Roger Torrent i Ramió (Sarrià de Ter, 1979) va ser designat conseller d’Empresa i Treball el 26 de maig del 2021 amb un mandat molt clar per part del president Pere Aragonès: fer un gir de 180 al sistema productiu del país. Aquest tipus de mandats, més enllà d’executar-los, el que cal fer en primer terme és fonamentar-los, és per això que Torrent ha aconseguit tirar endavant el Pacte Nacional per la Indústria (PNI) per, valgui la redundància, donar el tret de sortida a la reindustrialització de Catalunya. Fruit de tota aquesta experiència al capdavant d’Empresa i Treball el conseller ha publicat Del vapor al núvol, un llibre que explica els canvis que viu, i viurà, Catalunya en matèria industrial i de treball. En aquesta entrevista Torrent atén a TOT Economia per parlar de tot allò que explica al llibre i de com es pot aterrar a la nostra realitat. Des de l’execució del PNI fins a tots aquells sectors que seran clau perquè Catalunya visqui una nova realitat amb un pes industrial molt superior al que hem tingut les últimes dècades.
Un dels grans mandats que tenia vostè per part del president és, precisament, impulsar la transformació de la indústria catalana. Per què va decidir escriure aquest llibre o com se li va acudir?
Vaig començar a escriure unes reflexions durant el confinament, perquè tots veiem que allò era símptoma que el món canviava. Per tant, ens havíem de ressituar tots plegats. Posteriorment, va esclatar tot el cas Pegasus i se’m va demanar si podia explicar la meva experiència i vaig decidir fer-ho en forma de llibre i vaig aparcar les reflexions inicials. Ara, un cop al Departament d’Empresa i Treball, em semblava que tenia molt sentit recuperar allò que ja havia escrit i afegir tota la part nova, fruit de l’experiència que he viscut durant aquests anys. El llibre és molt personal i parlo de la relació amb les meves filles, del meu poble, de com la industrialització, i després la desindustrialització, va afectar la meva realitat quotidiana i intento farcir aquestes reflexions, que a vegades poden semblar molt complicades perquè moltes són a escala global, amb el que he viscut jo personalment.
Ha escrit el llibre per fer arribar un tema que sembla molt complicat, com la reindustrialització, per mostrar a la societat la seva tasca de Govern, és així?
Evidentment, és una reflexió amb sintonia amb el programa polític que estem desplegant en aquests moments al Departament d’Empresa i Treball, i per extensió al conjunt del Govern, per tant, no hi ha cap mena de contradicció, tot el contrari, agafa força amb un mateix relat. Ara bé, el llibre és fruit d’una aposta molt personal, jo crec que aquesta reindustrialització és necessària per a molts aspectes. Des d’un punt de vista de la innovació, des d’un punt de vista de generació de llocs de treball de qualitat, de cohesió social… En aquest sentit, en el llibre, afirmo que l’estat del benestar es va pactar en una fàbrica. No es va pactar literalment, però sí com a idea. El meu propòsit és la prosperitat compatida i crec que la indústria és el sector que, en aquests moments, ho garanteix més. Per tant, hi ha alguns elements que coincideixen plenament amb el programa polític que estem desplegant des del Departament, però al mateix temps hi ha una convicció molt personal i he intentat que el llibre respiri molt això.
Catalunya no és una terra de grans recursos naturals, però, en canvi, sempre hem tingut un pes industrial molt importat, què diria que és el que justifica que el país tingui aquest caràcter?
Jo diria que per l’esperit emprenedor. Que és una altra manera de dir que hi ha una vocació o una voluntat de curiositat que al llarg dels anys, per no dir dels segles, s’ha demostrat en la gent que ha viscut en aquest país. En el llibre també explico casos històrics que ajuden a situar on és l’origen d’aquesta indústria, que després es va anar perdent i que ara volem recuperar. Per tant, el punt de partida és aquest esperit emprenedor i la voluntat de conèixer coses i aplicar-les al nostre país. Tot i no tenir recursos naturals —com els podia tenir Anglaterra— com el carbó o el cotó, que venia d’altres punts del planeta, vam poder fer la revolució industrial. És precisament per aquesta capacitat d’esforçar-nos, de mirar més enllà, de copiar allò que funcionava en altres latituds.
