Vicenç Hernández té un currículum carregat d’esforç i de canvis que l’han mogut d’un sector a un altre. La pròpia experiència l’ha fet expert en diversos trams de l’economia, però allò que més el mou i el remou ara és entendre la psicologia econòmica que ens determina el model productiu i les conductes inversores.
Per què la gent va comprar bons de la Nueva Rumasa de José María Ruiz-Mateos si sabien com li havien anat les coses abans?
Molt fàcil. La nostra part emocional ens fa fixar-nos en allò que és més nou, que és més gran, més notori. En un context de tipus d’interès baix, que algú et done el 10 per cent d’interès anual és molt llaminer. Jo en aquells moments vaig anar a Catalunya Ràdio i quan em van preguntar què em semblava tot allò vaig respondre que no me’n refiava. En aquella època jo treballava en una entitat financera i n’hi havia que em deien: “Clar, com que aquest producte fa la competència als del banc, vostè diu el que diu”. I jo els contestava: “Si els tipus estan al 3 per cent i algú t’ofereix una cosa a canvi de pagar-te’n el deu, és sospitós”. Per què algú t’ofereix un interès tan alt? No creus que hi ha una possibilitat alta que no te’ls pagui i per això t’ho ha d’ensucrar?
Aquell home tenia un historial d’impagaments delictius. La Comissió Nacional del Mercat de Valors quan fas aquesta mena d’emissions t’obliga a fer un fullet d’emissions, on has d’explicar l’estat financer de l’empresa i per a què els vols utilitzar. Però ell el que feia servir era el catàleg de fotos de totes les fàbriques que tenia, que en aquell moment eren una desena. La gent veia que allà hi havia un grup empresarial molt fort. I van picar. Després t’exclames al cel. En tot cas, això explica el perquè d’aquesta branca de la psicologia o de l’economia. Els economistes en diuen economia conductual i els psicòlegs, psicologia econòmica. Per evitar històries com aquesta. Estudiem per què hi ha tanta irracionalitat quan invertim.
Sempre ha estat així?
Sempre ha estat així. Per què hi ha hagut tantes bombolles al llarg de la història? Des de les tulipes a Holanda al segle XVII fins ara? Totes tenen un mateix patró. S’arriba a un nivell d’irracionalitat molt alt.
Una irracionalitat altíssima en el cas de Nova Rumasa. Que molts tornen a confiar en algú que ja ha demostrat que és un farsant no té una explicació gaire fàcil…
Aquí s’ajunta irracionalitat i manca de cultura financera. Encara que aquest país ha millorat, en aquell moment –fa quinze anys– era molt baix. Ho continua sent. Perquè vegis com es donen aquests casos d’irracionalitat, tu saps que hi ha un tipus d’operació en borsa que es diu split d’accions. Què és un split? Imagina’t dues empreses. BBVA i Santander, per exemple. L’una cotitza a deu euros i l’altra, a cinc. Si tu preguntes a la gent quina està més barata, et diran que la de cinc. Perquè cinc és menys que deu. Però això no és cert. Una empresa que cotitzi a cinc pot ser més cara que una que cotitza a deu, perquè potser està més sanejada, té més projecció de futur, dona més dividend… Què poden dir els de la que cotitza a deu? “La meva empresa no la compra ningú”. Llavors fan un split. Si tu ja n’ets accionista, jo et dic: “Tu tenies una acció de deu i jo te’n dono dues de cinc”. El que passa és que el nombre d’accions en circulació es multiplica per dos, però això la gent no ho veu. La gent considera que l’acció del BBVA s’ha posat a tir. L’empresa val el mateix, els seus actius són els mateixos, el seu talent intern és el mateix. Tot és igual, però psicològicament fan aquesta jugada, que és legal.
