La sostenibilitat del sistema de pensions espanyol està en dubte des de fa anys. Durant la campanya electoral ha tornat a primera plana després que el candidat del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, mentís descaradament en una entrevista a la televisió assegurant que els governs de Mariano Rajoy van augmentar sempre les pensions en funció de l’IPC. De fet, cal recordar que amb la reforma de les pensions del 2012, el mateix partit popular va capar l’augment de les pensions a un 0,25% anual. Si aquesta norma s’hagués mantingut durant el 2022, els pensionistes de tot l’estat haurien perdut un 8,15% del seu poder adquisitiu. Alhora, de facto, també haurien deixat d’ingressar l’equivalent a una de les pagues anuals.
Tot i això, pel que fa a la salut del sistema actual de pensions es dibuixen dos grans blocs dins dels partits que es presenten a les eleccions d’aquest diumenge. Per una banda, el bloc progressista, liderat per PSOE i Sumar, que aposten per continuar amb la seva tasca de govern dels últims anys, enfocat a una senda d’augmentar els ingressos del sistema per sobre de les retallades. Per l’altre costat, els partits de dretes espanyols ja han avisat per activa i per passiva que el seu objectiu serà revertir totes les reformes dels últims anys i tornar al sistema de la majoria absoluta del PP.
De fet, tant és així que el ministre de la Seguretat Social, José Luis Escrivá, ha assegurat aquest mateix dimecres ha mostrat la seva “por” al fet que si el futur govern el lidera el PP, les dretes reverteixin la reforma de les pensions impulsada per ell mateix. “La por és que alternatives al govern actual poguessin posar en risc” tota la feina, ha assegurat, que ha fet en els últims anys. A més, ha lamentat que els programes electorals de PP i Vox tenen “inconcrecions i ambigüitats” en matèria de pensions.
Confrontació de dos blocs
Des del món del treball, el secretari de Treball i Economia de CCOO, Ricard Bellera, opina que el sistema actual “és robust” i que de cara als pròxims anys no caldrà fer cap mena de canvi. Aquesta fortalesa del sistema, apunta, es deu a la recerca d’augmentar els ingressos de la Seguretat Social i que, per tant, des del sindicat estan “molt a gust” amb l’última reforma, ja que genera “estabilitat”. A més, també assegura que la millor fortalesa pel sistema és tenir 21 milions d’afiliats que s’han de traduir en carreres laborals “llargues i de qualitat”. Pel que fa a la possibilitat d’augmentar l’edat de jubilació, Bellera no en vol sentir ni a parlar. De fet, recorda que actualment el debat no és aquest, sinó començar a reduir la setmana laboral a quatre dies, ja que la productivitat ha augmentat molt els últims anys a l’estat.
Per un costat les esquerres espanyoles aposten per mantenir el llegat dels últims anys. En primer lloc, el PSOE porta al seu programa electoral tota la tasca de govern des del 2018, posant èmfasi en la mala herència rebuda per part del PP. Concretament asseguren que la reforma del 2013 suposava un “empobriment constant dels pensionistes”. Més enllà d’això els socialistes es comprometen a mantenir la línia dels últims anys, assegurant que els joves no veuran reduïda la seva pensió futura. Alhora també es comprometen a blindar la revaloració amb l’IPC, reduiran la bretxa de gènere o que augmentaran les pensions mínimes i les no contributives entre d’altres. Finalment, també prometen que acabaran d’implementar totes les recomanacions del Pacte de Toledo.
Els socis dels socialistes els últims quatre anys, Sumar, situen el conflicte en uns termes molt semblants als del PSOE. Per un costat proposen garantir l’augment de les pensions a l’IPC anual. A més, també es comprometen a augmentar les pensions mínimes i no contributives per sobre de la inflació fins a arribar al llindar de la pobresa en cas d’arribar a la Moncloa. També es promourien polítiques per reduir la bretxa de gènere augmentant les pensions de viudetat. Tot plegat estaria sostingut amb un augment dels ingressos de la Seguretat Social, encara que el partit de Yolanda Díaz no especifica com es donaria.