En el seu llibre vostè defensa la intervenció de l’administració en la política industrial, de fet criticava aquella cita de Solchaga que diu que “la millor política industrial és la que no existeix”. Per què ho defensa? Quines creu que serien les conseqüències per a Catalunya en cas de no aplicar-la?
La frase, falsament atribuïda a Carlos Solchaga (exministre d’Indústria amb Felipe González) que diu que “la millor política industrial és la que no existeix”, no és una anècdota. És la culminació de tot un programa ideològic neoliberal que neix intel·lectualment als Estats Units, però que s’aplica amb la seva major força a Europa de la reconversió industrial de principis dels vuitanta. És la conseqüència d’un plantejament polític que va provocar que perdéssim capacitat industrial, es deslocalitzessin bona part de les produccions, perdéssim pes econòmic i, fins i tot, relat de país, que també és molt important.
Aquest plantejament va anar tan lluny que, fins i tot, el PIB industrial del nostre país va anar perdent força i ara el que estem fent és recuperar-lo. En aquests moments tenim el valor afegit brut industrial més alt dels últims catorze anys, al voltant del 20,3%. Però encara volem anar més enllà perquè creiem que és un error la desindustrialització i, per tant, és un error la no política industrial. L’exemple de l’administració Biden també va en aquesta línia. Avui hi ha una idea de reindustrialització que volem liderar i que volem aplicar a Catalunya. A més, tenim un context favorable en aquest sentit, per això diem que som el Govern de la reindustrialització, perquè fa política industrial i perquè ha recuperat la idea de la intervenció pública, des d’un punt de vista de fixació d’objectius i de treball de concertació publicoprivada, que és el que dona fruits.
La intenció del Govern és que totes aquestes empreses que van treure les fàbriques de Catalunya i se les van emportar, tornin al país. Ho estan intentant? Veurem com empreses que van marxar tornen al país?
Està passant. Nosaltres ens dirigim a dos escenaris, un és intentar atreure inversió productiva i industrial vinculada als sectors més estratègics. Aquí hi ha una dinàmica a escala europea que ens està ajudant. Europa, durant la Covid, se n’adona —fruit de les no polítiques industrials— que no som capaços de produir paracetamol ni mascaretes, literalment. Amb la ruptura de les cadenes de subministrament, de tot allò que ve produït des de fora, ens adonem que tenim gaps importantíssims en diferents cadenes de valor i, sobretot, que hem anat perdent coneixement industrial. Una cosa és si produïm o no un determinat producte i l’altre és si tenim el coneixement necessari com per produir-lo, i aquest és l’element més important.
Aleshores, Europa comença la política de reindustrialització, sustentada en bona part pels fons NextGenerationEU. Nosaltres, en aquest context, volem aprofitar, per atreure inversions estratègiques, per exemple la d’ILJIN a Mont-roig del Camp que fa un producte essencial en la cadena de valor de les bateries.
D’altra banda, també estem treballant per ajudar a empreses del país a créixer. Que vol dir que les decisions de caràcter productiu que en un altre moment de la història s’haguessin fet a l’Àsia, per posar un exemple, es facin a Catalunya perquè la tecnologia ho permet. O, si en algun moment van decidir traslladar part de la producció a un altre lloc, també tornin a Catalunya perquè, insisteixo, la tecnologia i els condicionants ho permeten. Nosaltres treballem en aquesta doble línia amb l’objectiu d’incrementar el pes de la indústria no només quantitatiu sinó, sobretot, des d’una perspectiva qualitativa.
Ara que parlava de sectors claus, quins seran aquests sectors clau per a l’economia catalana del futur?
Jo en dibuixo uns quants al llibre que al final tenen una pota més tradicional, però que també expliquen el futur. Parlem, òbviament, de la microelectrònica, els famosos semiconductors, que cada vegada seran més importants perquè tot està més connectat, per tant, necessitarem microxips. Des del nostre gos, que porta un microxip, a la nevera o també la samarreta que portem, o fins i tot la roba interior, portaran microxips. Cada vegada hi haurà més demanda i ja hem vist on hi ha les falles en aquest àmbit i nosaltres estem ben posicionats en l’àmbit del disseny i també volem que això es traslladi a l’àmbit de la producció.
