L’historial parlamentari recent del govern de coalició no emet gaire lustre. D’ençà del desgavell a la comissió d’Economia del Congrés dels Diputats per tirar endavant la generalista reforma fiscal de Pedro Sánchez, enganxada a la part final de la transposició de la reforma europea de l’impost de societats que cercava garantir l’abonament mínim del 15% per a les grans multinacionals, la Moncloa ha trobat impossible tirar endavant la seva agenda, especialment en matèria fiscal. El pròxim dimecres es preveu un nou capítol d’aquesta sèrie de calamitats per a la parella que formen PSOE i Sumar, amb la complicada convalidació de tres decrets llei essencials per al programa de l’equip de Sánchez. Al centre, la palanca que ja va fer caure l’acord sobre el sistema d’impostos a finals del 2024: el gravamen extraordinari a les grans empreses energètiques, que l’executiu espanyol aspira a fer permanent empaitat pels socis d’investidura a la seva esquerra, però que s’ha trobat una vegada i una altra amb l’oposició frontal del Partit Nacionalista Basc i de Junts per Catalunya. L’aritmètica allunya cap mena de victòria per al Consell de Ministres, que arrisca, si no aconsegueix guanyar aquesta mà, la continuïtat de la seva legislatura.
L’impost a les energètiques, val a dir, ha servit per evidenciar les escletxes de la trencadissa política que va retornar Sánchez al govern espanyol després de les eleccions del 23-J. Després de la caiguda del paquet fiscal, de matinada i sense previsions gaire falagueres, els socialistes van pactar el retorn del gravamen, que es consumia el 31 de desembre del 2024, amb les esquerres sobiranistes -ERC, EH Bildu i el BNG-, sense certeses materials que el podrien tirar endavant. En el moment, la Moncloa va salvar la pilota de partit amb vots en direccions oposades: mentre aquests tres partits votaven a favor de l’aigualit paquet impositiu de la coalició sota la promesa d’acabar salvant el tipus, Junts i el PNB hi donaven suport, precisament, perquè l’aconseguien fer caure. Tant és així que poques setmanes després, i davant la temptació de la ministra Montero de recuperar la mesura per la via ràpida al Congrés, nacionalistes bascos i independentistes catalans es van afegir al PP i Vox per derogar les bases de la mateixa, precisament amb una esmena final a la reforma fiscal.
Les condicions dels socis, a més, eren incompatibles en bona part del redactat del que havia de ser la taxa. Els jeltzale, preocupats per la capacitat de la Lehendakaritza de gestionar-la -i, previsiblement, bonificar-la- aspiraven a aplicar un canvi essencial: passar-lo de gravamen, una fórmula imposada de forma centralitzada i protegida per la Moncloa, a impost, una figura que sí que poden controlar les hisendes forals basca i navarresa. En aquest punt, els d’Aitor Esteban xocaven frontalment amb els socis de coalició dels socialistes, Sumar, que advocaven molt clarament -per veu, ni més ni menys, de la vicepresidenta segona del govern i líder del partit Yolanda Díaz– per mantenir la seva forma original per evitar concessions a les multinacionals energètiques per part de les administracions territorials. Per la seva banda, Junts va saltar davant les alertes llançades pel conseller delegat de Repsol, Josu Jon Imaz, que amenaçava de congelar les inversions estratègiques de la companyia al complex petroquímic de Tarragona. Així, el partit del president a l’exili Carles Puigdemont rebutjava “qualsevol impost que posi en perill la transició energètica a Catalunya”; mentre que els tres diputats de Podem, que han esdevingut imprescindibles per a la supervivència de la legislatura, exigien fer-lo permanent.