Encara hi ha una jugada inversa, que és el contrasplit. Hi ha empreses que cotitzen a 0’70 euros. En llenguatge borsari això és un txitxarro. Empreses que no vol ningú, perquè “això no val res”. Però resulta que potser és una molt bona empresa per a invertir-hi. Potser té un projecte molt bo, un equip directiu molt bo, està en un sector estratègic important, però, com que val cèntims, no la vol ningú. Què fa aquesta empresa? Demana autorització en borsa per fer el contrari: ajuntar accions per que n’hi hagi menys en circulació a canvi d’augmentar-ne el valor. A l’accionista que ja en té li és igual. Ara tindrà menys accions que valdran més. El seu còmput es queda igual. Però de cara al mercat, aquesta acció ara passa de 0’70 a 3 euros. Aquestes coses són absurdes, però les empreses les fan. És una qüestió psicològica.
Quin món de farsants!
No! Jo no diria això. Tal com hi ha el màrqueting, tal com els envasos dels productes han estat fets per atraure l’atenció del consumidor, al final a l’economia passa igual. Les empreses quan cotitzen què volen? Que la seva acció es mogui. Que hi hagi gent que en compri i que en vengui. Per tant, han de posar aquesta acció maca, atractiva, perquè la gent se les quedi.
És curiós. Després la mateixa gent que va comprar bons de la nova Rumasa quan va al banc a invertir exigeixen fer-ho en valors que no tinguen gens de risc…
Tornem al cas de Ruiz-Mateos. Formalment, allò era una inversió en renda fixa. És a dir, tu inverteixes en un bo, potser de l’Estat o, com en aquest cas, d’una empresa privada, i al cap d’un any, com deien les condicions que anunciava aquest senyor, te’n donen un 10 per cent. Quan tu sents renda fixa, què et diu el cervell? Seguretat. Però, clar, una inversió en renda fixa, ja siga un bo de l’Estat o d’una empresa privada, també té risc. Risc d’impagament. I encara en té un altre, que és el risc del tipus d’interès. Què vol dir? Jo tinc un bo que em torna el 10 per cent del valor. I suposem que es tracta d’una empresa seriosa, no com el cas del senyor Ruiz-Mateos. Si durant aquell temps els tipus canvien, aquell bo cotitza i pot fer-ho a l’alça o a la baixa. Això és el que moltes vegades no entén la gent. Si tu aquell bo, que té un venciment als 12 mesos, l’aguantes aquest temps i l’empresa no ha fet fallida, et paguen el que et van dir. Però què passa si durant l’any vols vendre’t aquesta inversió? Si els tipus han pujat al 20, qui me’ls comprarà? Ningú. Per això quan pugen els tipus d’interès el valor d’aquests productes baixa.
Això va passar molt al finals dels 90, quan s’havien posat molt de moda els fons d’inversió en renda fixa. Les entitats els comercialitzaven molt a gent gran, que és conservadora. En el moment que hi ha moviment de tipus d’interès el valor d’aquells títols que hi ha dins el fons varien. I la gent deia: “Escolti, jo hi vaig posar un milió de pessetes, n’he actualitzat el valor i tinc 800.000!”. Com que els tipus d’interès havien pujat, el valor de la inversió continua igual, però si se’ls volien vendre en aquell moment, cotitzen menys. La nomenclatura pot enganyar…
Com en allò de les participacions “preferents”.
Clar. Tu sents “participació preferent” i quina implicació negativa dones al nom? Cap ni una.
És un esquer, ja es veu..
Exacte!
I tant que el nom fa la cosa: “Preferents”, “prèmium”, “VIP”, Visa or, Visa platí…
Correcte. Totes aquestes coses atrauen la gent. I això ens explica la irracionalitat amb què sovint ens ho miren. De vegades confonem el risc. Hi veien només rendibilitat i no hi veiem el risc. Un 10 per cent a un any quan els tipus eren al 3?! “I mira quines empreses té aquest senyor!”. Doncs, hi va picar molta gent. La psicologia econòmica analitza per què la gent comet aquests errors.