En segon lloc, tenim el sector de la mobilitat. Tradicionalment, li hem dit automoció, però hem fet un pas més i ara incorpora molts altres aspectes: nous serveis, noves tecnologies, incorpora altres capes de digitalització… en definitiva estem parlant d’un nou model que hem d’ajudar que les empreses i els fabricants incorporin i transitin cap aquí. La mobilitat també serà clau per al futur de Catalunya. D’altra banda, també serà important tot l’aspecte de l’energia i la química. Som el principal pol químic del sud d’Europa, sobretot al voltant de la petroquímica de Tarragona, però també en l’àmbit del port de Barcelona. Dos espais que també seran claus en la producció energètica per descarbonitzar la nostra indústria.
També hi ha tot un altre àmbit que en podem dir ciències de la vida i aquí incorporo tot el sector de l’alimentació. No només estem parlant del sector farmacèutic i la salut, sinó també tota la cadena de valor del sector agroalimentari que és molt potent al nostre país —de fet, és un dels tres principals sectors exportadors— i que viurà una evolució molt interessant en els pròxims anys.
Amb l’únic sector d’aquests en el que Catalunya és més dèbil és l’energia…
Sí, perquè en l’anterior model nosaltres no hi entràvem. Amb aquest nou model, l’aigua és un vector energètic, l’hidrogen verd és un vector energètic i el sol és la principal font d’energia, nosaltres tenim tot això. Fins ara no hi érem perquè no tenim ni gas natural, ni petroli… les grans fonts de recursos naturals que tenen altres països.
En l’anterior model nosaltres no érem un jugador central, amb el model actual podem ser-ho. Per això fem l’aposta pel canvi energètic. En primer lloc, per alimentar tota la demanda energètica del país, tant la domèstica com la industrial, però al mateix temps volem contribuir a generar tota una indústria al voltant dels mecanismes que ens permetin obtenir aquesta energia. Què vull dir? Per exemple, l’hidrogen verd és important per descarbonitzar la indústria, però també hi ha tota una indústria al voltant de seva la fabricació. Per tant, aquí hi podem ser; i tenim les matèries primeres com per ser-hi. Per a la fotovoltaica arribem més tard, però amb l’eòlica encara tenim molt de recorregut a fer, especialment al Mediterrani. En definitiva, hi podem entrar si fem els deures.
Quins deures creu que no ha fet Catalunya durant les últimes dècades que han portat a la convocatòria del nou Pacte Nacional per la Indústria (PNI)?
Jo crec que el PNI és doblement necessari. D’una banda, amb un sentit més horitzontal, per ajudar al fet que la indústria recuperi pes a Catalunya. Però de l’altra banda, encara que la indústria tingués un pes diferent del que té avui, també seria igualment necessari perquè ens ha d’ajudar a identificar quins són els eixos estratègics que volem incorporar en els pròxims anys. Fer política industrial, en definitiva —i això ho explica molt bé Mariana Mazzucato—, és triar uns sectors guanyadors. No vol dir descartar els altres, perquè hem de tenir una economia tan diversificada com sigui possible, però val la pena trobar els objectius concrets, que milloraran la nostra situació en el futur.
El PNI fa falta perquè durant massa temps, dècades, no s’ha fet política industrial, tampoc a Catalunya. L’estat espanyol aplica la doctrina Solchaga. A Catalunya, però, també hem seguit una mica la mateixa dinàmica. De fet, hem vist durant molt de temps aquestes deslocalitzacions, vendes, tancaments d’indústria i family office que es dedicaven els beneficis a invertir-los al sector immobiliari.