Els costos de perdre el gravamen
La votació arriba en un moment políticament convuls per als socialistes, que es troben més lluny que mai de les peces de la majoria d’investidura. El primer trenc, amb Junts, després que Puigdemont declarés les converses entre formacions congelades davant els “incompliments” dels acords que van fonamentar el seu suport a Sánchez. Amb moviments d’urgència, els braços operatius de Sánchez, especialment el ministre de governació Félix Bolaños, han cercat l’apropament amb els juntaires, però el cas de l’impost a les energètiques sembla perdut. Des de l’executiu, així com des de les parts, assumeixen que el gravamen caurà. També ho fa el sector energètic, que assegura haver sostingut converses amb les formacions contràries a la norma. “Hem trobat comprensió, i esperem que la majoria parlamentària actuï en conseqüència”, asseguren fonts de la indústria en conversa amb Món Economia, molt crítiques amb els objectius de la Moncloa. “Si existeixen necessitats justificades de despesa pública, s’han de cobrir conforme als principis tributaris del nostre ordenament jurídic”, reblen -uns principis que escapen de l’aplicació de la taxa extraordinària-.
El preu de perdre la partida amb Repsol i el Club de l’Energia, però, pot ser elevat per a Sánchez. Les veus més agressives de les formacions d’esquerres a la Carrera de San Jerónimo ja deixen entreveure que la caiguda de l’impost condiciona, en negatiu, els seus suports en endavant. Des de Podem són especialment clars. La coportaveu de Podem, Maria Teresa Pérez, assegurava en una compareixença el passat dilluns que la “inacció i el gir a la dreta” dels socialistes han “tombat la legislatura”. Per als morats, Sánchez i els seus “no s’han bolcat” en les negociacions per mantenir el gravamen, tal com contemplaven els pactes signats amb les formacions progressistes. Pérez, de fet, ha arribat a acusar el president del govern de ser el “cadellet de Repsol”, un títol que abans reservaven per al portaveu jeltzale Aitor Esteban; i s’afegeix, des de l’altre flanc, a l’envit de Junts contra el projecte de legislatura.
El sector, en guerra des del primer minut
Cal recordar que el gravamen ha passat per diverses fases, tantes com intents de la ministra d’Hisenda Maria Jesús Montero d’encaixar els interessos contraposats que conviuen a la majoria d’investidura de Sánchez. Durant dos anys, d’ençà de l’entrada en vigor del tipus com a part del paquet de mesures de Moncloa difós sota el títol d'”escut social”, les principals empreses del sector energètic de l’Estat -aquelles amb una facturació superior als 1.000 milions d’euros- havien d’abonar un 1,2% de la seva xifra de negoci en forma de tribut. En el moment, el govern espanyol justificava aquesta configuració pel gruix de facturació extraordinària generada per la crisi inflacionista, que va traslladar a preus al consumidor els colls d’ampolla a la generació energètica causats per les sancions a Rússia arran de la invasió d’Ucraïna. El 2024, el tresor espanyol va ingressar més de 1.130 milions d’euros només per aquesta raó, si bé algunes de les empreses més significatives han vist com la càrrega fiscal sobre ells va en descens. És el cas d’Iberdrola que, amb uns beneficis de 5.741 milions d’euros en els primers nou mesos del curs passat, ha pagat només uns 100 milions d’euros. La baixada dels preus energètics, amb la subsegüent resta a la facturació de les empreses, n’és responsable. Major és el pes sobre Repsol, que hauria abonat uns 334 milions d’euros; això sí, un 24% menys que l’any anterior, també refredat per la menor xifra de negoci.
Aquest és el punt essencial que critica el sector de l’hipotètic -cada cop més- manteniment de l’impost: “no es poden gravar uns ingressos extraordinaris que ja no existeixen”, comenten fonts del món energètic a Món Economia. Davant la conjuntura de normalització dels costos de l’energia, així, les diferents branques de la indústria reclamen també un retorn a terra de la pressió fiscal. La Moncloa, a més, ha desatès les demandes empresarials pel que fa al disseny del gravamen: l’aplicació sobre el benefici, o fins i tot sobre el “benefici extraordinari” de les empreses, en línia amb el que reclamava Europa; o una reforma per evitar el pes sobre les companyies petrolieres sense capacitat de refí, limitant la taxa als comptes de companyies de la mida de la mateixa Repsol, BP o Cepsa. “Ara mateix, l’impost no té sentit”, sentencien les mateixes veus. Sense ell, asseguren, les companyies afectades podran dedicar un major muntant dels seus ingressos a les inversions estratègiques que, de fet, reclama el govern. “Les companyies seran més competitives i podran prosseguir amb la seva política d’inversions en el marc de la transició energètica”, conclouen.