Potser els cometem perquè som ignorants o simples…
Aquest n’és el resum fàcil. Hi ha un percentatge que és així, però en aquests errors no hi cau només gent amb poca formació. Entre els professionals de les finances, si s’analitzen comportaments de com han gestionat un fons o una cartera, també en fan de semblants. Lògicament, una persona sense formació o una mica més simple en cometrà més. Però jo mateix, que soc un estudiós del tema, puc cometre errors a l’hora d’invertir per aquests biaixos. Al final, què ens passa? Per què una persona en un moment determinat davant l’anunci d’una inversió pot caure-hi? Estudiant la qüestió, s’han descobert en primer lloc uns elements que són els heurístics, que són trampes mentals que ens fem per prendre decisions ràpides. El cervell al dia n’ha de prendre moltes. Si cada dia que n’haguéssim de prendre una haguéssim de seure i estudiar-ne els pros i els contres, no faríem res.
Mira’t això que t’explico ara. Jo et dic: “Vicent, et proposo dues opcions. Et dono un milió d’euros ara o un cèntim amb la promesa que durant els propers 30 dies cada dia valdrà el doble”. Si fas aquesta pregunta, el 98 o el 99 per cent de la gent escull el milió. L’altra opció requereix un cert esforç, però si el fas, sabries que aquest cèntim al cap d’un mes val cinc milions d’euros. Això són els heurístics. I després hi ha els biaixos cognitius. Cada vegada que la gent ha de prendre una opció com comprar bons de Ruiz-Mateos es deixa influir per una sèrie de biaixos que de vegades són combinats. I no n’aprenem, eh!
No escarmentem!
Exacte! Perquè si et mires per què hi va haver la crisi de les tulipes a Holanda fa quatre segles la base és la mateixa que va portar a la crisi de les tecnològiques del Nasdaq a final del segle passat. Recordes aquell mantra?: “Els pisos no baixen mai!”.
El president del gremi de Promotors, Enric Reyna, ho va repetir no se sap quantes vegades abans de l’esclat de la bombolla…
No havien baixat mai fins que un dia van baixar. Tota una generació vam créixer amb aquell mantra. Al final, si mires les causes per què esclaten les bombolles, la bases sempre es repeteixen: una certa irracionalitat. La irracionalitat brota en períodes de cicles alts, quan els preus han pujat. Oblidem-nos del sector immobiliari. Poden ser accions o matèries primeres, el que vulguis. Els preus pugen, arriben a una zona molt alta i llavors apareix la pregunta necessària: en aquest sector aquest actiu té risc de bombolla? Jo sempre dic el mateix. Una cosa és que hi hagi bombolla i una altra cosa, que esclati, i que esclati amb conseqüències negatives. Són coses diferents. L’ortodòxia financera diu que hi ha risc de bombolla quan el preu d’un actiu supera el valor. Però això porta la pregunta del milió: què és el valor?
Allò que el mercat està disposat a pagar per aquell producte… La definició és absurda.
Exacte. Què és valor? Això no ens ens porta enlloc. Llavors ve la segona part. L’ortodòxia financera diu que el valor d’un actiu és la capacitat de generar rendiment dins el futur actualitzat a dia d’avui. Per què et compres una vaca? Per la capacitat de donar llet.
Això no es pot aplicar a l’or ni als diamants.
No, perquè no deixen rendes. Aquí actua l’expectativa d’un valor futur. Però la base del que et vull explicar és la mateixa. Quan ets en un moment d’alça, què predomina? L’eufòria. Al final, el valor és una estimació subjectiva del preu que tu creus que allò hauria de tenir. Això passa molt al mercat immobiliari. “El meu pis val un milió d’euros”. “Ah, sí? L’has posat a la venda?”. “Sí”. “Te l’ha comprat algú?”. “No. “Doncs, no val un milió d’euros”. Tu li assignes un valor, però això no vol dir que aquell sigui el seu preu.
Aquest és un dels grans problemes. El dia que explota tot la gent diu: “Aaaah! Com és que no ens en vam adonar?”. Sempre ha passat igual. Va passar igual a la crisi del 29. I dius: “Què passa? Per què ens passa això si cada cop sabem més, som més intel·ligents, tenim més tecnologia, hem après del passat… Però resulta que tenim poca memòria. Aprenem molt poc dels errors inversors del passat.
Abans hem parlat del totxo. Per a la gent corrent –i sovint per a l’altra–, aquesta és la inversió més atractiva?