Això és el que vam veure durant els noranta i principis dels 2000, que, entre altres llocs va afectar el meu poble. Jo fa vint anys tot just començava a fer política municipal a Sarrià de Ter, un poble que tenia un alt component de caràcter industrial vinculat a la indústria del paper i, anys més tard, quan ja era alcalde, em va tocar gestionar el tancament de la planta. Això va impactar no només des d’un punt de vista econòmic i social al municipi sinó que també des d’un punt de vista anímic. Per a mi aquest és un aprenentatge que no és aïllat i que explica, en bon part, el que va passar al país i també m’explica quines són les receptes que hem de practicar per fer front al que ens va passar durant tot aquest temps.
Continuant amb el PNI, vostè creu que es podrà mantenir l’execució del 80% que van anunciar fa una setmana?
L’ideal és que es vagin complint les fites que ens marquem cada any. Certament, l’any passat malgrat que vam aprovar el pla al setembre, vam poder arribar al 80%, que és una xifra molt positiva. Els pròxims anys encara hem d’anar a més i volem un grau d’execució que s’acosti al màxim possible al 100%. En qualsevol cas, sempre hem dit que el PNI és un procés dinàmic. És un document evolutiu que neix de la concertació i que s’ha desplegat també amb concertació.
El desplegament pressupostari és important, sense cap mena de dubte, però encara són més determinants els objectius de fons i que anem complint amb els indicadors que ens hem fixat. El que és rellevant és arribar a una foto final més que el camí que ens hi porta. Per tant, tenim aquest 80% d’execució del 2022, que és una xifra molt positiva tenint en compte que va ser només quatre mesos. Aquest 2023 hem d’anar a més i així fins al 2025.
Com vostè explica, el PNI és un procés dinàmic i es poden anar afegint partides o matisant-les. Hi ha marge perquè el 2025 ens trobem que en lloc dels 3.200 milions previstos hi hagi una xifra superior d’execució?
Sí, segur. Tant de bo puguem anar a més. Prova d’aquest dinamisme és que de cara a aquest 2023, farem un esforç suplementari i dedicarem 680 milions d’euros per a la reindustrialització. Per tant, efectivament, el PNI pot anar a més i l’objectiu és que sigui una prioritat de país. A més, tot plegat ha d’anar més enllà dels governs que hi hagi en cada moment i de les aritmètiques polítiques que hi hagi. Fins al 2025 és el període en el qual nosaltres tenim la responsabilitat a Empresa i Treball, i per això hem fixat uns objectius. Ara bé, això no s’ha d’acabar el 2025, per això ja tenim un horitzó 2030. Des del meu punt de vista, caldrà un treball renovat al voltant del PNI perquè això sigui una constant i esdevingui una política de país.
Tornant a la indústria. El sistema de coneixement català és lloat i reconegut a tota Europa, tenim grans universitats, però no acabem de consolidar el salt de la recerca al mercat. Quin paper jugar aquí l’administració? Es podria fer més del que fa ara?
Sí. Hem de fer més. Nosaltres som la corretja de transmissió, però al final això és un triangle en el qual hi ha l’acadèmia, l’empresa i l’administració. Nosaltres hem de ser els facilitadors d’aquestes relacions. Ara cal que l’empresa miri més a la universitat i viceversa. Cal també, d’altra banda, que aquells agents que estan a mig camí entre uns i altres, que són els centres tecnològics, també tinguin un pes renovat en aquesta estructura.
Està tot inventat. És una recepta que ja apliquen els països més innovadors a escala europea. Nosaltres som un innovador moderat segons el rànquing europeu. Hem de millorar la nostra posició, i per fer-ho hem d’emmirallar-nos en aquells que ho fan bé. I aquests tenen un bon sistema de recerca, uns bons investigadors, cosa que nosaltres ja tenim. Però hem de ser capaços que tot allò que fan tingui una repercussió en l’àmbit d’economia productiva i que passem del paper a la patent, de la publicació al producte. Això té moltes ramificacions i hi ha moltes polítiques associades, però fonamentalment del que es tracta és que siguem capaços de la universitat miri més a les empreses i les empreses a la universitat.
Com creu que afectarà, tal com comenta al llibre, la robotització i la intel·ligència artificial al mercat de treball? Es perdran llocs de feus, tal com diuen les veus més apocalíptiques? Ens estem adaptant bé a aquest nou paradigma laboral?
