i els seus poders en aquest país són poderosos. Molt més poderosos -ai!- que l’economia del país, que es va afeblint després d’acceptar durant dècades una política de fets consumats que només pretén residualitzar-la, amb la complicitat o la resignació de la majoria dels seus representants més significats.
La Cambra de Barcelona havia rodat el món -havia pretès capgirar la realitat, potser amb una ingenuïtat que li ha costat cara-, però ha hagut de tornar al Born habitual. Les empreses catalanes en pagaran la factura. Potser no en atencions ni serveis puntuals, però sí en ambició nacional. Felip V en deu estar ben pagat. Fa pocs dies l’establishment el va festejar en un acte que esmussava. Quan torne a Barcelona tindrà una instància més -en aquest cas, representativa- que li retrà vassallatge.