Aquest és una tema cultural. Som una societat que durant diverses generacions considerava que tenir un valor immoble era una aspiració social. Hi ha un altre tema que alimenta aquesta consideració. Quin ha segut el gran miracle econòmic d’Espanya en els darrers setanta o vuitanta anys? Generar una classe mitjana gran. L’estabilització social d’un país arriba quan tens una classe mitjana ampla i hi ha poques diferències entre classes. I això s’explica en el nostre cas gràcies a la possibilitat de comprar un immoble, a tenir-ne un. Culturalment tenim molt arrelat que tenir un immoble és segur. En psicologia econòmica hi ha un tema molt estudiat: sempre preferim allò tangible a allò intangible. Per què puja l’or quan les coses van malament? Perquè el pots tocar. És un valor que pots tenir a casa i el toques. Passa igual amb un immoble. El tinc i és meu. A Espanya, gràcies a Déu, tenim una regulació i un registre de la propietat. Si això és meu, és meu.
Llevat del desgavell del 2008, històricament és veritat. Els immobles pujaven. I era fàcil posar-los en rendiment. Aquesta rendibilitat et cobria, si no tota la hipoteca, una part. Era una operació perfecta, doncs. Hi poso pocs diners, l’altra part me la posa el banc i amb el lloguer puc pagar aquesta quota. Per tant, he aconseguit, amb una part molt petita, comprar un actiu important.. Tot sortia fenomenal. L’actiu immobiliari, a més, compleix dues funcions. L’una, en pots gaudir, perquè al final és on vius. I l’altra, és un actiu financer. Molta gent diu: “Jo quan sigui gran no sé quina pensió tindré, però a mi de casa no em trauran”. És un actiu que dona molta seguretat. I si n’estudiem històricament l’evolució dels preus, el risc que prens es calcula per la volatilitat. Si ho compares amb altres actius, com ara la renda variable, el valor immobiliari no és tan volàtil. No puja i baixa amb grans oscil·lacions. Per contra, les accions, sí. Ara, també és veritat que, si agafem l’històric des de mitjan segle passat, la inversió que ha anat millor ha estat la borsa, més que la immobiliària, encara que tingui més risc.
Ara que parla de tangibles, de coses que es poden tocar, per què la gent inverteix en criptomonedes?
[Riu]. Hem de tenir en compte que ara una nova generació que trenca els patrons culturals que teníem nosaltres. A l’hora de viure, a l’hora de sortir i a l’hora d’invertir també. Per què va començat el tema de les criptomonedes? Era una inversió alternativa. Això és llaminer per a molta gent. Surto del mainstream. A mi m’agrada invertir en coses diferents al que han invertit els meus pares. Després, és clar, en una època en què començava la disrupció tecnològica i es parlava tant de la importància de la nova tecnologia, del blockchain, de la intel·ligència artificial, això lligava molt amb la idea d’una inversió a futur. Després, però, quan et paraves a pensar: “Què hi ha darrere, qui hi ha darrere, quina sostenibilitat té?”, tot no quedava tan clar. El fenomen es retroalimenta per l’efecte crida. La profecia autocomplerta. Tu ets un gran guru i surts a El Món dient que demà pujarà Telefónica. La gent diu: “Home, si ho diu el Vicent…”. Llavors, què passa amb l’acció de Telefónica si tots en compren? Que puja. I tu podràs dir: “Veieu com tenia raó?”. Amb les criptomonedes passa igual. Al final on hi va haver tot el canal de crida? Youtubers, influencers, etcètera. Això va fer que molta gent jove hi entrés. Ara ja no són tan joves, perquè ara sí que han vist que hi haurà un euro digital, que els diners en efectiu no tenen sentit…
L’euro té darrere el Banc Central Europeu…
Exacte!
I la criptomoneda qui té darrere?
Ningú. Es basa en el blockchain. És la mateixa cadena la que la garanteix. I parlem de diners, eh! Passarà com sempre. El dia que peti perquè hi hagi una megaestafa, llavors arribaran les regles i les mesures per oferir-ne garanties.
Vostè invertiria en criptomoneda?