Hi ha veus de tota mena. Jo soc de l’opinió que el que acabarà passant és el mateix que ha passat sempre en aquests casos al llarg de la història. Evidentment, hi haurà uns costos de transició i un període en el qual ens haurem d’adaptar, però que la situació posterior serà més positiva que l’anterior. És a dir que la tecnologia servirà per facilitar-nos les coses, per generar llocs de treball diferents dels que estàvem acostumats i noves oportunitats. Ara bé, que aprofitem o no aquestes oportunitats depèn de si som capaços de fer bé les transicions i de portar les eines i els coneixements necessaris perquè els treballadors i treballadores s’adaptin. Per tant, aquí el sistema de formació, particularment la formació professional, és clau.
A la pregunta de com afectarà l’automatització a la nostra qualitat de vida hi ha dos elements. En primer lloc, tenim la part de la formació, de si som capaços o no de generar els coneixements necessaris per desenvolupar correctament en aquest món canviant. I de l’altra part, els mecanismes de predistribució i, per tant, la negociació col·lectiva des d’un punt de vist més general. Jo defenso que hi ha d’haver un nou acord social perquè el model econòmic que ha regit la segona part del segle XX, fruit de la gran acceleració dels anys cinquanta, el model industrial post-Segona Guerra Mundial i fins a la covid, no serà el mateix a partir d’ara.
Precisament per això, necessàriament, les respostes polítiques i socials han de ser diferents. Des d’aquest punt de vista, el que proposo és trobar un nou consens, arribar a un nou pacte social, un nou acord de rendes per obrir un nou escenari basat en la reindustrialització. Per tant, l’adaptació i l’aprofitament de les oportunitats en l’àmbit laboral i en l’àmbit de cohesió social dependrà de la formació —en aquest punt l’administració té un paper essencial— i d’un acord social.
Lligant-ho amb l’educació, com es pot enfocar aquest nou sistema educatiu basat en les noves tecnologies? Mentre no arriba aquest nou model, com podem enfocar la reeducació?
L’element que haurà de presidir tot el sistema de formació és l’agilitat. Hem de ser molt dúctils i capaços de reaccionar molt de pressa perquè les revolucions tecnològiques també són molt ràpides i no pot ser que el sistema educatiu tingui una arquitectura més semblant al segle XX que no pas a les necessitats actuals. Per tant, tothom coincideix que haurem de ser molt àgils. Aquest fet, en bona part, es concretarà amb píndoles formatives, que vol dir poder oferir cursos molts més ràpids, més curts, més enfocats i més quirúrgics. Per exemple, l’avi de les meves filles, l’avi matern, va estar gairebé quaranta anys treballant en una mateixa indústria paperera fent pràcticament la mateixa feina. Això avui és impossible, impensable.
Necessitarem formació constant perquè el món laboral variarà molt ràpidament i hem de pensar més en aquestes píndoles formatives i, sobretot, en un altre aspecte que les universitats ja han començat a veure, que és la comunió i oferta compartida entre la formació universitària i la Formació Professional. Això serveix per tenir coneixements més teòrics i una part més pràctica. Anem cap aquí, sense cap mena de dubte. Fa poques setmanes vam celebrar el Congrés Internacional del Treball i algunes de les conclusions, clarament, anaven dirigides cap a aquest sentiment, de ser capaços de crear un sistema de formació que ens permeti adaptar-nos a aquestes velocitats.
Estem fent els deures a correcuita amb la reindustrialització? Els NextGenerationEU poden suposar un bon argument per corregir tot el que no s’ha fet en els últims vint anys?
Si estan ben gestionats, sense dubte, seran una gran ajuda. Els recursos públics provinents d’Europa sempre són una molt bona notícia, però són més aprofitables o menys depenen de com es gestionin. Sempre hem dit que, en primer lloc, aquests recursos han d’anar destinats a projectes tractors. Això de rec per aspersió està molt bé en un sentit conjuntural, però estructuralment del que es tracta és de reforçar els projectes que en els pròxims anys arrossegaran tot un sector i, fins i tot, una economia en l’àmbit territorial.