Des del punt de vista acadèmic, Concepció Patxot, professora de la UB i membre del Col·legi d’Economistes, considera que el sistema no és sostenible a llarg termini per culpa del canvi demogràfic que hi ha a l’estat. De fet, assegura que durant els pròxims trenta anys, amb la jubilació dels baby-boomers, hi haurà molts jubilats i, per tant, la despesa augmentarà a l’estat. Tot això també recorda que aquesta sortida del mercat laboral també comportarà que l’atur es redueixi considerablement. Alhora, la seva tesi és que amb tota probabilitat l’estat es vegi obligat a reduir les pensions, encara que defensa fer-ho el mínim possible i indispensable.
Per solucionar el problema amb les pensions, Patxot proposa tres possibles sortides. En primer lloc, la més directa, abaixar les pensions. La segona proposta és “endarrerir la jubilació en funció de l’esperança de vida” i, finalment, fixar un nombre d’anys de cotització obligatòria en funció de l’esperança de vida per poder accedir a la pensió màxima. A més la professora de la UB també assegura que la ciutadania s’ha d’acostumar a estalviar i començar a assumir que probablement les pensions acaben baixant. Aquestes dues últimes propostes, a la pràctica impliquen que una part dels treballadors treballi fins més tard.
Des de la dreta les propostes són francament pobres. El PP, en el seu programa electoral, es compromet a garantir la sostenibilitat del sistema i a revalorar les pensions en el marc del Pacte de Toledo. Tot i això, els candidats del PP han repetit en diverses ocasions que no només estan disconformes amb la reforma de les pensions del PSOE d’enguany sinó que la seva idea de govern és tornar a la del 2012 que ja van establir els populars. Al cap i a la fi, això suposava privatitzar les pensions a llarg termini, ja que en cert moment l’estat no podria garantir-les o serien del tot insuficients per a viure.
Catalunya menja a part
Els partits catalans, per la seva part, aposten per un imaginari diferent. La qüestió no és el model de les pensions espanyol, sinó que passaria si el país fos independent, difuminant el conflicte esquerra-dreta. Per exemple els dos grans partits catalans, ERC i Junts, aposten pel manteniment del poder adquisitiu dels pensionistes amb revisions d’acord amb l’IPC.
Pel que fa a les reivindicacions independentistes, els republicans asseguren que durant que des del 1989 fins al 2018 els governs socialistes i populars espanyols han aprofitat la caixa de les pensions per saquejar-la i dedicar-la altres fins polítics, un fet que consideren “il·legítim i il·legal”. Alhora, creuen que si això no s’hagués produït, el sistema de pensions seria molt més solvent i provocaria un augment de les pensions i es podria avançar l’edat de jubilació. Per part de Junts, recorden que el balanç de les pensions a Catalunya és millor que el del conjunt de l’estat i que si Catalunya fos independent es garantiria les pensions per a tothom.
A conseqüència de la manca de confiança en el sistema espanyol ERC assegura que en una Catalunya independent ells apostarien per un sistema de pensions sostenible, contributiu i universal. Aquestes tres característiques, asseguren els republicans, permetrien unes pensions justes per a tothom. A més, també proposen que cadascú pugui escollir els millors quinze anys laborals per fer el càlcul de la pensió, incrementar les pensions mínim al mateix nivell que l’SMI i traspassar les polítiques d’ocupació a les autonomies.
Per l’altra, des de Junts aposten per una visió radicalment diferent de les dretes espanyoles, ja que proposen un gran acord entre totes les forces polítiques per, d’una vegada per totes, no haver de reformar les pensions a cada canvi de govern, com ja va passar a Europa fa dècades. A més, també reclamen acabar amb el dèficit de la Seguretat Social i que sigui un òrgan independent amb els seus ingressos propis. L’altra gran mesura de Junts pel que fa a les pensions és incloure i factor de sostenibilitat que impliqui augmentar l’edat de jubilació en funció de l’esperança de vida, per garantir els ingressos en tot moment.