No! I no hi he invertit. I l’he cagat, [riu] perquè, si hagués invertit en criptomoneda, ara hauria guanyat molts diners. Però és que les inversions són com la roba. Allò que et va bé a tu no necessàriament em va bé a mi. Aquesta és una qüestió que ens hem de traure del cap. “No. És que el meu veí ha invertit en criptomonedes”. Molt bé. Potser el teu veí té una situació econòmica, laboral, familiar i de percepció del risc diferent a la teva. Un element molt important a l’hora d’invertir és el risc d’insomni. Tu pots dir: “Jo, si inverteixo en criptomoneda, sé que és arriscat, sé que no hi ha res sòlid darrere, però, escolta, me la vull jugar”. Perquè, mira, si en un moment determinat tu em dius: “Hi he invertit 10.000 euros i em baixa a 4.000, el 60 per cent, però no deixaré de dormir”, molt bé. Però jo et puc dir que en el meu cas, amb aquesta baixada del 60 per cent, no podria dormir. Per això jo no ho vaig fer. Vaig veure molt volàtil la inversió. I, per la meva situació familiar, laboral, professional, si he d’invertir una part del meu patrimoni en un valor en risc, m’estimo més una altra tipologia d’inversió també arriscada però que conec millor. És un món que no conec, que no acabo d’entendre. I allò que no coneixes o que no entens… millor deixar-ho córrer.
Hem parlat d’un farsant que era Ruiz-Mateos. Ara cada vegada que entres a Youtube n’apareixen uns quants. Et diuen que et donen uns diners i que t’ensenyen com invertir-los, que no et faràs ric, però que guanyaràs uns quants eurets cada dia…
Tu, si tinguessis un mètode per guanyar diners, el compartiries? Això és com els llibres d’autoajuda. Estan molt bé, perquè autoajuden l’autor a vendre’n. Però no ajuden gaire els qui els llegeixen. Aquestes coses mai sortiran bé. On hi ha l’ham? Et deixo els diners, no els has de posar tu, no et faràs milionari, però completaràs els ingressos, en un moment en què la renda de les famílies està baixant… Tot això és posar mantega en el missatge. Tornem al principi. Si aquesta persona tingués un mètode d’inversió tan bo, seria milionària, no? Si jo fos milionari, viuria de les rendes i no faria segons què. Hem de vigilar molt, molt, aquestes coses.
Coneix algú que haja invertit en un d’aquests mètodes salvabutxaques?
No. I si ho ha fet, segur que no m’ho ha dit per por que no li pregunti si és bovo. [Riu]. No, però tot això prolifera. I dius: “Quant guru hi ha de la borsa!”. Jo vaig estar catorze anys treballant directament als mercats financers i sempre deia el mateix. Què és un expert en borsa? A la persona que més sàpiga de futbol li preguntes qui guanyarà la lliga l’any que ve i et dirà que no ho sap. Et respondrà que potser aquell equip o aquell altre té més possibilitats. I tu li diràs que concreti perquè ell és un expert en futbol. Però no té una bola màgica. En canvi, hi ha gent que és experta en borsa i et dirà quant pujarà aquest any una acció. Això és irreal. De veritat, jo hi vaig estar catorze anys i mai ho vaig poder saber. Quan algú em pregunta quines accions poden pujar més, li respondré en general, per sectors. Potser concretaré amb una empresa, perquè fa bona fila… Però al final la cotització en borsa és dins un món irracional que no respon a la racionalitat dels números.
Fent-se cas a vostè mateix s’ha fet ric?
No.
Quin desastre!
[Riu]. Però no he tingut grans daltabaixos. Al final, inversions, productes financers, tot això està per mantenir un nivell de vida que superi la inflació, que és el gran mal que patim. El gran mal que té una persona al llarg de la vida és la inflació. És l’impost ocult que resta els nostres estalvis. Si tu tens els diners sota el matalàs, la inflació se te’ls menja cada any. D’aquí a trenta o quaranta anys gran part del que tenies s’haurà perdut. Per tant, hem d’invertir per intentar guanyar per sobre de la inflació. No hem de buscar unes rendibilitats al deu o al vint. Si un dia tens aquesta sort, collonut, però has d’aprendre a invertir i a diversificar per intentar mantenir un equilibri risc-rendibilitat adequat a les teves circumstàncies, a la teva manera de ser. És més feliç o viu més tranquil aquell que a la seva vida ha guanyat un 5 per cent anual i no aquell que en un any n’ha guanyat un 80 i que en un altre, seguint aquest nivell de risc, ho ha perdut tot.