En segon lloc, sempre demanem que els fons tinguin capil·laritat. Els fons han d’arribar a tot arreu, no pot ser i que només arribin a les grans empreses ni que arribin només a aquelles estan ubicades en un determinat àmbit territorial. No, han d’arribar a tot arreu. També han d’arribar a les pimes. En tercer lloc, per poder accedir als fons els tràmits han de ser àgils, fàcils, oberts i transparents. El PERTE del vehicle elèctric és una demostració de tot el contrari, per això ens hem queixat i hem demanat des del minut 1 la coparticipació de la Generalitat de Catalunya en el desplegament dels fons Next Generation.
Això ho reclamem perquè coneixem els projectes tractors, tenim una major capacitat de capil·laritat que l’estat. Podem aportar la nostra visió i la nostra maquinària acostumada a executar ajudes públiques per fer-ho tot molt més àgil i directe. De fet, venim d’haver desplegat el principal paquet d’ajudes empresarials de la història d’aquest país. De fet, segurament la convocatòria més ben dotada d’aquest país que són els gairebé 1.000 milions d’euros amb ajudes a la solvència empresarial i hem estat la comunitat autònoma amb més percentatge d’execució d’aquests fons. Tot això és un know how que també vam posar a disposició del desplegament dels fons europeus.
Abans parlàvem de la indústria dels microxips, ens estem fent un lloc en l’àmbit europeu en aquesta matèria, hem d’esperar, en un futur pròxim o mitjà termini, més inversions a Catalunya en aquest sector?
Sí, segur que n’arribaran. En tot cas ja podrem explicar-les quan arribin. En tot cas les que podem explicar són les que ja s’han donat i que ens donen pistes de cap a on anem. La inversió d’Intel, Cisco, tots els projectes vinculats al Barcelona Supercomuting Center (BSC) o a l’Institut de Microelectrònica, centres de recerca molt potents que ajuden a captar aquest tipus d’inversió i ens han posicionat molt bé en l’àmbit del disseny i prototipatge de microxips. També volem estendre això a la producció dels microxips i és el que estem fent. El projecte que s’ha de situar al voltant del Sincotró Alba i ens ha de connectar bé amb l’Institut de Microelectrònica de la UAB, però també amb el BSC, justament va en aquesta línia. Això servirà per omplir aquesta part de la cadena de valor dels semiconductors, que va des del disseny fins a la producció massiva. Aquí hi ha un àmbit en el qual els fabricants volen testejar bé aquests microxips i això va més enllà de l’àmbit del disseny i no arriba encara a la fàbrica. Aquest espai el volem omplir i estem convençuts que això ens ajudarà a atreure inversions de caràcter productiu. Per tant, ens estem ressituant també en una cadena de valors que serà clau per Europa i el món en els pròxims anys.
Finalment, encara que no sigui un tema relacionat amb la seva competència, com són les infraestructures. Però per reindustrialitzar el país hem de tenir unes infraestructures a l’alçada. Com podem modernitzar el sistema d’infraestructures perquè aquestes oportunitats industrials no ens passin de llarg?
Aquí hi ha tres vectors. El primer són els ports, que seran estratègics no només per l’arribada de mercaderies, sinó que també seran plataformes energètiques, l’H2Med claríssimament és un exemple d’això. En segon lloc, el ferrocarril. Tenim el percentatge de transport de mercaderies per tren més baix d’Europa i això no pot ser. No pot ser que tinguem les carreteres amb més emissions perquè el transport es fa per carretera i no pas per tren. El corredor mediterrani és una reclamació històrica que clama al cel, és claríssim. Precisament aquests dies surten estudis que actualitzen l’impacte econòmic de no tenir el corredor mediterrani en aquests moments. Per altra també és clau per connectar els ports de Barcelona i Tarragona amb Europa. En tercer lloc, un altre aspecte important, si vols col·lateralment, que és tenir runes bones connexions aèries per atreure talent, aquest talent tecnològic i digital que ens ha de servir perquè la indústria faci el salt i que captem de tot el món necessita unes bones connexions aèries.
13 
3 