Entenc, per tant, que un assessor financer és una persona que, abans de recomanar res, ha de fer un retrat psicològic de la persona que té al davant…
Importantíssim! Si jo soc metge i tu vens i em dius: “Em fa mal el braç”, puc contestar-te: “He estudiat medicina i això és sota, cavall i rei”. Però el tractament que et dono a tu –i això els metges que tracten temes oncològics ho saben molt bé– és tan important com la manera d’aplicar-lo i l’ajuda psicològica que has de rebre. Amb un assessor passa igual. Al final no val a dir: “La inversió bona són accions de Telefónica”. Per a tu pot ser una bona opció, però per a una altra persona, no. Un dels motius que em van fer sortir de la banca era que s’havien de col·locar productes. I a mi això em feia molta ràbia. Tenim un producte en comercialització, bé. De 40 clients potser n’hi ha 15 que els pot encaixar, però et deien que l’havies d’oferir a tots, perquè “hi ha uns objectius”. Això em va cansar molt. I encara es fa. Què ha passat amb la banca d’assessorament? Cada cop hi ha més assessors independents, agents que treballen per a diverses entitats… Perquè cada vegada més la gent s’adona que el que cal és un assessorament personalitzat. I si tens darrere una entitat que et passa un producte i t’exigeix que el venguis, aquest assessorament personalitzat és mort.
Queden classes mitjanes amb diners per a invertir? Ho dic perquè ja fa temps que molts experts en canten les absoltes…
[Riu]. Encara en queden, però és veritat que la situació actual per a invertir és complicada, perquè per a invertir has de generar primer una capacitat d’estalvi.
Avui dia qui té capacitat d’estalvi?
Poca gent. Però encara hi ha classes mitjanes. Hi ha gent que no té disponibilitat per a invertir, però potser té patrimoni. Gran part del nostre estalvi i la nostra inversió ha anat a parar al parc immobiliari, que és més sòlid. Tens menys possibilitats per a invertir. Si hi afegeixes que els sous s’han estancat, el cost de la vida és més alt, hi ha inflació i els impostos cada cop són més alts, tens menys renda disponible per a invertir. Però això no vol dir que deixis de ser classe mitjana, perquè potser aquell patrimoni que tens en immobles t’ha augmentat de valor.
Els rics cada vegada són més rics i els pobres, més pobres?
Sí, això sí. Les desigualtats estan creixent. Aquest és el gran risc que correm ara. La desigualtat social s’anirà incrementant. I com deia adés, l’estabilitat social d’un país, la dona tenir una classe mitjana àmplia. Si tu et carregues la classe mitjana i generes molts rics i molts pobres, això és font de conflictivitat social garantida. Miren l’Amèrica Llatina, mirem Àfrica, mirem països on tenen freqüentment conflictivitat i hi veurem sempre una classe mitjana molt magra. Al final, fixa’t, quan hi ha modificacions fiscals van adreçades a penalitzar els rics o a ajudar els que tenen molt poc. Però qui és ric? Una persona que guanya 50.000 euros a l’any és rica? En canvi, quan sents el govern –del color que sigui, perquè tenen el mateix discurs– sí que són rics. A Espanya s’abusa molt de les càrregues fiscals i sempre els que acaben pagant més són les classes mitjanes.
Per què s’empobreix la classe mitjana? Per l’abús de la càrrega fiscal o perquè és incapaç de generar una activitat econòmica productiva lucrativa?
Hi ha una mica de tot. Capacitat de generar activitat econòmica, en tenim. El nombre d’empreses que es creen, el nivell d’emprenedoria, sobretot aquí a Catalunya, és molt alt. L’activitat de la societat civil a nivell empresarial o econòmic és força alt. I sí, hi ha una part molt important que són els impostos. Sí que és veritat que no hi ha hagut un creixement de salaris alt en els últims vint anys, però també ho és que la productivitat és molt baixa…
El nostre pecat habitual…
És un mal endèmic. Passa a Europa, però aquí passa molt més. Mirem el típic debat sobre la reducció de la jornada laboral. Jo m’hi apunto, però abans hem de solucionar un tema, que és la productivitat.
I això què vol dir? Com és pot ser més productiu?
Amb més eficiència. Productivitat vol dir amb els mateixos actius ser capaços de generar més. Espanya té un problema de base, que és l’educació. Mirem els informes Pisa a Catalunya. Anem a pitjor. La gent surt de l’escola cada cop menys formada. Les empreses tenen un greu problema per a atraure talent. Durant moltes generacions la gran fita era obtenir un títol universitari i avui dia no hi ha fusters, no hi ha instal·ladors, no hi ha paletes a les obres. Un dels molts problemes que tenen els constructors és que no troben gent. Pel que fa al món universitari, requereix una revisió profunda. Avui ens trobem amb 800.000 carreres. D’una carrera d’abans, avui n’han fet quatre. Com omples tant temari? Els omples amb assignatures molt buides de contingut. La gent acaba la carrera i no té formació ni de finances personals, no sap com funciona un balaç, coses bàsiques d’economia domèstica… Cada cop es pot passar més de curs sense haver aprovat. Això determina una mentalitat a nivell d’esforç que després es veu en el món empresarial. No passa res si la feina no està ben feta. I això afecta la productivitat. Són molts fronts. Els professors universitaris no estan ben pagats. Al final, la gent que no pot treballar en l’empresa privada va a la universitat. Si la qualitat docent no és bona, els alumnes no sortiran amb una bona formació.
Tornem als imposts. L’esquerra diu que les empreses en paguen molt pocs…
És un discurs que queda molt bé, però, si tu hi rasques, no és veraç. Una multinacional té maneres d’esquivar-los, perquè sempre pot amenaçar d’emportar-se l’activitat a un altre país, però el nostre teixit productiu són les petites i les mitjanes empreses i els autònoms. I no tenen cap capacitat de pressió. No es poden emportar res enlloc. Al final, la fórmula és molt senzilla. Què cobra un treballador i què paga l’empresa per ell. Tot hauria de ser més fàcil. Les empreses haurien de pagar-ho tot al treballador i que ell liquidi els propis impostos cada mes. Saps per què l’Estat no ho accepta? Perquè la gent sortiria al carrer! Una cosa és cobrar mil euros nets al mes i una altra que te’n donen 2.700 i que tu n’hagis de pagar 1.700 a l’Estat. Pots dir que és igual, però no. De cap manera. Psicològicament això et fa molt mal. Perdre el que no tens no et fereix, però quan ho tens i t’ho treuen… Al final de tot això, costa més produir i es genera menys estalvi.
No li pregunte, doncs, per l’impost de successius i pel de patrimoni…
[Riu]. L’impost de patrimoni és una bajanada. Fixem-nos en el cicle d’estalvi d’una persona. Treballes, cobres un sou, pel qual l’empresa ja paga una sèrie d’impostos, al final d’any fas la declaració de la renda, i tornes a pagar, i pagues IVA quan vas a comprar. Després de tot això estalvies una mica… Passen els anys i aquest estalvi genera un patrimoni i quan el tens has de tornar a pagar. Això és molt bèstia. L’impost de patrimoni va aparèixer a finals dels 70 com una mesura temporal per controlar l’IRPF. Cap impost dels que un govern defineix com a “temporal” desapareix. Mai.
I quan acabes aquest cicle, deixes el patrimoni que l’Estat no s’ha emportat als teus fills, que han de tornar a pagar…
Sí. Però en això hi ha un debat moral. La part racional és això. Els meus fills reben un patrimoni del qual s’han pagat impostos i més impostos. Quin és el debat moral? Les persones amb una mentalitat liberal, que avui dia s’equiparen amb les dretes tot i que els liberals discrepen de moltes polítiques de dretes, accepten un impost de successions. Perquè consideren que al final aquella persona rep uns diners que no s’ha treballat.
Tampoc se’ls ha treballat l’Estat.
Sí. Tens raó. Per això hi ha el debat moral. I si el fill és un gandul? I si l’estat se’ls malgasta? En tot cas, al final són càrregues, sobre càrregues, sobre càrregues, sobre càrregues…. I anirà a més. Els propers anys veurem pujar els impostos, ara aquí i ara allà.
S’ha de pagar l’estat del benestar. I cada dia en som més.
L’Institut Nacional d’Estadística va fer una previsió fa un any i mig segons la qual d’aquí a catorze anys –en queden dotze– la població espanyola creixeria un 9 per cent. Això planteja moltes coses a nivell de seguretat social, de previsió de salut, d’infraestructures, d’habitatge… I els que cotitzen cada vegada cobren menys… Tenim un sistema polític amb poca visió de futur. Totes les decisions es prenen pensant en les properes eleccions. I per fer país hi ha decisions en educació, en sanitat, en habitatge, en immigració, que s’han de prendre pensant en un termini de vint-trenta anys.
Catalunya se’n sortirà?
Si Catalunya ha demostrat res a nivell econòmic, és que té una capacitat de resiliència i d’innovació importants. La gran sort és que tenim una societat molt emprenedora. Continuen sent el territori més emprenedor d’Espanya i un dels més importants d’Europa. Hi ha una societat civil sempre disposada a liderar i a fer coses. I això és molt important. Ara bé, hem perdut respecte al passat? Sí. Cada cop l’economia catalana es decanta més cap als serveis. Això no és bo ni dolent, però al final una economia ha de ser equilibrada. La indústria és important, els serveis, també… El problema els que els segons no deixen de créixer. Això genera una dependència d’una tipologia de feina més volàtil.
La inversió de l’Estat és insultant…
Per descomptat. És una presa de pèl important. Jo no entenc gaire de política, però el tites-tites dels darrers vint anys ens ha passat sempre. Com és que a Madrid els partits catalans acaben sempre fent costat als uns o als altres? I penses: “No podeu dir d’una vegada s’ha acabat?”. Quin problema tenim els catalans? Sempre ens estem barallant abans d’aconseguir una cosa. Els bascos primerament ho aconsegueixen i després ja es barallaran. En tot el procés, sense haver aconseguit res, ja s’estaven barallant per saber qui manaria després… I si ho aconseguim i després ens barallem? Ara també. Estem parlant d’allò que ha promès el govern de Pedro Sánchez i ja ens estem barallant entre nosaltres per veure qui s’ho adjudica, qui es posa la medalla… Però, escolta, si ens tornarà a enganyar! Quadreu-vos d’una vegada!
El primer acord entre el catalanisme polític, la Solidaritat Catalana, de començament del segle XX, va durar tot just un any…
Els catalans tenim moltes virtuts i un gran defecte… Jo presideixo el Barcelonès Nord de la Cambra de Comerç i quan parles amb els del Vallès… Fer colla a nivell empresarial, econòmic, és molt difícil. Costa molt fer acords. Som independentistes interns… Ens malfiem de tothom.
Aquest esperit que vostè abans definia com d’emprenedoria dificulta els pactes. Ací vol manar tothom…
Exacte! Vol manar tothom. Salvat això, la societat civil és molt potent. A part la situació geoestratègia que tenim, tenim moltes virtuts a nivell econòmic. Ara, Europa general està en decadència. Europa, que s’ha mirat el melic durant segles, és un continent decadent. I ho hem d’assumir. En els pròxims cinquanta anys serem els grans derrotats. El nostre estat del benestar està molt bé, però ens hem sobrepassat. Al final hem oblidat que cal treballar, ser productius… Hem de poder guanyar diners per poder pagar impostos i mantenir aquest estat del benestar. Quan generes una comunitat on hi ha més drets que deures l’economia va malament. Catalunya se’n sortirà, però no ho tindrem fàcil pel context general i perquè aquí a casa ens mirem massa el melic. Queixar-se de Madrid és lògic, però això moltes vegades ens ha servit per a tapar la nostra ineficiència.
